Nisargadatta P2

2. Silenci amb el capítol 12. Nisargadatta. Yo soy Eso.

1. … la consciència en sí, l’Ésser, la Vida, Déu, no importa el nom que se li atorgui, és el fonament últim de tot el que existeix, de la mateixa manera que l’or és la base de totes les joies d’or. ¡I és tan íntimament nostre! si abstrau el nom i la forma de les joies, l’or es fa evident. (p. 61)

a) Visualitzar una escena propera a nosaltres: escena de l’àmbit familiar o laboral. Ens situem d’espectadors d’una altra persona, o d’un grup de persones, una escena que coneixem bé. La reproduïm per poder-la veritablement observar. Notem, sabem, que hi ha coses que ens agraden i altres que no; “notem” diferentment una persona o una altra:  “aquest hauria d’actuar així o aixà, amb aquesta persona bé, amb l’altra no tant, això hauria de ser així o aixà, com m’agrada això o allò”… Ens fem conscients de les nostres expectatives, demandes, temors, joies… Notem les nostres implicacions en relació als altres.

b) en aquesta escena, tot són joies d’or. Què significa això? Com ho puc palpar? Com em puc situar interiorment per estar davant de “l’or” i no davant un cúmul de formes diverses, que m’agraden més o menys?

Renovo la visualització procurant “mirar” per descobrir aquesta perspectiva diferent.  

 2. Tot és molt senzill; en lloc de veure les coses com les imaginem, aprendre a veure-les com són.

La realització no és altra cosa que el contrari de la ignorància. Donar per real el món i com a irreal l’ésser mateix, és ignorància, i és la causa del dolor. Conèixer l’ésser com l’única realitat i tota la resta com a temporal i transitòria, és llibertat, pau i goig.

Quan pugui veure les coses tal com són, també es podrà veure a sí mateix tal com és. És com netejar un mirall. (p.59)

Aprofundir/madurar aquestes paraules, a la llum de l’exercici anterior.Entenem millor què vol dir “veure les coses com les imaginem, veure-les tal com són”?

“Llibertat, pau, goig” … ¿si? Ho hem pogut intuir?

3. La consciència en sí és l’estat original, sense principi ni fi, sense causa, ni sostén, sense parts i sense canvi. La consciència és el contacte amb alguna cosa, un reflex contra una superfície, un estat de dualitat […] la consciència en sí és  absoluta, la consciència és relativa al seu contingut; la consciència en si es total, sense canvi, tranquil·la i silenciosa. […] No és un estat nou, és l’existència bàsica, original, que constitueix la vida mateixa i també l’amor i el goig. (pgs. 58-59)

L’observació de l’escena, és “consciència”: observem, atenem, tenim present… La percepció, la vivència de “l’or” és “consciència en sí”. “L’or” no es percep a nivell d’idees, és una percepció d’un altre ordre, que demana situar-nos en el nostre nucli silenciós, més enllà d’idees, prejudicis, expectatives i temors. Allà on tot ha callat.

Madurem/assaborim aquestes paraules de Nisargadatta.