Geneviève Lanfranchi (1912 – 1986) – Segona part

Entre 1940 i 1948 la recerca era interior. Aquesta direcció és inversa a la de la vida psíquica; no hi ha afirmació del jo, sinó sacrifici del jo; no a una causa o a una creença definible, sinó a una realitat pressentida interiorment; l’accent de la vida estava situat no en els pensaments, els sentiments, les activitats, sinó en aquesta realitat cap a la qual o, més exactament, en la qual hom camina.

1-II-42
Vull assolir la lucidesa més aguda. Però, sobretot, vull mantenir la meva ànima al bell mig del misteri. Impregnar-me de l’única Realitat sempre oblidada, fer, de la meva ànima particular, una ànima còsmica.
Vibració intensa de l’esperit fixat en ell mateix. (…) Esforç difícil i saludable per eliminar les imatges, dir “no”, esperar que en un mateix la consciència plena de l’ésser envaeixi.
Tot això és tan simple, clar, coherent, mesurat, que tinc una espècie de vertigen. Res més que fets. No una altra vida, ni moral, ni lirisme, ni metafísica. Simplement una afirmació evident i mantenir-se en ella. Miro el sol enlloc d’entretenir-me en el que il•lumina. Contemplació molt nua i que allibera.

8-V-42
Caldria que tot el meu amor anés al déu interior, silenciós, incomprensible. Aquesta és la conversió que reclama Joan de la Creu. Res on agafar-se, ni sensible, ni mental, ni voluntari. NADA. No dirigir-se a cap altre cosa. Donar el meu amor, sensible, ardent, profund a aquest déu nu.

29-V-42
Durant una mitja hora, he intentat fer el buit en la meva ànima, dirigida tota ella només vers Això, vers l’Absolut, vers Déu. Déu només es troba en aquesta vacuïtat. És allà on es percep Déu. La resta no és més que preparació o expressió.

21-IV-43
L’esperit escolta, dirigit vers alguna cosa que no és cap objecte. Hi ha receptivitat, espera d’alguna cosa que sura des del més secret de l’ésser. La Realitat pressentida és tan subtil que gaire bé només es distingeix per contrast, en el moment de relaxar l’atenció.
Es pot estar més o menys lluny del domini de les representacions. I la tensió pot ser més o menys intensa. Hi ha una espècie de camí molt secret, que es pressent que pot dur molt lluny, al centre amagat del real, i que, llàstima, s’abandona sense ni adonar-se’n. Quan aconsegueixo seguir-lo, no és estrany que senti una mancança, una impressió d’insuficiència, com quan es te gana, o que senti la inseguretat que es nota a l’alta muntanya. Hi ha en un mateix algun aspecte d’insatisfacció. Però fins i tot aquesta insatisfacció és estimada. Hom hi retorna com si en aquesta pobresa es pressentís una invisible riquesa. La mandra de posar-hi l’esforç necessari es viu com una espècie de traïció, deguda a la pròpia feblesa. Estic segura que aquest malestar s’explica només per la manca d’hàbit. Posant-m’hi cada dia de manera constant i pacient, haig de poder sobrepassar aquesta inèrcia i aconseguir més agilitat. És necessari.
Car des del punt de vista teòric no puc deixar de jutjar aquesta actitud com la més elevada i la més característica que pugui assolir. En això sóc lúcida. Cap preocupació enfosqueix la transparència de l’ésser. Em trobo cara a cara amb aquest res d’aprehensió diferenciada que és la Realitat tan de temps pressentida. Aquesta tensió sense representació és, doncs, en el meu agnosticisme metafísic i en el meu espiritualisme pragmàtic, l’actitud fonamental.
És el “lloc” per excel•lència de l’encontre amb l’espiritual. És el de la fe nua. Allà es percep la intimitat d’allò que És.

