José Mª Vigil

LA NOVA SITUACIÓ DEL PLURALISME RELIGIÓS

UserFiles/Image/JMVigil.jpg

         José Mª Vigil

A primers de gener, la Conferència Episcopal Espanyola va condemnar el llibre Teología del pluralismo religioso (el Almendro, 2005) del nostre amic i col•laborador, José Mª Vigil. Acusen a Vigil de sostenir una concepció relativista del fet religiós, amb afirmacions incompatibles amb la fe de l’Església Catòlica.
Davant la gravetat d’un fet com aquest, davant la perplexitat que al segle XXI continuïn existint judicis contra la llibertat de recerca i de pensament, us convidem a llegir, en primer lloc, un text de Vigil: La nova situació del pluralisme religiós . En aquest text, que pertany a l’obra condemnada, l’autor presenta els motius i la base de la seva recerca.

Us convidem també, a llegir la condemna de la Conferència Episcopal així com la carta de protesta enviada pel grup de reflexió de “Can Bordoi“. La carta va acompanyada amb el llistat de signants i –si hi esteu d’acord- us animem a fer-ne difusió o a adherir-vos a la protesta.

COMPRAR EL LLIBRE

 

LA NOVA SITUACIÓ DEL PLURALISME RELIGIÓS
José Ma. Vigil

(extret de la seva obra: Teología del pluralismo religioso. Córdoba, El Almendro, 2005. pgs. 21-28)

Exposició del tema

El tema del pluralisme religiós (PR) no és un tema teòric, que aparegui en la reflexió especulativa o en alguns pensadors que ho vulguin transmetre a la societat. El PR, el seu desafiament, la seva exigència, els seus qüestionaments, provenen de la realitat del món d’avui, la realitat de la societat actual. I en aquest curs nosaltres volem “partir de la realitat” actual.
Per a bé o per a mal, el món ha canviat en l’aspecte religiós, així com en el cultural. Vivim en un món que actualment és un món “barrejat”, tremendament mesclat. Des de l’albor de la humanitat, des de temps immemorials, les societats humanes han estat vivint com en “compartiments estancs”: cada societat en el seu món, en el seu petit món,
en el seu hàbitat, com tancada en si mateixa i aïllada de les altres, sense conèixer gairebé altra cosa que la seva pròpia existència. És cert que les migracions humanes y els intercanvis comercials daten de ben antic. El que volem dir és que tot això no fou res en comparació amb el que és avui dia. Per obra de l’avenç i la millora dels mitjans de comunicació (transport, viatges, comunicació, telecomunicació….) les societats han anat incorporant-se a una interacció i un coneixement mutus, en un procés que s’ha anat accelerant “exponencialment”, de manera que en els darrers decennis el fenomen sociològic més gran és la mundialització (que distingim de la “globalització”, paraula que ha estat acaparada per l’aspecte financer y neoliberal). Mundialització significa que el món s’està fent ú, que tots els elements y dimensions de les societats del planeta s’estan interrelacionant y s’estan fent mútuament dependents. Aquestes societats ja no són un “món apart”, sinó que passen a ser membres d’un mateix conjunt social més gran, passen a integrar-se en “un sol món” que les abraça totes com a sub-societats.
Els viatges, les migracions (per causes econòmiques principalment), el turisme, els enllaços familiars… van fent que ja no hi hagi gairebé parts “verges” del planeta, on hi visquin només els seus aborígens, o hi visquin sense relació amb les altres societats. De la mateixa manera, cada vegada hi ha menys zones aïllades del contacte i de les influencies mundials. Cada vegada més, tots ens veiem afectats mútuament, en major intensitat, amb una més gran immediatesa, en xarxes cada vegada més àmplies i nombroses. [ 1 ]

