CONTES ZEN *

La tassa de te

Nan-in, un mestre japonès de l’era Meji va rebre un dia la visita d’un erudit, professor a la Universitat, que venia a informar-se sobre el zen.
Nan-in va servir el te. Va omplir la tassa del seu hoste fins a dalt de tot, i aleshores, en lloc d’aturar-se, va seguir abocant el té amb tota naturalitat.
L’erudit contemplava l’escena absort, fins que ja no es va poder contenir més.
– Si ja vessa, no continui, si us plau.
– Com aquesta tassa –li va dir llavors Nan-in- estàs ben ple de les teves pròpies opinions i especulacions. Com podria ensenyar-te el que és el zen si abans no buides la teva tassa?

Les portes del paradís

Un dia un soldat anomenat Nobushige va preguntar a Hakuin:
– De debó hi ha un infern i un paradís?
– Qui ets tu? –va dir-li Hakuin.
– Sóc un samurai -va replicar el guerrer.
– Tu, un soldat? -va exclamar Hakuin. Quin governant t’acceptaria a la seva guàrdia? Si la teva cara recorda la d’un captaire…
Nobushige es va enfurismar de tal manera en sentir això que va posar la seva mà al mànec de l’espasa amb aires d’amenaça. Però Hakuin va prosseguir sense immutar-se:
– Així que tens una espasa! Probablement sigui una arma massa grollera per tallar-me el cap. Nobushige va desenfundar l’espasa amb ràbia.
– Aquí s’obren les portes de l’infern! –va dir Hakuin.
Comprenent el sentit de les paraules del mestre, el samurai va embeinar l’espasa i es va inclinar amb reverència.
– Aquí s’obren les portes del paradís! -va concloure Hakuin.

Paràbola
Un home que passejava per un camp es va trobar amb un tigre.
Va donar mitja volta i va fugir amb el tigre trepitjant-li els talons. Al arribar a un precipici, es va agafar a l’arrel d’una vella parra i va quedar penjant sobre l’abisme. El tigre el flairava des de dalt. Estremit, l’home va mirar cap al fons del precipici: allà a baix un altre tigre esperava àvid la seva caiguda per devorar-lo. Només el sostenia la parra.
Dos ratolins van començar llavors a rosegar l’arrel… Aleshores aquell home va descobrir prop seu una maduixa silvestre d’un aspecte immillorable. Aferrant-se a la parra amb una mà, va poder atènyer la maduixa amb l’altra. Què deliciosa que estava!

El vell cubell

La monja Chiyono portava aigua del pou en un vell cubell lligat amb fulles de bambú. Aquestes es van trencar i la base del cubell es va desprendre, vessant tota l’aigua. En aquell mateix instant, Chiyono es va alliberar. Commemorant l’ocasió va escriure aquest poema:

Dia rere dia vaig tractar de salvar el vell cubell
quan les tires de bambú es debilitaven
i amenaçaven amb trencar-se.
Fins que finalment la base va cedir.
No hi ha ja aigua en el cub!
Ja no hi ha ja lluna a l’aigua!

Aprenent a callar

Quatre estudiants es van prometre l’un a l’altre mantenir-se set dies d’absolut silenci.
Durant el primer dia, tots van romandre callats. La seva meditació havia començat amb bon peu. Però en caure la nit, com que la llum de les làmpades d’oli havia començat a afeblir-se, un d’ells no va poder evitar dir a un servent:
– Omple les làmpades.
Un segon estudiant es va quedar tot sorprès de sentir-lo parlar.
– Es suposava que no havíem de dir ni una paraula -va observar.
– Sou els dos uns estúpids. Per què heu parlat? -va preguntar el tercer.
– Jo sóc l’únic que no dic res -va concloure el quart estudiant.

Temperament

En una ocasió un estudiant es queixava davant Bankei:
– Mestre, tinc molt mal temperament. Com el podria controlar?
– Tens una cosa molt estranya -va respondre Bankei. Deixa’m veure-ho.
– No t’ho puc ensenyar en aquest moment -va dir l’altre.
– Quan podràs fer-ho? -va preguntar Bankei.
– Sorgeix de sobte -va respondre l’estudiant.
– Llavors -va concloure el mestre- no pot ser la teva pròpia naturalesa. Si ho fos, podries mostrar-m’ho quan volguessis. No ho duies amb tu quan vas néixer, ni els teus pares t’ho van donar. Pensa-hi.

* Font: Carne de zen, huesos de zen: historias, leyendas y cuentos zen. Valencia, Ahimsa, 2000.