18-VII-44
He pogut percebre una altra vegada la vacuïtat de “Déu”. Desemboques en algun tipus d’immediatesa. Els desigs, els projectes, les idees, les imatges, com si fossin turons que barraven l’horitzó. I de cop ets al cor de l’Alt Massís. Gràcies a quin salt amagat?
L’amor, l’acció, fins i tot l’ardor de la recerca, et deixen a la vorera. “L’altre país” s’endevinava sense ser-hi. Però només pot ser assolit uns breus instants. La pregunta “qui Ets, Això, què és?” m’ha ajudat apartant-me d’estar massa atenta a la sensació viscuda. El sentiment de la meva culpabilitat també: fent-me “fugir cap allà”.
Nit. Pau. Silenci. Absència saborosa.
L’estretor de la pròpia ànima encara es percep. Voldria ser engrandida. Una part de mi voldria tornar a baixar, retrobar alguna cosa més simple, més consistent, menys desconeguda. Inseguretat. Notes que si els reflexos vitals subjacents no fossin sòlids podries caure en la bogeria.

22-VII-44
Penso que si un animal movent-se en un pla de dos dimensions de cop adquirís el sentit de la tercera, sentiria el vertigen que sento jo ara. Tindria la sensació d’una cosa tan nova, que es sentiria incapaç de definir-ne la relació amb el seu món anterior. Voldria explorar aquesta nova dimensió sense saber com fer-ho. I també desitjaria poder recuperar la seguretat del seu univers pla de la mateixa manera com jo retorno a les idees o als sentiments i cada vegada comprendria que ha retornat al món superficial del que havia estat arrencat per alguna gràcia.

26-IV-47
Carta al Pare X : “sovint m’ha sentit lamentar-me de la meva impotència de poder atènyer el món “per darrera”. Em sentia com a la vista de la Terra Promesa, però no endinsada en ella. La fina punta de la humilitat, o de la concentració amorosa, o de l’esperit de donació em deixaven encara en l’ordre de la sensibilitat, d’una certa qualitat, ben cert, però sensibilitat tanmateix.
Ahir em va semblar que era diferent; em vaig sentir connectada amb l’essència d’allò que És; una essència desconeguda, un “ser” sense forma i, tanmateix, absolutament autèntic. Tot m’era desconegut i, en canvi, fruïa d’aquella pau tan subtil que ofereix una evidència indiscutible. Quina imatge emprar? La d’un buit, si es vol, però un buit amb qualitat de ple, de realitat consistent, de veritat. O una nit, però una nit reveladora de la natura de les coses.
És com si fins aleshores, moguda per les necessitats intel•lectuals o pràctiques, hagués deixat entrar en l’ordre dels fenòmens, una “intuïció nua” que ara aconseguiria exercir-se segons la seva veritable natura, aconseguiria ser espontàniament receptiva d’una essència inconcebible, i que la sensibilitat no pot abastar adequadament. És com si en mi tot es deslligués, s’apaivagués, perquè he trobat, sense saber gaire bé com, el que buscava.

Febrer del 48: el pare X escriu un llibre en el que demostra que malgrat la diferència de creences, la trajectòria de la seva recerca i la d’ella són molt semblants.

28-II-48
“Aquesta “pregària silenciosa”, tan semblant a la meva Vacuïtat”, la pressento, però no m’hi quedo, i no polaritza tota la meva vida. Haig de fer un esforç de concentració del que cap cosa me’n hauria d’apartar. Encara que el Pare no m’aprovés, a mi, personalment, no m’importaria: em sento massa encoratjada pel moviment de la seva experiència, tal com l’expressa en el seu estudi, per a que em quedi cap mena de dubte sobre el seu valor.

(Des d’aleshores tota la vida estarà directament orientada cap a fer possible la concentració sobre la vacuïtat amb el màxim de forces i de continuïtat.)

2-III-48
Do immediat; entrada gaire bé sense transició en el recolliment. Aquest era una presència davant un Res. És totalment diferent d’un sentiment de presència. No hi ha un “altre” que sentim allí present. Sens dubte vaig sentir una espècie de fervor; però dirigit a una nit, a un res, a un buit, pressentit com essent “Això”.