Aquest fenomen, que va créixer exponencialment en el passat segle XX a mida que es desenvolupaven els mitjans de comunicació amb les noves tecnologies, està convertint el món en una gran societat única (mundialització), en una “aldea mundial” en la que les cultures i les religions de cada societat, que fins ara van viure aïllades i mútuament ignorants, es facin veïnes i es vegin obligades a conviure. Avui, “pràcticament totes les religions han entrat en contacte [ 2 ]” i totes són presents les unes a les altres, inevitablement.
Antigament, i des que el món és món, la vida habitual de les societats transcorria emmarcada en la seva cultura i en la seva religió. Certament, sabien que existien societats amb altres cultures i altres religions, però la seva llunyania feia que aquesta existència no fos una dada amb la qual comptar, i que amb les seves religions ni tan sols fos pensable dialogar; restaven confinades més aviat dins l’esfera de la imaginació o de la clàssica literatura fantàstica sobre viatges a llocs exòtics.

En el món actual és un fet que les religions i les cultures es vegin obligades a conviure. Moltes societats són pluriculturals, estan integrades per grups procedents d’altres països, barris habitats majoritàriament per diferents ètnies o cultures específiques. Les diferents religions ja no són lluny, sinó dins la mateixa societat, i fins i tot en la mateixa ciutat. Un simple passeig per qualsevol de les grans ciutats ens pot apropar a temples i capelles de diferents confessions cristianes, a la sinagoga, a la pagoda, a la mesquita, al temple hindú o al temple Baha’í…Els creients d’altres religions ja no estan separats pels oceans, sinó que viuen a prop, al mateix carrer, o inclòs al mateix edifici. Ja no cal viatjar o sortir del propi ambient per tal de trobar-se amb altres creients, perquè ja, moltes famílies tenen- sobretot entre els més joves- membres –consanguinis o polítics- d’una altra religió que la que era “tradicional” dins la família…El PR no és una teoria, és un fet, que s’apropa cada vegada més a nosaltres en tots els àmbits: en la societat, dins la ciutat, en el treball, en la comunicació, en la família inclòs…i ningú no es pot sostreure a aquest nou paisatge humà.

La pluralitat de les cultures en el món es veu concienciada d’una manera creixent com un fet conflictiu. Després de la caiguda del mur de Berlín, els cientistes polítics del primer món, que pensen que ja hem arribat al “final de la història” i que el problema ideològic està resolt, han llençat la tesi que el conflicte principal del món actual ja no és econòmic sinó cultural: són les grans civilitzacions les que conformen els blocs en conflicte. El llibre de Samuel P. Huntington, El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial, [ 3 ] seria l’exponent més qualificat d’aquesta tesi. Els actes terroristes de l’11 de setembre de 2001 han accentuat encara més la visió primermundista que el conflicte és de civilitzacions, cultural. Lògicament, en aquest enfrontament de blocs culturals, el pluralisme religiós es troba en primera línia, ja que els blocs culturals es sobreposen en bona part als blocs religiosos.

Apart d’aquesta convivència física – pacífica o conflictiva – entre les persones de diferents religions, hi ha la convivència del coneixement. Avui dia ja coneixem o podem conèixer les religions amb una profunditat que fins ara no havia estat possible per als postres avantpassats.
En qualsevol societat desenvolupada hi ha llibres bons, seriosos, documentats, profunds i assequibles, que posen a l’abast de qualsevol un coneixement vàlid i suficient sobre moltes de les religions del món. Els millors antropòlegs culturals venen tant com els teòlegs, i els llibres sagrats orientals venen tant com la Bíblia. A Occident s’ha acabat si més no aquell temps en que en cada societat només estaven disponibles llibres que defensaven apologèticament la religió oficial “contra” les altres.

N’hi ha prou amb “pentinar” els nombrosos canals de televisió disponibles en molts països [ 4 ] per comprovar que gairebé en qualsevol moment del dia o de la nit, algun canal esta oferint un reportatge sobre una religió indígena americana, o sobre uns monjos d’una religió oriental del sud-est asiàtic, o una entrevista seriosa i conscienciosa a un pensador filòsof que defensa postures agnòstiques o atees…

