Rachel Carson

Sobre la capacitat de meravella

R Carson

Rachel Carson (1907-1964), biòloga, va desvetllar la consciència ecològica de la gent amb el seu llibre La primavera silenciosa, en el qual va denunciar els efectes de l’ús indiscriminat del DDT. El seu gran llegat va ser ensenyar-nos que la millor manera de preservar la natura és sentir fondament la seva grandesa.
Aquest text prové del seu llibre: The Sense of Wonder (1956) (El sentido del asombro. Ediciones Encuentro, 2012.)

 

 

Si jo tingués influència sobre la fada padrina, aquella que se suposa que presideix el naixement de totes les criatures, li demanaria que concedís a cada infant un do tal com la capacitat de meravella, tan indestructible que li durés tota la vida, com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencantament dels anys futurs, l’estèril preocupació de problemes artificials, i el distanciament de la font de la nostra energia.

            Per a mantenir viva la innata capacitat de meravella de la infància, sense poder comptar amb les fades, el que cal és la companyia –com a mínim– d’una persona adulta amb qui poder-ho compartir, redescobrint amb ella l’alegria, l’expectació i el misteri del món en què vivim. […] Crec sincerament que tant per la criatura com pels pares que desitgen guiar-la, conèixer no és ni la meitat d’important del què ho és sentir. Si els fets són la llavor que més endavant produeixen coneixement i saviesa, llavors les emocions i les impressions dels sentits són la terra fèrtil on la llavor ha de créixer. Els anys de la infància són el temps per a preparar la terra. Una vegada que han brotat les emocions, el sentit de la bellesa, l’entusiasme per allò nou i desconegut, la sensació de simpatia, compassió, admiració o amor, aleshores sorgirà el desig de coneixement sobre l’objecte de la nostra commoció. (28-29)

            Explorar la naturalesa amb els fills és, sobretot, una qüestió de receptivitat vers el teu voltant. És tornar a aprendre a fer servir els ulls, l’oïda, l’olfacte i les puntes dels dits, obrint els canals de les impressions sensorials en desús.

            Per a la majoria de nosaltres, el coneixement del nostre món ens arriba, en gran part, a través de la vista; mirem amb els ulls però no ens adonem que som parcialment cecs. Una manera d’obrir els ulls a la bellesa desapercebuda és preguntar-se: “Què passaria si fos la primera vegada que veig això?” “Què passaria si sabés que no ho podré tornar a veuré mai més?” (31)

            Quin és el valor de conservar i enfortir aquesta capacitat d’estremiment i de meravella, aquest reconèixer alguna cosa més enllà de les fronteres de l’existència humana? L’exploració de la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa o té més fondària que això?

            Estic segura que hi ha més profunditat, alguna cosa que perdura i té significat. Les persones (tant científiques com profanes) que habiten, entre les belleses i misteris de la terra mai no es troben soles o fastiguejades de la vida. Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides, els seus pensaments poden trobar el camí que porta a la joia interior i a una renovada passió per la vida. Els qui contemplen la bellesa de la terra creen una reserva de força que durarà fins que la vida acabi. Hi ha una bellesa tan simbòlica com real en la migració dels ocells, en el flux i reflux de la marea, en els replegaments de la petita gemma preparada per a la primavera. Hi ha alguna cosa infinitament reparadora en les reiterades repeticions de la natura, en la garantia que després de la nit hi haurà l’albada, i la primavera després de l’hivern. (44-45)