Marià Corbí Els equips en interdependència no són viables, si no se n'exclou l'egoisme. Perquè siguin possibles cal que tots els membres de l'equip tinguin la qualitat humana suficient perquè, en la feina comuna, no escombrin cap a casa, sinó que, perquè la interdependència pugui funcionar, evitin el més possible l'egoisme. En un equip en interdependència cal donar un intercanvi total i sense reserves dels coneixements de cada especialista, per fer possible la millor creativitat i innovació. Si es reservessin coneixements, per conservar els seus propis interessos actuals o futurs, perjudicarien la possibilitat d'innovació i creació, perjudicant la resta de l'equip. Si tots reservessin coneixements de la seva especialització, per cobrir-se les espatlles davant dels possibles avatars de l'equip, aquest equip tindria disminuïdes seriosament les seves possibilitats creatives i innovadores.
Celebració de Nadal 2020
Adaptant-nos als temps que corren, enguany hem celebrat el Nadal on-line, el dia 21 de desembre. En una connexió oberta vam tenir ocasió per saludar-nos i desitjar-nos un bon Nadal, i per compartir una estona de silenci, amb la projecció d’un petit vídeo (28 min.), que podeu veure tot seguit:
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]
Música de J.S. Bach (la Suite nº2 e sí menor) i una selecció d’imatges per ajudar-nos a aprofundir en aquests textos (de Marià Corbí):
Jesús de Natzaret, amb la seva vida i les seves paraules va revelar la dimensió absoluta de la realitat. Com la de tots els grans mestres d’allò subtil, la seva no va ser una revelació de fórmules, sinó la revelació de la presència de l’Absolut.
Ens proposa que des del silenci i la vigilància, ens adonem i sentim fondament que “Això que aquí ve”, el misteri dels mons, en tot el què ens envolta i en nosaltres mateixos, és un sentir. Un sentir la realitat, el cosmos, el cel i la terra, la vida, tot el què ens envolta i fins i tot el nostre propi interior, com a benvolença i sol·licitud incondicional, com a no-temor, proximitat, confiança completa, pau.
A aquest sentir Jesús l’anomenava “el pare”.
***
Com per tots els altres animals, la nostra relació amb el medi, amb el món, és primàriament un sentir.
El sentir és allò més fonamental de la nostra condició.
***
En el meu sentir sempre hi ha una notícia de l’absolut, encara que sigui només com un “soroll de fons”: en com és de bell, d’estrany, d’increïblement complex, tot el que m’envolta i també la pròpia existència.
***
La notícia de la dimensió absoluta –de mi i de tota la realitat– absorbeix al “jo” fent-nos comprendre que el “jo” és aquesta mateixa dimensió i no alguna cosa diferent d’ella.
***
El món és un sentir de res i de ningú, sobre res i ningú.
‘Això’ es commou davant ‘d’Això’.
***
És una commoció en la unitat que espurneja en el sentir dels humans. El sentir humà són espurnes del gran foc. Reconèixer el gran foc que crema en nosaltres és la realització humana.
***
Quan reconeixem la bellesa, la immensa complexitat, la vida dolça, estem reconeixent la unitat de la gran foguera.
No és l’ego, sempre interessat, qui reconeix. Qui reconeix és la totalitat del nostre sentir. És el foc que ens constitueix qui sap que és el gran foc.
***
Quin foc caldria encendre si no som res diferent del gran foc? El meu sentir, el gran misteri dels mons, no és de res vingut a aquest món, el meu sentir és del misteri dels mons.
***