Cinc meditacions sobre la mort (altrament dit sobre la vida)

François Cheng
CINC MEDITACIONS SOBRE MORT (ALTRAMENT DIT SOBRE LA VIDA). Traducció de Glòria Roset.  Pròleg de Jordi Llavina. Reus, L’art de la Memòria, 2015.

Aquest text de François Cheng va néixer a partir de diàlegs amb els seus amics, i que convida al lector a involucrar-s’hi. Es fa escoltar el poeta en la nit de la seva vida, per parlar sobre un tema que molts prefereixen evitar. No es mostra ni dogmàtic ni missatger del més enllà, sinó que prefereix anar a la recerca del concepte de vida oberta. Una visió que consisteix en un moviment ascendent que inverteix la nostra percepció de l’existència humana, i ens convida a mirar la vida a la llum de la nostra pròpia mort. Aquesta última, en transformar vida en destinació singular, la fa participar en l’esdevenir d’una gran aventura.

De la Primera Meditació:

p. 27-28.- Així doncs, aquells de nosaltres que rebutgem qualsevol mena de nihilisme hem de confessar que diem sí a l’ordre de la vida. I en fer-ho, siguin quines siguin la nostra educació i les nostres conviccions, en certa manera confluïm amb la intuïció del Daodejing. El Camí, aquesta gegantina marxa orientada de l’univers viu, ens mostra que un Alè de vida, a partir del Res, va fer que s’esdevingués el Tot. I com el materialista, per al qual no hi ha res, també nosaltres parlem del Res, però per a nosaltres aquest Res vol dir el Tot. I així podem dir, per reprendre l’expressió de Laozi, el pare del daoisme, que les coses neixen del ser, i el ser neix del no-ser.

Al llarg de la vida, tots i cadascun de nosaltres s’ha vist confrontat de prop o de lluny a la mort d’éssers estimats o de desconeguts, i en un altre nivell, nosaltres mateixos hem mort diverses vegades. Tot això ens permet prendre consciència de la omnipresència i del poder de la mort –mort individual, mort de l’espècie. Però curiosament, un cop més, la intuïció ens diu que és la nostra consciència de la mort el que ens fa veure la vida com un bé absolut i l’adveniment de la vida, com una aventura única que no pot ser substituïda per res.

p. 30-31.- Pel que fa a la mort corporal, que és la causa principal de la nostra angoixa i de la nostra basarda, i que en mans dels criminals esdevé l’instrument suprem del Mal (…) descobrim, trasbalsats, que és necessària per a la vida. I ho descobrim trasbalsats o assossegats, segons el nostre punt de vista, perquè la mort es pot manifestar com la dimensió més íntima, més secreta i més personal de la nostra existència, i pot esdevenir el nus de necessitat al voltant del qual s’articula la vida. És en aquest mateix sentit que resulta revolucionari el Càntic de les criatures de Francesc d’Assis quan anomena germana nostra la mort corporal. I ens veiem abocats a un canvi de perspectiva: per comptes d’observar la mort com un espantall a partir d’aquest cantó de la vida, podríem integrar la mort dins la nostra visió i mirar la vida a partir de l’altre costat que és la nostra mort. Des d’aquesta posició, mentre siguem vius, la nostra orientació i els nostres actes seran sempre impulsos cap a la vida.

(…) si concebem la vida a partir d’una comprensió profunda de la nostra mort, gaudim d’una visió molt més oberta en la mesura en què, justament, i en consonància amb el procés de l’origen de la vida, participem en la gran Aventura, i cada moment de la nostra vida esdevé un impuls cap a la vida.

De la Segona Meditació:

p. 55-56.- Malgrat les nombroses desgràcies que ens reserva, la vida també ens regala un nombre possible de felicitats petites o grans, fins al punt que un esperit positiu podria permetre’s afirmar que, de fet, està farcida de miracles –això sense tenir en compte que tota ella és, en si, una aparició miraculosa. Vet aquí, doncs, una immensa paradoxa: la consciència de la mort que ens turmenta no és en absolut una força únicament negativa, sinó que ens permet veure la vida no només com si fos un simple do, sinó com si fos un do inaudit i sagrat. I ens insufla el sentit del seu valor convertint les nostres vides en unitats úniques. Ens ve ara a la ment l’aforisme lapidari de Malraux: “Una vida no val res, però no-res no val una vida.

