Marià Corbí

Aprendre a percebre i sentir lliurement

Files/1393680360 Captura De Pantalla 2014 T128x94.png

El camí interior és el camí de les transformacions del sentir. El camí interior és el camí de la transformació que es necessita per fer-se apte per sentir la presència plena de totes les coses. La presència de les coses és l’estar simplement aquí de les coses. [… Hem de convertir el nostre cos en un sensor perfecte, un instrument afinat de coneixement. Tot el nostre ésser és un organisme cognoscitiu que ha d’estar sintonitzat, unificat i a punt. El nostre cos serà un sensor afinat quan la nostra percepció es faci commoció, i quan aquesta percepció-commoció es faci comprensió.

En la nostra vida quotidiana, el món està domesticat, percebut i sentit des de la minúscula perspectiva d’unes petites necessitats; des d’aquí, commou i coneix.

Per trencar aquest cercle cognoscitiu s’ha de recuperar la capacitat de percepció lliure. Diuen els mestres que l’estratègia fonamental per recuperar la nostra capacitat lliure i originària de percepció, commoció i coneixement, és la “no-afecció”. La no-afecció –no aferrar-se – és el principi fonamental.

Quan un s’aferra, té prejudicis i quan un té prejudicis, té afeccions. Els prejudicis i les afeccions són dues cares, una sensitiva i una altra mental, del mateix fenomen: la dependència.

Hom depèn d’alguna cosa de la qual viu. Hom viu de coses; però la importància de les coses de les quals depèn arrenca de la idea que aquestes facin de resguard. Les coses que necessitem les volem per utilitzar-les i, sobretot, perquè ens protegeixin i emparin la nostra profunda i radical inconsistència. Ens sembla que, sense algunes determinades coses, ens ofegaria el no-res; per això en depenem, perquè ens protegeixin de la nostra indigència i insignificança. Les estimem molt més per la protecció que ens donen que no pas pel plaer que ens proporcionen. Una vida quotidiana el més plena possible de coses és la millor protecció contra el forat negre del buit i de la inconsistència del nostre propi interior.

Necessitem protecció del buit que ens absorbeix des del nostre propi centre, i necessitem protecció del misteri insondable i insuportable que se’ns llança al damunt des de fora.

Necessitem interpretacions, creences, per mitigar la immensa pesadesa de la complexitat inabastable, de la incògnita i del misteri opriment del cosmos. Una vida quotidiana abrigada de coses i creences és un refugi poderós i una salvaguarda per evitar la intempèrie del cosmos.

La intempèrie és un cosmos sense domesticar, sense lloc on refugiar-se, un cosmos on hom no pot ni tan sols recloure’s en l’habitacle del seu propi jo, perquè fins i tot el jo no és capaç d’aguantar la seva pròpia consistència i es buida. Davant del misteri de la realitat, davant de la immensitat que ens envolta, desapareix fins el més petit tret de la consistència i la importància del jo.

Les creences protegeixen perquè simplifiquen, expliquen i donen sentit al nostre pobre viure en aquesta immensitat. Aquesta és la gran protecció i el gran resguard: emparar-nos de la intempèrie i de la fluïdesa terrible que és comprendre que ni el cosmos és un habitacle ni el jo un refugi. Aquest és el gran temor del qual ens volem alliberar: no hi ha habitacle; però és que tampoc no hi ha ningú que s’hagi de resguardar. No hi ha cap habitacle, ni dedins de un mateix ni defora, i no hi ha ningú, tan sols hi ha un testimoni sense habitacle.

Adquirir la no afecció és perdre totes les salvaguardes i acceptar el propi destí, que és enfrontar-se al misteri sense fi i al buit de qualsevol tipus de resguard. Ni les coses, ni les creences, ni la consistència del nostre jo o el nostre destí, poden protegir-nos.

L’ensenyament dur, aparentment inhòspit, però fascinant, dels mestres, és que hem d’abandonar totes les nostres defenses, salvaguardes i proteccions. I diuen  que aquell qui es coneix en la pura intempèrie, quan ja no queda res a què afeccionar-se per protegir-se, coneix la seva pròpia naturalesa.

Diuen també que si ens alliberem de qualsevol afecció, el camí és obert. Cal insistir: ens hem d’alliberar de tota afecció, perquè s’ha de recuperar la intempèrie i el no-habitacle; per tant en hem d’alliberar, no només de l’afecció a les coses o als estils de vida, sinó, i sobretot, de l’afecció a les creences. Les creences són un resguard més potent que les coses i les maneres de veure.

