Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.
L’espiritualitat com a repte i força transformadora en les societats de coneixement
En les noves societats, en la mesura en què aquestes viuen de la innovació i producció contínua de coneixement, allò absolut només pot ser viscut per la via de l’espiritualitat, com a la realitat sense fons ni forma que és, i no per la via de la religió. I en aquest sentit, tant per a la societat com per als seus membres, l’espiritualitat apareix com una necessitat i com un repte. No hi ha més manera de viure-ho, ja que la seva possibilitat ve determinada per la naturalesa i funció del coneixement que fa possible la mateixa societat. En altres paraules, en les noves societats el coneixement opera com a principi de realitat o matriu possibilitadora que no podem negar. Si vivim d’aquest tipus de coneixement i gràcies a ell, hem de acceptar-lo juntament amb aquells canvis antropològics, axiològics i religiosos que la seva presència i forma d’accionar impliquen.