El caràcter únic de cada vida. Vet aquí una noció que ens ajuda a avançar un pas més en la comprensió de la vida humana. Aquesta unicitat no es limita només al cos humà sinó que es pot constatar arreu a la natura: no hi ha cap fulla que sigui igual a cap altra, ni dues papallones que siguin iguals entre si. En el cas dels humans la unicitat implica també el treball de l’esperit i la revelació de l’ànima. Perquè és l’ésser de cadascú en la seva totalitat, el que és únic i el que, contra el teló de fons de la mort, es forja un destí singular. (…) Una força irresistible ens transmet la urgència d’anar cap endavant. I aquesta força, com tots sabem, no és sinó el temps irreversible.

De la Tercera Meditació:

p. 87-88.- … l’enfocament que he seguit fins aquí justifica el títol d’aquestes meditacions sobre la mort, altrament dit sobre la vida. Perquè reflexionar sobre la mort és reflexionar sobre la vida. La consciència de la mort, que fa néixer dins nostre la idea de la naturalesa sagrada de la vida, confereix a la primera tot el seu valor…

Parlo de la consciència de la mort i no de la mort efectiva. Com suposo que heu entès, no faig en absolut cap apologia de la mort, sinó que, al contrari, es tracta d’assumir la vida de la manera més lúcida possible i de viure amb més plenitud.

Al llarg dels camins de l’existència ens enfrontem amb dos misteris fonamentals: el de la bellesa i el del mal. La bellesa és un misteri perquè l’univers no estava obligat a ser bell. Però resulta que ho és, cosa que sembla revelar un desig, una crida, una intencionalitat oculta que no deixa ningú indiferent. El mal també és un misteri. Si el mal se’ns presentés només sota la forma d’alguns defectes o errades provocats pel difícil decurs de la vida, segurament l’hauríem acceptat temptativament. Però en els humans sol atènyer un grau tan radical que frega l’absolut: quan l’enginy humà està al servei del mal, la seva crueltat no coneix fronteres. A més, actualment sabem que amb l’ajut de la tecnologia, l’obra del mal endegada per l’home pot destruir l’ordre de la vida. Aquests dos misteris, que interfereixen amb la nostra consciència de la mort, s’erigeixen com dos reptes ineludibles que cal abordar.

De la Quarta Meditació:

p. 113-114.- La vida entesa com una aventura en constant esdevenir, plena d’una virtualitat de transformació i de metamorfosi… plantegem, doncs, per fi la pregunta que ens cou a la llengua: i què passa, amb la mort individual? Què passa amb el somni d’una vida eterna que tothom cultiva en secret? Què ens està permès esperar? (…) És realment concebible, la perspectiva de la supervivència de l’ànima? No espereu que respongui aquesta pregunta amb una sentència com si fos un jutge. De fet, ningú no ho pot fer per la senzilla raó que la vida mateixa és una aventura en esdevenir. I jo sóc aquí per compartir una meditació, no un curs magistral, de manera que, amb tota humilitat, i en la vostra companyia, seguiré avançant pas a pas intentant mantenir-me al més a prop possible de la veritat.

p. 125-127.- (Pensant en la mort brutal, d’accident, d’Albert Camus) Molts de nosaltres coneixíem bé, gràcies a la lectura, aquell ésser d’intel·ligència penetrant empès per un desig imperiós de viure i per l’ardorosa cerca de la justícia i la solidaritat. La premsa del moment se les va enginyar per mostrar-nos, a través de cròniques i imatges, a què havia acabat reduït Camus: a un munt de carn sangonosa i ossos trencats. Recordo que em va envair un sentiment de revolta: Què? Tota la seva dignitat d’home i tota la seva noblesa d’esperit havien d’acabar convertides, en un segon, en aquell munt de despulles? (…) Més enllà de l’aspecte purament còmic o tràgic de la nostra precarietat, molt més enllà hi ha el fet elevat de ser, el fet sagrat de ser. Ja no hi ha res que pugui fer que aquest home, aquesta ànima, no hagi existit. No hi ha res que pugui esborrar allò que constituïa la seva unicitat. Recordem la frase de Jankelevitch: “Si la vida és efímera, el fet d’haver viscut una vida efímera és un fet etern”.