És necessari que la intempèrie sigui total. Per això, els mestres insisteixen en la radicalitat i en la totalitat. No ens hem de reservar ni tan sols una petita parcel·la, sigui del que sigui, que no abandonem, perquè aquesta parcel·la faria el paper de resguard i, per tant, de pantalla.

Insisteixen que s’ha de reestructurar la totalitat de la pròpia vida en funció d’aquesta nuesa, per aconseguir així poder arribar a ser percepció lliure, lucidesa sense perjudicis, vibració fluida, testimoni desinteressat i sense habitacle. Això és l’únic que s’ha de buscar, tota la resta vindrà a més a més.  […]

Quan hom no està protegit per les seves possessions, les seves coses, les seves creences, els seus projectes, la seva vida quotidiana, sempre ocupada, aleshores pot començar a percebre, commoure’s i comprendre.

Aquesta situació, sense resguard de cap classe, sense protecció de cap tipus, sense possessió de res, buit, insignificant i sense habitacle, ni dedins ni defora, és el nostre destí i la nostra realitat. Segons els mestres, aquell qui, des d’aquí, s’enfronta, en completa nuesa, a allò que li cau al damunt, aquell qui percep, sent i coneix des d’aquí, adquireix la saviesa. I aquesta saviesa que s’adquireix, allibera definitivament de tota afecció i proporciona la condició de testimoni imparcial i commogut.

El coneixement que sorgeix d’aquesta desafecció és pau i calma, perquè ja no depenem de res. Des d’aquesta desafecció i aquesta calma s’arriba a la fermesa capaç de travessar totes les torrentades; des d’aquí, tot es dilueix en el silenci que condueix al coneixement callat; des d’aquí, els mites, els símbols i les mateixes creences, ja ni donen resguard ni protegeixen de la intempèrie, sinó que són instruments poderosos per indagar el misteri sense fi que ens envolta; són instruments que ens ajuden a sentir i veure sense prejudicis. […]

Quan s’ha recuperat la flexibilitat, la lucidesa i la llibertat de la sensibilitat, el cosmos és un camp sense fi per percebre la meravella d’allò que n’arriba, commoure-s’hi i conèixer-lo.

Quan s’ha destruït la afecció i s’ha recuperat la llibertat, desapareix l’egoisme i el món il·lusori que sempre es construeix a partir d’ell. I diuen els mestres que, llavors, paradoxalment i en contra del que seria la nostra previsió espontània, la pau i l’alegria apareixen en l’ànima.

Quan ja no hi ha cap habitacle, perquè ni tan sols no hi ha un jo on refugiar-se, aleshores l’univers es troba en l’ànima, la totalitat de l’univers, sense cap divisió. Així parlen els grans. Llavors, hi ha desafecció completa, pau i no temor, perquè l’ànima no prova cap altra delícia si no és la delícia pròpia, la que sorgeix del seu propi interior sense habitacle. Aleshores aprèn de si mateix i és el seu propi guia. Llavors, és tranquil i ferm com una muntanya. Llavors, el seu propi interior, buit perquè ja no és un habitacle, testimoni sense cap afecció, és més gran que l’oceà i que les immensitats del cel. Llavors, el seu propi cor, que és la seva carn mateixa, es fa temple de saviesa i font de llibertat.

La desafecció s’ha fet fluïdesa. La fluïdesa s’ha convertit en llibertat, autonomia, profunditat, immensitat i pau. La desafecció s’ha convertit en certesa completa, perquè la certesa que acompanya la desafecció i la intempèrie no és certesa de res. És certesa, però no és certesa de res. Si fos certesa d’alguna cosa, tornaria a generar-se el cicle infernal dels resguards i les afeccions. La certesa realment incommovible és la certesa de res, perquè només així pot ser-ho de tot i fer-se un si sense condició. Perquè és la certesa de res en tot, és llibertat completa i fluïdesa completa.

Cap aquí apunta el camí interior: aprendre a percebre i sentir lliurement, per comprendre i arribar a ser lucidesa plena, vibrant, testimoni imparcial i commogut.

(De: El camí interior, més enllà de les formes religioses. Viena, pgs. 167-171)