ALLÀ ON L’EDUCACIÓ DE LA CIUTADANIA HA QUEDAT CURTA

 Cal educar per la convivència? La implantació a Espanya d’una nova assignatura, “Educació per la Ciutadania i els Drets Humans”, i les reaccions generades a ran d’aquest fet, han posat en evidència alguns dels reptes que tenim plantejats i als quals cal fer front de manera col•lectiva; una matèria que enguany ja s’imparteix en un dels cursos de secundària i l’any vinent estarà present, també, al final de la Primària.

El decret del Govern de l’Estat pel que fa a l’ensenyament a Primària, explica que l’aprenentatge de l’àrea va més enllà d’uns coneixements concrets per mirar de centrar-se en les pràctiques escolars que estimulen el pensament crític i la participació, que faciliten l’assimilació dels valors en els que es fonamenta la societat democràtica amb l’objecte de formar futurs ciutadans responsables, participatius i solidaris. En la mateixa línia s’expressa el decret de secundària: la matèria busca el ple desenvolupament de la personalitat pel que fa al respecte dels principis democràtics de convivència, els drets i les llibertats fonamentals. Una acció educativa que ha de permetre als joves assumir de manera crítica, reflexiva i progressiva l’exercici de la llibertat, dels seus drets i dels seus deures individuals i socials en un clima de respecte vers les altres persones i les opcions morals, polítiques i religioses diferents de la pròpia.

Tenint en compte la necessitat imperiosa de disposar de nous models per un teixit social harmònic i viu, la declaració d’intencions i marc general de la nova àrea, sembla impecable. Tot i així ha provocat que algun col•lectiu s’alcés en peu de guerra (algun sector de l’Església Catòlica, de forma especialment sonora). La crítica que formula la Conferència Episcopal vers aquesta matèria qüestiona el dret de l’Estat a formar la consciència moral cívica de tots els alumnes a tots els centres. La Conferència, en la seva argumentació, no deixa pràcticament espai per un ampli marge ètic compartit per tot l’alumnat.

Societat que viu en constant transformació i moviments migratoris: dues realitats (interrelacionades però distintes) que requereixen una implicació compromesa. Seria molt irresponsable deixar que les aigües trobin el seu curs per allà on puguin. La societat que viu del canvi i en el canvi constant necessita nous instruments culturals per a poder-se orientar, gestionar i desenvolupar. Ja no valen aquelles venerables estructures socioculturals que servien per a transmetre el saber, les habilitats i el sentit de l’existència d’una generació a una altra de forma estable i fidel. El nostre present no en té pas prou amb heretar valors del passat per poder-se orientar; necessita comptar amb aquelles habilitats i sabers que la capacitin per a implementar nous entorns constantment, des de la comprensió i l’anàlisi, la capacitat de prospectiva i –tan de bó- des d’una profunda qualitat humana capaç de mobilitzar-se des d’un genuí interès per tot el que existeix.

I quan ens trobàvem en les beceroles d’aquest aprendre a aprendre en tots els fronts, s’hi afegeix un nou repte: el nou rostre plural de les nostres societats, a un ritme vertiginós. Catalunya –sense anar més lluny- ha rebut més de 600.000 emigrants des de començament d’aquesta dècada. El repte que afronten les societats contemporànies en el món globalitzat, forçades a crear una trama harmònica en la diversitat, que han de ser capaces d’assolir la cohesió en la diferència, capaces d’assumir –sense esquerdar-se- la constant incorporació de persones i grups de procedències ben diverses, exigeix un immens esforç en el desenvolupament d’una ètica col•lectiva. Un esforç formatiu integral que cal dur a terme en el marc de l’ensenyament obligatori.

Per tot això, benvinguda sigui la iniciativa d’una assignatura que de ben segur afavorirà el debat i l’anàlisi de temes que constitueixen el nostre dia a dia, fent que la participació en la societat es dugui a terme des d’una comprensió més àmplia de la realitat que la que atorga la perspectiva particular de cada grup social o familiar. Una assignatura que contempla les relacions de gènere, els sistemes familiars, la violència, l’autonomia personal, l’educació viària… una gran diversitat de temes, excepte… la presència del fet religiós en la societat. Imaginem que l’absència deu respondre a un intent d’ evitar confrontacions prèvies a l’aprovació de la llei. O a un pensar que el tema religiós no és abordable des de la raó. O, que és entrar en àmbits privats…

Llàstima! Un cop més es perd l’ocasió de situar la realitat religiosa com a realitat social i cultural, capaç de ser abordada –com tota realitat humana- des de l’anàlisi, la reflexió, l’estudi, el debat lliure… Un cop més s’oblida que existeixen les ciències de les religions per ajudar-nos a comprendre els elements que configuren aquest àmbit, la seva evolució, la seva realitat en l’entorn contemporani; i, des del coneixement, la possibilitat d’influir-hi… Un cop més, s’ha optat per amagar el cap sota l’ala deixant que les aigües vagin allà on vulguin. Un cop més s’ha perdut l’ocasió per sortir al pas de la ignorància dels nois i noies respecte un tema que no per ignorar-lo deixa d’estar present en el nostre entorn; continuaran, com fins ara, sense poder disposar de suport intel•lectual per destriar, distingir i valorar la gran diversitat d’elements dels paisatges religiosos.