I malgrat tot, Camus, com tot humà que mor, segueix sent un misteri. En el fons, qui és realment? Què ha estat d’ell? Per què ha existit, amb aquest rostre singular, amb aquest nom particular? Que potser ha cavil·lat per res, el seu cervell? Que potser ha bategat per res, el seu cor? Ens podem fer aquestes mateixes preguntes sobre nosaltres mateixos i, de nou, topem amb el mur de la pregunta final: d’on venim, qui som, on anem? Un mur que ens retorna un eco llunyà. Almenys sabem una cosa, i és que venim de l’univers i que l’univers és tranquil·lament al seu lloc, formidablement al seu lloc, ens passi el que ens passi a nivell individual. I, pel que fa a la resta, només Déu sap què n’esdevé…

Déu? Ah, vet aquí com, de manera inadvertida, ha aparegut la paraula! De fet, què és? Un nom comú o un nom propi? En qualsevol cas es tracta d’una paraula força controvertida que suscita l’adhesió d’uns i el rebuig dels altres. Jo mateix no la pronuncio gaire, almenys mai a la lleugera, i fins i tot em puc abstenir totalment de pronunciar-la. Però en aquest cas caldria tenir almenys l’honestedat d’inventar un altre nom per designar allò que va succeir i va imposar aquestes lleis el funcionament de les quals ha demostrat ser d’una precisió i d’una sofisticació esbalaïdores i que perduren en el temps. Perquè, tal com hem vist, la visió d’un univers que s’hagués fet tot sol sense ni saber-ho i que, ignorant-se de cap a peus, hagués estat capaç d’engendrar éssers conscients però efímers com nosaltres que, durant uns segons en el si de l’eternitat, l’haguessin vist i ho haguessin sabut, no ens convenç gens ni mica. Per tal que la idea de Déu sigui mínimament acceptable per a la majoria de persones, hem d’intentar partir d’un mínim i definir-lo com allò que va fer possible l’adveniment de l’univers i de la vida i a través del qual s’assegura  el curs del Camí.

p.130-131.- Del misteri de la vida, ja en coneixem un bon tros! Cadascun de nosaltres duu dins seu allò que la humanitat duu dins d’ella. I allò que la humanitat duu dins seu són totes les condicions extremes de la vida, tant el paradís com l’infern, tant el cim com l’abisme, tant l’impuls cap a les esferes més altes com la capacitat d’exercir la crueltat sense límits, tant els instants de felicitat divina com els patiments més atroços provocats pel mal més radical. Dins  de la humanitat, totes les aspiracions frustrades i tots els desigs inassolits obren un esvoranc infinit que només pot omplir l’eternitat. La nostra veritat no es troba en la igualació o l’anul·lació, sinó en la transmutació i la transfiguració. Només experimentarem la veritable felicitat si assumim els dolors i les mancances que ens aclaparen. I no experimentarem una veritable pau fins que no haguem carregat els cossos desfets per les ferides i els turments a pes de braços. Aquest és el preu de la veritable vida.

p. 139.- Sí. Només hi ha una aventura. I, si cadascun de nosaltres només té una sola vida, tota la Vida és una. Haver estat és un fet etern, perquè forma part de la promesa sublim: “Jo seré el qui seré”.

De la Cinquena Meditació:

Que de l’altre reialme ens retorni

Allò que crèiem perdut; que en retornin,

Els qui que, tot allunyant-se, no deien ni piu,

Que el seu crit mut sigui el nostre pa de cada dia,

Que ens retorni sencer el seu amarg esquinç:

Dentada i remordiment, tot d’una peça,

Dolor i dolçor, l’un amb l’altre, sostinguts.

                                      **

Segueix el peix, segueix l’ocell.

Si et deleix el seu vagareig, segueix-los

Fins al final. Segueix el seu vol,

Segueix el seu solc, fins esdevenir

Res. Només l’atzur d’on va sorgir-ne,

Un dia, la candent metamorfosi,

Desig mateix de solc i de vol.