Les tecnologies de la informació i de la comunicació (TICs) d’àmbit mundial, que han creat la possibilitat d’un encontre humà ininterromput i en vies de tenir un abast universal, han creat també la possibilitat d’un encontre interreligiós mundial. [“L’instrument unificador dels sistemes electrònics de comunicació d’àmbit mundial crea un fòrum per a l’encontre mundial de la diversitat religiosa. Les altres religions se’ns han fet properes en l’encontre amb els nostres veïns. Ja no poden ser tractades com sistemes de creença abstractes representats en cultures estrangeres, o pràctiques religioses que tenen lloc a una distància segura en terres llunyanes. Tenen rostres humans: els rostres dels nostres veïns” [ 5 ]. Avui, gairebé podríem dir que, si no dialoguem interreligiosament amb qualsevol de les grans religions, és perquè no hem pres la iniciativa, però que els nostres possibles interlocutors són aquí, al nostre abast.

Novetat històrica

Som la primera generació en tota la història de la humanitat que es troba en aquesta situació. Es la primera vegada que un gran part de la Humanitat viu en un ambient religiós realment plural. Es la primera vegada que la part de la Humanitat que s’ha passat la vida sense relació amb persones i institucions d’altres religions, té ara en es seves mans aquesta possibilitat: si no practiquem el diàleg interreligiós és per falta de costum i perquè ens manca imaginació, no perquè sigui una possibilitat fora del nostre abast. Per la seva banda, la consciència de la nova generació que sorgeix s’ha de veure’s amb una oferta de sentits (culturals i religiosos) no només plural, sinó enormement plural, i, sens dubte, no convergent ni harmonitzada, sinó d’un pluralisme senzillament juxtaposat, sense ordenament ni diàleg intern (fins ara). Es una transformació que suposa una “vertadera revolució en la consciència religiosa de la Humanitat; estem vivint en un moment de la història en el que l’accés a les diferents religions té una amplitud i una profunditat sense precedents” [ 6 ].
“El funcionament del món i de la seva cultura, així com el contacte viu entre les diverses religions ens ha fet molt conscients de que la vivència religiosa es troba en una situació nova ; i en aspectes importants, radicalment nova” [ 7 ].
Però les religions no són teories : són persones creients, persones de carn i ossos. I podem veure la transformació i la influència que la religió té en la seva vida, la seva santedat inclòs. Això ens dóna un “coneixement vivencial” d’aquestes religions, molt més influents que el coneixement que ens donen els llibres sobre les seves doctrines o teologies.
En alguns ambients això és ja una realitat: per exemple en el món dels joves universitaris. Fills lliures i inquiets d’una generació que va estar acostumada a respostes fetes i heretades, fills simultàniament dels mitjans de comunicació (davant dels quals han passat més hores que davant dels seus professors), ja no accepten espontàniament plantejaments monoreligiosos “perquè sí”; davant de qualsevol plantejament ètic o filosòfic de ultimitat ells pregunten quina és la resposta de les altres religions; volen comparar, tal vegada volen escollir el millor. No se senten ja espontàniament vinculats a una religió que seria per a ells “la” religió. Se senten persones lliures, sense “vinculació oficial” amb una religió concreta, ciutadans d’un món plurirreligiós, en el que poden discernir i elegir la religió. La perspectiva del pluralisme religiós ha entrat ja, sens dubte, en la consciència de la generació més jove [ 8 ].

Causes

Quatre grans factors són la causa de l’actual situació de pluralisme religiós, segons ho veu Jean Claude Basset: “El fenomen interreligiós és un fenomen social i cultural alhora. En sentit social es tracta de la interacció de minories religioses importants i actives (una situació que caracteritza el subconscient indi des de fa molt temps, però també l’Europa occidental contemporània, amb la presència de milions de musulmans i de comunitats budistes, hindús o sikhs, juntament amb cristians i jueus), treballadors emigrats, refugiats econòmics i refugiats polítics, estudiants, executius professionals que pel seu treball menen un tipus de vida cosmopolita com a ciutadans internacionals o ciutadans del món; hi ha també la multiplicació dels matrimonis mixtos en sentit religiós i la formació religiosa dels nens; hi ha també la difusió d’informacions i d’emissions religioses diversificades en els mitjans de comunicació [ 9 ].