1-V-48
Aquest matí contemplació. Molt pura i tranquil•la. Voldria poder anotar … però com, si no hi havia res?. En lloc de tocar amb la punta dels dits l’impalpable, era en ell. No he hagut de lluitar: l’entrada ha estat immediata; les distraccions han vingut més aviat cap el final.

2-V-48
Quina pau. Encara tinc menys a dir que ahir. Fins i tot quan em volia forçar a anar més endavant: no, aquest desig m’hauria “distret”. Cap moviment interior. A penes podria parlar d’atenció o de joia, o de pau. Allí. Jo era allí. Totalment.
És curiós que, educada pels cristians, siguin els hindús el que trobo.

4-V-48
Ahir, durant tres o quatre hores, vaig buscar aquesta nuesa. En un cert moment, al vespre, vaig tenir aquesta sensació: “és inútil, tot això. M’estic lliurant a un fantasma. És una bogeria ambicionar aquesta invivible puresa”. Però com sempre, no va ser més que una breu “anada i tornada”. Val. Aleshores, què? el suïcidi?. Impossible. L’únic problema era trobar una utilització més prudent dels meus mitjans, per poder atènyer la meva meta. Hauria pogut interrompre, llegir, treballar. Però al contrari, vaig perseverar (la depressió i la reacció no van durar tot plegat més de cinc minuts): vaig trobar una pau més profunda, una certesa més entera, una resolució més ardent.

19-III-50
Concentrar-me només sobre “Això”; i assumir totes les conseqüències de la meva opció. Mantenir-me tota jo dirigida vers un horitzó que recula, i sempre, sempre, avançar. Res més que aquest caminar sense mapa, aquesta carrera infinita, aquest avançar sense suports. Res més que aquest moviment en aquest oceà sense riberes, en aquest èter buit. Les amarres han estat trencades. Però pel Res que avança en el Sense Forma no hi ha naufragi. Vertigen. Llibertat inesperada. Em lamentava dels meus fracassos. No sabia veure que estaven rossegant el lligam que em mantenia presonera. Sensació de corda trencada; d’arrencada en l’atzur que aparentment s’alçava com un mur i que se’m presenta com una insondable profunditat. La “fissura”, deia amb consternació; el que no havia entès era que esquerdava la meva presó.

3-IV-50
Jornada vasta, immensa, a causa del Buit que l’ha dilatat. Un cop més, em reconec el dret de viure sola la meva vida espiritual, encara que mai arribés a ser útil per a ningú. Els meus fracassos em recondueixen al que és l’essencial.

10-IV-50
M’equivocaria si esperés que aquesta unitat que desitjo vingués de la voluntat; només pot venir de l’atenció.

29-IV-50
Hi ha hagut un canvi en la meva mentalitat. Fins fa no massa, tocava al fons de mi mateixa alguna cosa; ara tinc la impressió de viure per sobre meu, per damunt del meu cap.
Quan llegeixo, escric, actuo, alguna cosa planeja en mi. En el recolliment aquest ocell bat les ales i intenta agafar alçada.
O també: tinc la sensació que el temps es dilata. Una gota d’oli es va escampant damunt l’aigua: és com si cada minut es dilatés en aquesta gran esfera que seria l’eternitat.

7-V-50
Tinc la sensació que una part de mi es manté en la vacuïtat. Hi ha com una tensió semblant a la que produeix la fenadrina. Enlloc de caure adormit, entres lleugerament en el son i en surts a la mínima totalment despert. Un ocell que es posa, preparat a enlairar-se en qualsevol moment.
No sé massa com posar-m’hi respecte a aquesta vacuïtat que s’hi ha instal•lat d’alguna manera. Finalment, he entès que la donació sempre era necessària: aleshores és com si l’ocell agafés alçada i es dissolgués en el cel. Mantenir-me viva. Si pogués viure així tot el dia …

4-XI-50
Idea extremadament senzilla, tan senzilla que m’estranya haver estat donant-hi tombs tan de temps i que altres filòsofs no l’hagin desenvolupada: quan més “pura” és la consciència, més “absoluta” és. Aquí radica el fonament de la noció de transcendència, de la pregària, de la humilitat, del do. Noció de Valor.