                     **

“La mort no és pas el nostre desenllaç,

Car molt més gran que nosaltres

És el nostre desig que es fon

Amb el del Principi,

Desig de Vida.

La mort no és pas el nostre desenllaç,

Sinó que fa únic tot el que hi ha aquí:

La rosada que obre les flors cada dia,

El raig de sol que exalça el paisatge,

La lluïssor d’uns ulls que es troben,

La resplendor d’una tarda tardana,

El perfum que ens sobta i s’esmuny, inaferrable,

Els murmuris que fan ressuscitar els mots nadius,

Les hores irradiades de visques i al·leluies,

Les hores envaïdes de silencis i absències,

Aquesta set que mai no se sadolla,

I aquesta fam que té per tota fi l’infinit…

Companya fidel, la mort ens obliga

A cavar incessantment cap dins

Per estibar dins nostre somni i memòria,

I seguir cavant sense fi

El túnel que ens duu cap a l’aire lliure.

Però mai no és el desenllaç.

Perquè amb el seu límit,

Ens mostra l’exigència

Extrema de la Vida,

Que ens dóna, ensenya,

Desborda i traspassa.

                                         **

 De vegades els absents hi són,

Molt més intensament,

I barregen amb els mots humans,

I els riures humans

Un fons greu

Que només ells

Sabran preservar

I que només ells

Sabran dissipar

I, sent-hi massa intensament,

Segueixen guardant silenci.

                                    **

No oblidis mai els qui són al fons de l’abisme,

Privats de foc i llàntia, de galta i consol,

De mà confortadora… No els oblidis mai,

Perquè ells recorden els esclats de la infantesa,

Els esclats de joventut  -la vida en l’eco

De les fonts, en ràfegues de vent. On van ells,

Si tu els oblides, Déu de la recordança?

                                           **

A un arbre

Tu, brollador inextingible

Que propagues d’ona a ona

El teu alè ombrós

Vers tot el creat que aflueix

De vegades saludes

Allà baix,

Un home clavat, immòbil,

L’home que ensenya i sagna

Que no deixarà mai,

A imatge i semblança teva,

De tornar a donar la vida

A la fusta eixorca.

                     **

Heu-nos aquí doncs dins l’abisme,

Del qual tu ets l’enigma.

Si dius només un sol mot

Serà salva la nostra ànima

Però segueixes mut encara,

Fins al final sembles  ben sord.

Dins dels cors massa endurits,

Traginem un horror sense fons.

Que sortiria, potser, de nosaltres,

Una espurna de lluïssor dolça?

Si diem només un sol mot

Serà salva la nostra ànima.

Però seguim ben muts encara,

Fins al final seguim ben sords.

I heu-te aquí doncs dins l’abisme,

Del qual nosaltres som l’enigma.

                            **

Ha arribat l’hora, Senyor,

De mirar de fit a fit la vida

Segons tu, segons nosaltres

Acompanya’ns fins a la fi

Perquè al final tot l’or es salvi.

Però tu, perdut per obra nostra,

Vindràs a l’hora, oi, Senyor?

                                     **

La Nit, mare de les llums

En el seu si ella és la llum.

Feta sang i feta llet,

Feta carn esquinçada,

Feta  via de tendresa,

Feta via de dolor,

Preparada per morir,

Però sempre en renaixença,

A la fi feta sotrac,

Però sempre,

doll primer.