Desafiaments

Aquesta situació provoca (sobretot en la generació que va néixer en una època de societats d’una sola religió) profunds desafiaments: “la visió del món coherent i segura es veu trasbalsada pel contacte amb altres perspectives, l’escala de valors establerta pateix la competència d’altres valors i d’altres normes. No només s’ha eixamplat el camp dels coneixements, sinó que es posa en dubte la mateixa noció de la veritat. La filosofia occidental es converteix en un corrent de pensament entre d’altres, com la musulmana, l’índia, la xinesa, etc.” [ 10 ].

Aquesta interpenetració de les societats, amb les seves cultures i religions, que es fan presents les unes a les altres, interpenetrant-se, omplint-se de PR, és un fenomen nou (és nou que es doni amb aquestes dimensions mundials), i en aquest sentit, acaba de començar. No sabem que donarà de si. No sabem com serà l’home i la dona que arribaran a ser els nens que avui creixen en aquest pluralisme religiós que ha vingut per quedar-s’hi. No podem encara fer les reflexions que farem d’aquí a 30 anys, quan aquesta nova generació, nascuda i pujada en aquest ambient pluralista, prengui la paraula i ens digui com percep el món des de la seva experiència, una experiència que nosaltres, els qui vam néixer i vam ser configurats en un altre ambient, no de PR sinó de singularitat cultural i religiosa, no podem imaginar.

La Humanitat, les més de 800 generacions humanes que es diu que han trepitjat aquest planeta, han viscut sempre convençudes que la realitat era d’UNA forma determinada, la forma en la que la seva cultura i la seva religió li descrivien i presentaven. En el curs de la generació present la Humanitat esta passant a conviure amb la presència propera i permanent de totes les religions i cultures anomenades “universals”, que han de conviure competint unes amb les altres en la presentació dels seus oferiments de sentit.
Un canvi doncs substancial s’està donant en la història de la Humanitat. N’estem sent testimonis. I aquesta és la realitat de la qual volem partir, el context el que volem plantejar-nos les nostres preguntes sobre el pluralisme religiós. ¿Quines repercussions tindrà o esta tenint ja aquest pluralisme que es dóna en la realitat? ¿Quines transformacions implicarà o exigirà en les mateixes religions? ¿Poden les religions que han viscut sempre en el seu propi món, sense la presència d’altres religions, seguit dient i repetint el mateix que han dit sempre, en un altre context totalment diferent? ¿Es pot preveure una transformació profunda de les religions? ¿Fan por aquests canvis? ¿En qui? Però, mirant-ho amb ulls religiosos, ¿es podria dir que aquesta situació, a la vegada que un desafiament de Déu a les religions, pot ser una gran oportunitat, un ”kairós”? ¿En quin sentit?

———–
Notes. 1.- “Las transformaciones tecnológicas actujales se entrelazan con otra transformación, la mundialización, y juntas van creando un nuevo paradigma: la era de las redes” PNUD, Informe sobre el desarrollo humano 2001. Mundi-Prensa, México 2001, p.12. — 2.- Torres Queiruga, Andrés. Diálogo de las religiones. Sal Terrae, 1992, p. 38. y La revelación de Dios en la realización del hombre. Cristiandad, 1987. 390-391. — 3.- Paidós, 1997. — 4.- Dicen las previsiones que estamos acercándonos un tiempo en el que en cualquier parte del globo se podrá sintonizar unos quinientos canales de televisión. — 5.- Schwöbel, Christoph. Encontro inter´religioso e expriencia fragmentària de Deus. Concilium 289-2001/1, p.114. — 6.- Arthur, Chris. Religious pluralism. A metaphorical approach. The Davies Group, Colorado 2000, p.1 — 7.- Torres Queiruga, A. El diálogo de las religiones en el mundo actual, en el Vaticano III. Herder- El Ciervo, 2001, p. 69. El énfasis es nuestro. — 8.- Davis, Charles. Christ and the world Religions. Herder&Herder, New York, 1971. p.25. — 9.- Basset, Jean-Claude. El diálogo interrelgioso. Desclée de Brower, 1999, p.7. — 10.- ibid.