Skip to content

LES PARAULES VAREN SER CASA MEVA, L’AIRE LA MEVA TOMBA

         OCTAVIO PAZ         petita antologia Estoy atado al tiempo / Prendido prendado / estoy enamorado de este mundo... va escriure Octavio Paz (1914-1998) en un dels seus poemes. Va ser, sobretot, un poeta del temps i de l'amor. La natura i els paisatges del món s'escolaven entre línies i també colpejava amb les paraules, com el cec que dóna cops de bastó contra la Terra per a robar-li el coneixement íntim de les coses. Ressonen els seus versos a l'aire: amar es perderse en el tiempo, ser espejo entre espejos. (José Andrés Rojo, en El País 21-04-1998, p. 42) Naranja Pequeño sol quieto sobre la mesa, fijo mediodía. Algo le falta: Noche. Alba Sobre la arena escritura de pájaros: memorias del viento. Estrellas y grillo Es grande el cielo y arriba siembran mundos. Imperturbable, prosigue en tanta noche el grillo berbiquí. No-visión Hora nula, cisterna donde mi pensamiento a…

Llegir més

5. KÂRIKÂ DE GAUDAPÂDA.

   IV. L’extinció de la teia ardent. 10. Tots els éssers humans són per essència lliures del deteriorament i la mort, però ells pensen que estan sotmesos a aquestes circumstàncies i aquest mateix pensament els aparta de la seva veritable naturalesa. 45. La consciència sembla tenir un origen, sembla moure’s i tenir la forma dels objectes, però en veritat no té origen, és immutable, insubstancial, serena i una, sense segon. 46. La consciència no té origen i els éssers humans no estan subjectes al naixement ni al canvi. Aquells qui han entès aquesta veritat no cauen mai més en la confusió.   COMPRAR  47. El moviment d’una teia ardent sembla crear línies rectes i corbes; de la mateixa manera el moviment de la consciència apareix com a coneixedor i conegut. 48. La teia ardent que no és agitada no produeix cap fenomen aparent ni canvia. Així la consciència que no…

Llegir més

Un cosmos que dansa

Per al dervix, tot el que existeix dansa, de l’àtom als planetes que graviten al univers. Dansen els animals, la pluja, el vent, també les pedres, els arbres i l’ésser humà. Tot és samâ’, tot dansa al so d’una misteriosa melodia, interpretada en la distància per un executant invisible, com diria Einstein. No existeix en la creació altra cosa que vida i l’essència d’aquesta és el moviment la (re)creació renovada, en cada sístole i diàstole, d’una realitat inacabada, que es contrau i s’expandeix, mor i reneix, a cada instant. El dervix no persegueix atrapar la realitat; sinó que, en dansar, expressa la seva solidaritat amb un cosmos habitat pel ritme, l’ordre geomètric i el moviment durador. Dansar és transcendir-se, situar-se al llindar de l’humà, per esdevenir partícip de la litúrgia de la vida i de les seves lleis. Dansar significa buidar-se,morir a si mateix. En la mort simbòlica hi troba…

Llegir més

4. KÂRIKÂ DE GAUDAPÂDA

   III. La no-dualitat. 1. L’aspirant que es dedica a exercicis devocionals es manté lligat al Brahman manifestat, mentre imagina que abans de la creació tot era Brahman immanifestat. Aquell qui admet això té una visió limitada de la veritat. 2. Res s’ha originat enlloc encara que sembla existir. 3. Es diu que el Ser (Âtman) es semblant a l’espai, i el éssers individuals (Jîva) als espais limitats que contenen les gerres. Així l’Ésser pren la forma de les diferents coses tal com ho fa l’espai en les gerres. Aquest és un exemple per explicar el manifestat.     COMPRAR  4. De la mateixa manera que els espais continguts en les gerres, quan aquestes es destrueixen, tornen a reabsorbir-se en l’espai indiferenciat, així també els individus es fonen en l’Ésser. 6. Encara que les formes, les accions i els noms són diferents, no hi ha cap diferència en l’espai. I…

Llegir més

Comiat. Josep Palau i Fabre

Comiat Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m'empastifa els dits, les venes... -He deixat al paper tota la sang. ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré escriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit, la tempesta en la sang sinó en la sang, l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre? ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me? La resta són paraules... Res no sabré ja escriure de millor. Massa a prop de la vida visc. Els mots se'm moren a dins i jo visc en les coses. (Poemes de l'alquimista. Proa, p.193)

Llegir més
Back To Top