Marià Corbí

La necessitat de reconeixement. Reflexions.

La veritable relació amb els altres significa no buscar en el rostre d’altres el reconeixement de la meva pròpia identitat, de la meva importància, de la meva pròpia estima. Qui viu de l’aprovació i el reconeixement de fora, viu en l’angoixa i en la inquietud constant. No hi ha res més fràgil i voluble que l’atenció i l’estima dels altres. (…) Per viure en pau i assossec i per poder realitzar el propi treball, i que aquest sigui un treball nascut de l’amor i no de la necessitat constant d’apuntalar-se a si mateix per no caure en el buit, cal relacionar-se amb les altres persones sense buscar res en elles, com si ja no existissis.

El reconeixement té a veure amb l’actuació. S’actua per ser reconegut, en l’àmbit que sigui.

Actuar per ser reconegut és

-Actuar per amor al propi jo,

-Actuar mogut per la por de no ser ningú, si no et veus en els ulls d’altres que et admiren i volen.

Es busca que altres siguin el suport d’un mateix.

Que el suport del propi jo sigui exterior, siguin els altres, crea

-Inseguretat,

-Angoixa,

-Fragilitat.

La necessitat de reconeixement és debilitat,

-La debilitat genera agressivitat,

-Genera menyspreu vers els que no ofereixen reconeixement.

La necessitat de reconeixement treu la llibertat

-Per actuar

-Per interessar-se per les coses i persones,

-Per estimar,

-Esclavitza a altres,

-Et lliga amb aquells que comercien amb la consideració i l’amor,

-Et lliga als temorosos, als sotmesos a l’exterior, a altres, a un món fràgil i movedís.

 

Alliberar-se de la necessitat de reconeixement

-És assolir la llibertat per ocupar-se del que un estima,

-És aconseguir la capacitat d’estimar i actuar,

-És alliberar-se de la por i l’angoixa,

-És viure en pau,

-És adquirir la capacitat d’encertar en l’actuació, en la consideració de les persones, en l’elecció de les tasques.

-És fer peu en si mateix, és a dir, en Això no nascut que hi ha en si mateix.

-Una cosa sòlida, que no fluctua, que no depèn de ningú, ni tan sols de si mateix,

-És fer peu en la confiança en “res” i, per tant, en tot.

 

La llibertat de la necessitat de reconeixement és la llibertat. Només des d’aquesta llibertat es pot reconèixer

-La veritat,

-La bellesa,

-L’amor veritable,

-La tasca adequada,

-Als altres.

Qui s’ocupa i es preocupa per ser reconegut, no pot reconèixer a ningú i menys a Ningú.

Qui s’ocupa de ser reconegut blinda el seu jo perquè no mori, impedeix el pas “al que és” i es tanca en l’infern.

En realitat ningú reconeix a ningú perquè tot jo és ple de temor i de preocupació per si mateix.

Només des de “Ningú” es dóna el veritable reconeixement, el que no oblida.

La veritable relació amb els altres significa no buscar en el rostre d’altres el reconeixement de la meva pròpia identitat, de la meva importància, de la meva pròpia estima.

Diu Rumí que no t’enamoris de la cara dels que et compren. No visquis perquè altres et comprin a bon preu. No visquis pendent que t’admirin, et valorin, et desitgin.

Si ho fas, et relaciones amb la gent per salvar-te a tu mateix davant de tu mateix. Si la teva salvació (la teva pròpia estima) depèn d’altres, viuràs en la suma fragilitat, sempre pendent de l’aprovació, l’assentiment, el cas i l’estima dels altres. I aquests altres, majoritàriament, estan depenent i vivint en la mateixa fragilitat que tu.

Llavors s’establirà un intercanvi buit i fràgil: els que estan depenent i pendents dels ulls d’altres, es relacionen amb qui estan depenent i pendents dels ulls d’altres.

Això és tan fràgil com el fum, perquè si aquell que se sosté amb la mirada d’un altre troba més admiració i reconeixement en una tercera persona, canvia la cadena i s’ensorra la construcció basada en reconeixements mutus.

Qui viu de l’aprovació i el reconeixement de fora, viu en l’angoixa i en la inquietud constant. No hi ha res més fràgil i voluble que l’atenció i l’estima dels altres. L’opinió de la gent gira contínuament, depenent d’on bufen els vents.

 

Per viure en pau i assossec i per poder realitzar el propi treball, i que aquest sigui un treball nascut de l’amor i no de la necessitat constant d’apuntalar-se a si mateix per no caure en el buit, cal relacionar-se amb les altres persones sense buscar res en elles, com si ja no existissis. Els morts no busquen ni reclamen res.

No visquis pendent de l’aprovació, l’admiració i l’estima que et pot mostrar la cara del teu veí. No et busquis a tu mateix en la seva cara, sinó al contrari, posa’t al servei de la seva pau i de la seva alegria.

En la relació amb altres, tu no comptes, perquè no reps d’ells teva consistència. Recolza’t en tu mateix, perquè ja no reclames, la teva relació ja no és “dóna’m identitat perquè jo pugui donar-te alguna cosa”, “dóna’m la meva consistència perquè, gràcies a aquesta consistència que rebo de tu, pugui sentir-me algú i fer alguna cosa per tu”. Rebent la meva consistència de tu, i fent alguna cosa per tu, em sento ser. Si no, moro, m’ofego, m’enfonso en el meu propi buit.

Aquest és el joc de la inquietud i de l’angoixa, perquè és el joc que imposa l’ego amb altres egos, tots completament buits de consistència pròpia. Això és com qui cau a l’aigua sense saber nedar i s’agafa a un altre que tampoc sap nedar, els dos s’agafaran a un a l’altre i, junts, s’enfonsaran.

Només fent peu en Això que no és l’ego, que és al propi interior, que es descobreix com a roca sòlida quan un deixa de costat l’ego, es pot estar lliure per estimar i actuar. En cas contrari només s’estima i es serveix la pròpia inconsistència.

Només mort a si mateix hi ha consistència; només qui adquireix aquesta consistència pot veure de debò la cara de l’altre, sense mirar-lo només com un mirall on es busca veure’s a si mateix.

Només per a qui és mort a si mateix, només per a qui es recolza en el gran buit, que és com a roca, hi ha els altres, hi ha ulls per mirar i cares a veure, hi ha altres per estimar i servir.

Qui viu en la solidesa d’aquest buit de si, no necessita res de ningú. Aquest és el que té una veritable relació amb els altres; la resta només és relacionar-se amb sí mateix. Els qui només es relacionen amb ells mateixos viuen en soledat i en un treball constant per impedir que el petit refugi que s’han construït amb l’estima i el reconeixement dels altres, no se l’emportin les contínues ràfegues de vent.

Viure en el treball constant d’apuntalar-se amb l’estima rebuda de fora és una gran desgràcia, perquè és viure en una inquietud i una ocupació constant perquè els vents canviants de l’estima de les persones no destrueixin el nostre refugi de branquetes i palles.

            A qui necessita apuntalar-se no li queda espai per estimar de veritat, ni per fer una obra sòlida de servei dels altres. Per què actuar si no?