21-XI-50
Sentiment de poder que dona la Vacuïtat. Però poder totalment … espiritual. Sensació de llibertat, més aviat. Cap més límit. Els límits existeixen, certament, però en un món inferior. Aquest “espiritual”, depèn d’alguna manera del món inferior?. Aquesta és la visió del món inferior: no la de la Vacuïtat (que no en te pas) . Així és com entendria els místics hindús. Es saben independents, lliures, eterns. D’altra banda, estan totalment deslligats del món exterior: què els importa la verificació dels seus “siddhis”?. Poder, certament, d’un altre ordre. Llàstima que s’oblidin d’advertir-nos-en!

14-II-51
Aquest matí, percepció del caràcter, no ja puntual, sinó para-espacial de la Vacuïtat. Fins aquí, aquesta era una sensació de lleugeresa unida a la de fugida en l’immensitat. Aquest cop era com si el “volum” del buit estigués allí.

25-II-51
Caminada en la pura claredat del llevant. Blanc, beige, blau, pur, en moviment, viu, immensitat … Vívida sensació de paral•lelisme: el món de la Vacuïtat, pur, molt pur, molt per damunt d’aquesta llum, d’aquesta bellesa. d’aquest “candor” (La intuïció de Spinoza no hauria estat més d’aquest ordre i no tan lligada a la sensació estètica?). Per damunt de les branquetes dels arbres, donant a l’espai la seva … plenitud de buit, l’Espai Essencial.
Repòs. Hi sóc. No hi ha res a dir. He arribat. Era tan senzill! Beatitud més enllà de la beatitud. Impressió d’haver completat. Res a dir ni res a fer. El centre de gravetat està situat amb exactitud. Allí. És així. Està be.

27-II-51
Ahir aquesta espècie de desdoblament va continuar. En alguns moments, veig la gent que m’envolta i a mi mateixa com des de l’exterior. Els veig des d’aquest lloc enlairat que no és un lloc, en una dimensió nova que no és el temps.
Extrema simplicitat. Res. I, tanmateix, el problema essencial ha estat resolt. Pau lleugera d’una evidència total, sense que hi hagi res d’evident.
La setmana passada, a T., el Buit substancial era per damunt del mar i del sol. Des d’aquesta setmana és “intersticial” si es que ho puc dir així: és com l’aire que envolta les coses, com l’espai entre les paraules, com la distància intra-mol.lecular.

4-III-51
Curiosa particularitat dels psiquismes. Simone Weil assoleix l’espiritual per mitjà del dolor. I jo, més enllà de la joia. Quan perdo el fil conductor penso en la joia en Això i, a l’acte, el recupero.

22-VII-51
Baixant en barca per el Loira, el paisatge, bruscament, se’m va fer transparent. Com precisar aquesta impressió que hauria desitjat retrobar però que no vaig poder?. És com si l’opacitat dels objectes desaparegués, sense que ells desapareguin, i que el que És aparegués per darrera d’ells, com el cel a través d’un vitrall amb dibuixos. Com si la mirada, més enllà del vitrall on són les coses, s’hagués adaptat a la visió llunyana i pogués veure més enllà del vitrall, la infinita realitat.

27-VIII-51
Mentiria si digués que em sento dins la Vacuïtat. Ni la busco ni la desitjo. No hi penso gaire. Jo pou la meva força d’una font més pura, més alta, més inaccessible als dubtes que mai.
Volia assolir un estat. No el conec (serà potser d’una manera implícita?). Però em sento totalment impregnada del tipus d’energia que esperava que aquest estat m’oferís.

9-X-51
Impressió de “vacant”. Tinc l’esperit “vacant”. Cap desig propi. Ni tan sols el de la Vacuïtat!. Nuesa de la platja i del cel habitats pel sol. No hi ha gaire bé res: algunes orenetes, algunes cases perdudes en la immensitat. Aquesta és la meva mentalitat, res. Un buit substancial, en el sí del qual apareixen petites coses: les reflexions d’alguns amics, una cara, un projecte.
És estrany que aquest buit sigui tan evidentment substancial; que pugui ser viscut amb més o menys intensitat. Intensitat per a la qual la intensitat del meu desig podria ser un obstacle, potser.

