XAVIER MELLONI. Escletxes de realitat: religions i revelació

Pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7,15-16).

Amb tot el que hem dit, estem en condicions de discernir la fiabilitat i qualitat dels diferents missatges revelatoris, tant del passat com del present i futur de la humanitat. Repeteixo que el criteri universal per identificar aquests fruits és summament simple, encara que sigui complex aplicar-ho a cada cas. Podem dir que té lloc una forma o una altra d’esdeveniment o dinamisme revelatori en la mesura que es produeix un descentrament de l’ego -tant personal com comunitari- cap el reconeixement del Misteri, el respecte per l’alteritat i la incidència en el món. Això suposa un impuls per transcendir, un moviment de buidament, servei i oblit d’un mateix, tant per part de la persona que fa de mediació com dels qui la segueixen. Quan hi trobem aquests trets, va per camins fiables de revelació. Contràriament, allà on les persones van omplint-se de poder, d’estratègies d’absorció, d’anul•lació de la pròpia personalitat i de la dels altres, tancant-se en elles mateixes o en el propi grup, hi trobem els trets d’un missatge pervers, ja sigui conscientment o inconscientment elaborat. (…)

L’efecte revelatori comporta un triple descentrament de les pròpies evidències, tant de les personals com de les acceptades pel grup: cap a la Realitat o Ésser Trascendent, cap als altres i cap a les coses del món. Sense aquest triple excentrament -que, en el fons, és un únic descentrament, perquè el que fa és desplaçar el propi centre cap a quelcom més gran que un mateix- no hi ha revelació, sinó repetició del propi psiquisme o del contingut cultural que trobem sota la forma de disfressa religiosa. Ara bé, aquest descentrament suposa, al mateix temps, un recentrament, en la mesura que retorna cada persona al seu nucli essencial i la fa créixer des del seu propi fonament. la revelació no és una alienació, sinó una anticipació de realitats i de comprensions a les quals la consciència abans no tenia accés. No treu de la realitat, sinó que obre i s’hi endinsa més. En obrir, altera, però aquesta alteració no aliena sinó que permet descobrir àmbits de més lluminositat i profunditat dels que abans s’havien percebut. (p.16)

La interiorització del contingut revelatori

(…) La incandescència de la realitat és la que està coberta per aquest vel. (…) Només hi ha una font de llum, manifestada de maneres diverses, segons els temps, els llocs i els moments. Cada tradició té el seu llenguatge per referir-s’hi. En termes buddhistes:

Els textos upanishàdics parlen també d’aquesta Llum-més-enllà-de-les-formes, que es manifesta en la mesura que hom es va deixant transformar per ella. Aleshores s’hi revela com el Fons de les coses, com la interioritat i l’exterioritat última de tots els éssers:
L’atman ocult en tots els éssers no es manifesta, però és vist pels qui tenen una vista subtil amb la seva subtil intel•ligència. (Katha Upanishad 1,3,11)

De la mateixa manera que el foc és u i entra en el món i assumeix forma rere forma, així també l’atman que hi ha dintre de cada ésser assumeix totes les formes. I, tanmateix, en resta fora. (Katha Upanishad 11,2,9)

El sol, ull del món sencer, no està tacat per les impureses externes dels ulls. De la mateixa manera, l’únic atman interior de tots els éssers no pot ser tacat pels mals del món. És exterior a ell. (Katha Upanishad 11,2,11)

D’aquesta Llum en parla també l’Alcorà, en uns versets enigmàtics i curulls de sòbria poesia, en què l’exterior esdevé interior, i l’interior, exterior:

Cada tradició és una branca d’aquest arbre beneït que uneix cel i terra. L’oli resplendent és la conjunció de saviesa i experiència que destil•la cadascuna d’elles. La dificultat rau en què cadascuna de les tradicions religioses custodia amb tanta veneració la llàntia on s’encén aquesta llum, que la no acceptació de la pròpia llàntia on s’encén aquesta llum, que la no acceptació de la pròpia llàntia comporta una condemna de qui no l’acull, perquè li resulta inconcebible que els altres no s’obrin al do que s’està oferint a través d’ella, per això el rebuig dels déus i camins aliens. Aquesta actitud és deguda al caràcter d’urgència i de meravella per allò que s’està manifestant d’una forma que cadascuna d’elles considera única.

La immaduresa d’una religió resideix en el fet de no saber distingir que la no acceptació o rebuig d’un missatge no significa necessàriament un tancament vers Déu o vers la vida, sinó cap a la forma concreta com aquesta tradició ho vehicula. El que està en joc no és la meva veritat ni el meu camí, sinó comprendre i venerar les múltiples maneres con l’ésser humà s’ha obert al diví. El nostre tems ens convida -i ens urgeix- a conèixer i discernir les escletxes per les quals, al llarg de la seva història, la humanitat ha crescut a través de les obertures per les quals Déu -o la Realitat Última- es manifesta i s’entrega permanentment.
(fragments pgs. 201-221)