                                **

I amb tot, encara hem de celebrar,

com fas tu

Celebrar allò que, sorgit entre nosaltres,

tendeix encara a la vida oberta,

I allò que, entre carn masegada, apel·la a la memòria

I allò que, entre sang vessada, apel·la a la justícia

L’única via, en veritat, on podem encara

honorar els sofrents i els morts

Cadascun de nosaltres és finitud

L’infinit és allò que neix entre nosaltres

fet d’inesperats i impensats

Celebrar el més enllà del desig, el més enllà de si mateix

L’única via, en veritat, on podem encara

mantenir la primera promesa

Celebrar el fruit i, més encara que el mateix fruit,

el seu sabor infinit

Celebrar l’alba dels noms reinventats

Celebrar el capvespre de les mirades creuades

Celebrar la nit de rostre demacrat

dels moribunds que ja res no esperen

alhora que ho esperen tot de nosaltres,

En nosaltres, tot allò ja perdut per sempre

Que intentem tornar com ofrena

L’única via on la vida s’oferirà sens fi

a mans obertes

                                      **

No deixis en aquest lloc, caminant,

Ni els tresors del teu cos

Ni els dons del teu esperit,

Sinó només unes empremtes del teu pas

Per tal que un dia el gran oratge

S’iniciï per fi al teu ritme,

I al teu silenci i al teu crit,

Per fi, fixi el teu propi camí.

**

Del pròleg de Jordi Llavina:

p. 9-10. Per mi, la lliçó més valuosa d’aquest llibre és la mirada que proposa d’assajar respecte del tema estudiat, una mirada que, en certa manera, capgira la nostra manera d’entendre la mort, de sentir-ne la pressió i la gravetat, el pànic i el desconhort. No es tracta, ja, d’una fi lamentable, sinó d’una major naixença –en l’expressió de Maragall- però d’una naixença que no té a veure amb un nou ordre de coses concebut per cap experiència religiosa. Cheng, que ha abordat la qüestió al llarg de la primera de les seves meditacions, ho resumeix molt bé amb les paraules següents al començament de la segona: “Benvolguts amics, un cop més som aquí reunits per un tema que ens és comú, aquest tema de la mort que ningú no pot defugir. El darrer cop vaig proposar capgirar la nostra mirada, i per comptes de mirar la mort a partir d’aquest costat de la vida, mirar la vida a partir de la nostra pròpia mort, concebuda, no com un final absurd, sinó com el fruit de la nostra època”.

p. 12-13. En aquesta madura i sostinguda reflexió sobre la mort, hi ha també, inextricablement immiscida en ella, la qüestió del mal. No podem pensar en la mort sense referir-nos, tant sí com no, a aquest tema. Perquè el nostre segle XX ha estat el de la megamort, el de l’anihilació en massa, travessat per la barbàrie i per la planificació seriada de la mort, sens dubte el segle més funest de la història de la humanitat i de la civilització. Si Cheng ens parlava d’una mort humana, assumida, madurada en el pensament, individual, ara arriba a l’anàlisi d’un dels estats d’abjecció difícilment superables de l’espècie humana: “La mort ja no té res d’humà quan té a veure amb una fàbrica que produeix al dia milers de cadàvers, dia rere dia, durant mesos i anys, enmig d’un terror sense escapatòria”. És per a l’autor, “la mort que va morir a Auschwitz” la que ha estat del tot privada del sagrat –i, doncs, l’home que n’és víctima, rebaixat a la condició més rasa i humiliant de la bèstia-: “Quan s’elimina la noció de sacralitat, a l’ésser humà li resulta impossible establir una veritable jerarquia de valors”. I és que “un món desproveït d’allò sagrat és un món de caos”.

Del pròleg de l’editor francès, Jean Mouttapa:

p. 18-19.- (F. Cheng) no pretén transmetre en el seu llibre un “missatge” qualsevol sobre el més enllà, ni elaborar un discurs dogmàtic, sinó donar testimoni d’una determinada visió. Una visió en moviment ascendent que capgira la nostra percepció de l’existència humana i ens invita a abordar la vida a la llum de la nostra pròpia mort –perquè la consciència de la mort, segons ell, retorna tot el seu sentit al nostre destí, que forma part de la gran Aventura d’esdevenir.

Igual com passava amb les seves Cinq méditations sur la beauté (Cinc meditacions sobre la bellesa), ens trobem davant un pensament en espiral que no dubta a reprendre una vegada i una altra certs temes i certes paraules per tornar a qüestionar-los amb més profunditat, si cal. I, amb tot, aquest pensament és conscient dels límits del llenguatge, perquè sempre arriba un moment en què la mort ens deixa sense paraules, i llavors s’imposa el silenci, o bé el poema, que no és sinó  paraula transfigurada. I és per això que la cinquena meditació adopta la via poètica per tal que sigui el cant, més enllà de la mort, el que tingui l’última paraula.