21-X-51
Joia còsmica. L’espectacle de les coses és no res. No hi ha res important. És tan real o irreal com un somni. Entretenir-se amb la qüestió de si es real o no és tan estúpid com posar-se a discutir amb un home adormit: és l’home adormit en nosaltres el que es planteja aquestes qüestions.
Prendre aquesta gota de llum, de buit, inserir-la en la meva massa obscura i compacte, aquí, allà, arreu, per tal de penetrar-ho tot d’espai i de llum.

25-X-51
Energia diamantina: buida, clara, meravellosa. Espai substancial. Alguns moviments més opacs. Tanmateix aquest buit en mi em sembla que crida a les idees i als éssers que m’envolten; se’m fan transparents i troben la seva exacte consistència.

27-X-51
Absolut de l’energia. La vibració més alta de l’amor: fins el punt que la calor es fa llum. La més elevada claredat de la intel•ligència: el lloc de tota relació.
Aquesta gota d’eternitat: tenir-la, preciosa, entre els dits. Travessar amb ella els moments. Els donarà llum, transparència, bellesa.

28-X-51
“El meu regne no és pas d’aquest món”. Aquest món no pot rebre el meu regne. El meu regne està al voltant d’aquest món, envolta aquest món, aquest món no és més que una concreció opaca en l’interior del meu regne i, tanmateix, el refusa. El meu regne no té acció sobre aquest món, només li permet desenvolupar-se en ell, i el màxim que es pot esperar és que aquest món prengui consciència, gràcies al seu desenvolupament, del meu regne.

4-XI-51
“El país que no és enlloc és la veritable llar”

12-XI-51
Ahir vaig retrobar aquesta “dimensió immensa” que caracteritza els meus millors dies.
No faig violència en res a la meva voluntat; perquè només tinc una voluntat: des del punt de partença d’una energia enterament humana, episòdica, accidental, llençar-la vers un món sobrehumà, etern, essencial.
Quina joia! quina joia! L’escala de llum existeix! Puc anar incessantment a l’existència essencial.

23-XI-51
Mantenir-me oberta. No estic separada d’Això. Estic en l’Essencial. Hi sóc conscientment, a la mida de la meva atenció, del meu voler, del meu amor, si no es precipiten sobre les coses.
Energia, veritat, unitat, d’aquest Fons Secret. La representació de l’espai ja és expressió d’Absolut; i també el més petit amor, el més petit voler. Però o es neguen a sorgir, quan el psiquisme no s’hi troba satisfet; o brollen, però es precipiten sobre els objectes.

24-XI-51
Pràctica:
Percebre, al mateix temps que em moc en l’espai, quan penso, etc. que la capacitat psicològica que pensa, representa, etc. és adequada a Això; que cada acte de la voluntat és una petita manifestació de la Voluntat essencial, i que es pot prolongar més enllà dels objectes, fins a Això; que cada moment de disponibilitat, d’amor, és imatge del Buit essencial i, ja des d’ara, acolliment de puresa.

Es va mantenir la mateixa intensitat d’esforç del període 1950-1951. Tanmateix, la preocupació per a fer descobrir a altres la intuïció pura va ocupar molt temps. El desig de mantenir-se en vacuïtat “les 24 hores del dia” es va fer més fort. Concentrar-se en la sola vacuïtat? Un altre mètode va semblar que podria ser més fecund: no seria necessari modificar radicalment les estructures fonamentals de la consciència?
Per mitjà de diversos tempteigs en aquesta línia, es va acabar imposant un d’ells, progressivament completat i enriquit amb diferents tècniques:

