Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.
La llibertat espiritual: existeix el lliure albir?
En l’àmbit de la necessitat i de la dualitat, sembla que existeixi el llibre albir. Existeix realment? Allà on mana la necessitat, es pot dir que hi ha llibertat?
Diu Rumí: Els profetes són deterministes pel que fa a les obres d’aquest món, però els infidels ho són quant als treballs de l’altre món. Per als profetes, els treballs de l’altre món són lliure albir; per als necis, les obres d’aquest món són lliure albir…” [ 1 ]
Allà on sembla que hi ha llibertat, impera la necessitat, i on impera la necessitat no hi ha veritablement llibertat. Al contrari, en l’àmbit del silenci, quan la necessitat ha callat hi ha veritablement llibertat.
Aquell qui no ha tastat el sabor de “el qui és”, creu que és el contrari. Creu que l’únic lloc on hi ha llibertat és en el món de l’ego, i creu, també, que quan l’ego no és l’actor, només hi ha un determinisme cec.
És un error. El silenci és l’arrel de la llibertat. On hi ha silenci hi ha llibertat; on no hi ha silenci no hi ha llibertat.
[ 1 ] Rumí: Mathnawî. Madrid, 2003, Editorial Sufí, Tomo I, pàg. 58.