Es tracta d’invertir el sentiment de que la consciència és “dins” el cos, i de sentir que el Jo veritable, la Consciència conscient d’ella mateixa, engloba no només el propi cos sinó també tot altre objecte, material o no. Consciència englobadora. Consciència vasta i lliure i pura i nua com l’espai: identificada a aquest espai. Però consciència englobadora que pot omplir l’amor; que pot ser viscuda com Amor Embolcallador, que tot ho abasta; com nit profunda; a la que s’obren i s’ofereixen la profunditat i l’amor empresonats en el cos.
Osmosi. Les tenebres del cor es transmuten en una nit més obscura que l’obscuritat d’aquesta gruta -i s’uneixen a la profunditat de la nocturna immensitat. Obertura a ella; pèrdua en ella -és possible distingir-la de la vacuïtat?- Viure així, és també dissoldre el que envolta i cataloga cada una de les nostres percepcions: és restituir a la consciència la seva frescor de font i a la percepció la seva fluïdesa. En fi, és convertir a l’individu en un ésser anònim i conduir-lo a percebre’s a sí mateix com una màquina cibernètica, mal condicionada per l’estat actual de la civilització i que s’ha de recondicionar en funció d’aquesta confosa realitat que és la societat actual a la recerca d’ella mateixa.
De totes maneres, una cosa és ben segura: tot, tot es pot fer, mentre que sigui des d’un moviment simple, encara més simple. No s’ha de fer violència a aquest cos, tot el contrari. N’hi ha prou amb que la mecànica cerebral deixi de girar en pla boig: deixi de girar. El meu cos, present a ell mateix, fa present i manifesta la totalitat d’aquesta Consciència en la qual es dissol. Tot era tan senzill i tan poderós!
Tot és senzill i poderós.

Amb una certa imprudència, potser, citem aquest text recent perquè sintetitza d’una manera nova el treball efectuat que conduïa a la consciència de l’espai-jo i, alhora, l’experiència concreta del contingut del que s’ha viscut, que és el tast de vacuïtat.
Aquest és el text:

21 d’Octubre de 1968. OMNIPRESÈNCIA DE LA VACUÏTAT
Ha estat un clic.
Es podria explicitar d’aquesta manera:

En el moment del recolliment, controlo pràcticament del tot, la identificació amb l’Espai englobador: quan ho vull, em puc percebre com espai que tot ho engloba. D’altra banda tinc gaire bé el control del “tast de vacuïtat”: puc, més o menys quan ho desitjo, assolir en un moment donat aquest nivell de vida tan pura i viva, que en relació amb ell tot sembla emboirat i gris. Però, sorprenentment, mai no havia pensat en conjuntar la vacuïtat dins una estructura englobadora! Mai no havia somniat en “l’Espai-Vacuïtat”!

El clic ha estat aquesta conjunció: viure alhora l’experiència de vacuïtat en estructura englobadora. Aleshores, la vacuïtat és omnipresent.
A nivell de la vida quotidiana, què vol dir això exactament?
Posar la vacuïtat com englobadora significa sentir-la i viure-la tan fortament que és com si l’espai fos un vidre immens en el qual el sol, la catedral assolellada en la boira, les paret de l’habitació, la persona que dactilografia, fossin petites venes en aquest vidre. Sens dubte aquesta impressió l’he viscuda sovint des de 1950; però aquest cop seria com tenir-la més per la ma i com si es convertís en una estructura permanent de la vida psicològica.

Una conseqüència immediata: el “jo” deixa de tenir la importància que va tenir entre el 63 i el 68. El llenguatge preferentment emprat serà, doncs, el llenguatge impersonal.
El sentiment dominant: el de joia viva i delicada -i àmplia; i el de llibertat; llibertat definitiva. Abans (sobretot entre 50-51) era el “fons del cubell que s’havia foradat”, és a dir, el fons del jo. Ara, és la totalitat de tots els objectes, de cada objecte pres individualment, el que sembla que s’hagi foradat o, més ben dit, esclatat, per tota la superfície de les seves parets, en tot el gruix del seu volum. La Vacuïtat ES; aquesta elevada qualitat de consciència ES, per tot arreu, absolutament, en tot objecte i en tot pensament. És la substància inalterable de tot. Impossible d’escapar-ne: impossible perdre-la!