Rafael Díaz-Salazar

Espanya laica. Ciutadania plural i convivència nacional

UserFiles/Image/salazar.jpg

    Rafael Díaz-Salazar

COM ES CONSTRUEIXEN LA MORAL COMUNA I LES LLEIS EN UNA SOCIETAT PLURALISTA? *
Si existeix algun tipus de moral objectiva que impedeixi que la laïcitat es converteixi en coartada per al relativisme nihilista i amoral, aquesta és l’universalisme ètic, no vinculat a la llei natural. Esta construït pels diversos subjectes ètics –religiosos i no religiosos- que existeixen en una societat i que volen establir normes morals vinculants. Conscients de la distinció entre moral i dret, desitgen establir una moralitat bàsica per a tota llei. En aquest sentit, l’ètica d’una societat pluralista és laica; és a dir, no està predeterminada per un principi extern a la pròpia societat, com seria la llei natural o Déu.

Això no significa, de cap manera, que l’ètica laica hagi de ser antirreligiosa, arreligiosa o tancada a les aportacions ètiques que provenen de les religions, ja que aquestes poden i han d’intervenir en la construcció de l’universalisme ètic. És més, l’acceptació del principi d’universalisme ètic pot ser el punt de lligam i diàleg amb les preocupacions honestes que estan al fons de la reivindicació dels bisbes d’una moral objectiva, encara que ja he expressat el rebuig de la major part dels filòsofs ètics cap al que ells entenen per el contingut d’aquest tipus de moral. Aquest tema ha estat objecte d’un gran debat entre Ratzinger i Habermas que he analitzat extensament en el meu llibre Democràcia laica i religió pública.

La construcció de l’ètica laica requereix subjectes disposats a ser raonables i que no parteixin d’estar en possessió de la veritat absoluta i del contingut de la moral objectiva. S’han de donar raons morals els uns als altres i, des d’aquí, buscar un vincle ètic comú, almenys de mínims. Uns i altres hauran d’acceptar que els criteris morals que es pensen que són absoluts, inexorablement es transformen en conviccions ètiques d’una comunitat religiosa o ideològica més o menys extensa.

Aquesta revolució moral és un signe més del procés de secularització a Occident i, certament, produeix una lògica commoció en l’Església, doncs durant segles ha estat la institució que ha mantingut el monopoli de la moral. Especialment la jerarquia eclesiàstica ha d’aprendre a parlar un llenguatge en raons morals i abandonar la mentalitat del legalisme i de l’objectivisme moral. Altrament, s’autoexclourà d’una missió tan important com és la construcció d’un universalisme ètic aplicat a la realitat espanyola; una tasca que pot rebre aportacions molt valuoses de l’Església, especialment si aquesta és capaç d’incorporar al seu discurs tot el pensament ètic que s’elabora al seu si. Rawls ha posat l’exemple del cardenal Bernardin per tal de mostrar com hi ha sectors dins de la jerarquia de l’Església que son capaços de traduir les seves conviccions en arguments raonables que han de ser tinguts en compte en la construcció de la moral col•lectiva (Rawls: 2001, pàg. 194). A Itàlia el cardenal Martini ha sabut també realitzar aquest treball d’una manera excel•lent
Altres subjectes hauran d’estar disposats a assumir aportacions ètiques provenint de comunitats religioses i evitar convertir l’ètica laica en un fonmentalisme antireligiós:

Cal impedir que la moral laica acabi representant una actitud tan fonamentalista com la de certes morals religioses. Ho fa quan considera que el seu punt de vista és indiscutible i ni tan sols pot ser sotmès a transaccions que ampliïn el ventall de possibles acords. Ho fa quan es limita a ridiculitzar les postures adverses a les pròpies. La desqualificació de l’altre per principi, una pràctica a la que alguns polítics ens tenen tan acostumats, és la pitjor forma d’avançar en la construcció d’un ordre moral públic. (Camps: 2005, pàg. 216).

Si en una societat pluralista l’ètica comuna i universal ha de ser laica, el sistema de lleis encara més. La laïcitat del dret és fonamental. I en aquest àmbit, els bisbes espanyols haurien d’estar disposats a aprendre de la saviesa de teòlegs i moralistes catòlics que recullen i actualitzen una tradició clàssica del pensament cristià que distingeix entre la moral i el dret:

Existeix una distinció entre la licitud jurídica i l’exigència moral (…). Un ordenament jurídic pot ser just en la seva existència, encara que el comportament que regula (despenalitzant-lo o legalitzant-lo) sigui immoral per a la consciència ètica. En determinades circumstàncies la realització històrica i possible del bé comú pot postular certs ordenaments jurídics sobre comportaments contraris a l’ordre moral, entre d’altres raons perquè la no existència de tal ordenament jurídic ocasionaria mals majors. (Vidal: 1994, pàgs. 253-254).

Certament, les lleis han de tenir una mínima moral i no n’hi ha prou amb que siguin elaborades a través de procediments democràtics. En aquest sentit, hi ha una preocupació honesta en el discurs per la qualitat ètica de les lleis que s’ha de tenir en compte. Des d’una perspectiva agnòstica, Victoria Camps afirma que “eliminada la creença en una llei natural, queden, no obstant, els valors ètics i els drets humans, que continuen sent la inspiració del dret positiu. En tal sentit, l’ètica és anterior al dret, és, si més no, una de les seves fonts d’inspiració. Ara bé, a més d’inspirar el dret, l’ètica no queda reduïda o absorbida per ell, segueix aquí, com a la reserva, per posar de manifest els errors i defectes del dret, i també per cobrir la distància que va entre la llei i la seva aplicació. Encara que en una societat democràtica el poder legislatiu el tenen els representants del poble, el Parlament, el procediment democràtic que legitima la llei, no assegura, no obstant, que la llei sigui justa. Sempre hi haurà drets o aspectes dels drets fonamentals que quedin sense recollir en la legislació o que haurien de ser defensats d’una forma més explícita i valent” (Camps: 2005, pàg. 80).

L’ètica, doncs, inspira el dret, el critica i l’acompanya en l’aplicació pràctica de les lleis. Ara bé, cal també descobrir la identitat, especificitat i disntitivitat de les lleis pel que fa a l’ètica. No tota norma moral es pot convertir en llei. A més, les lleis no imposen una concepció del bé. No penalitzar un comportament o una pràctica per tal d’evitar un mal major no significa proposar-lo com un bé o induir a realitzar-lo. En aquest sentit, el més important és la formació de la consciència moral per distingir el que és bo, dolent, legal i il•legal.
[….]

Per construir la laïcitat a Espanya i per saber harmonitzar conviccions ètico-religioses i ordenament jurídic propi d’un Estat laic, hem de comprendre l’especificitat i les funcions de les lleis. Aquestes son creades per tal de garantir drets, però també per evitar mals majors i resoldre conflictes. Sense vincle jurídic són impossibles la convivència i la pau social. Les lleis fixen límits sobre el que està permès en una societat i autoritzen pràctiques, comportaments i ús de tècniques quan no son tingudes universalment com immorals.

Les lleis no són instruments per convertir els absoluts morals d’una institució o comunitat en normes vinculants per a tota una societat, ni són un mitjà per imposar una idea del bé o per obligar penalment a ajustar-se a estils de vida que, algunes vegades, són recomanacions morals heroiques d’un missatge religiós o ètico-ideològic (per exemple, una prohibició absoluta del divorci o mantenir la vida a tot preu malgrat un sofriment extrem causat per una malaltia incurable patida durant molts anys).

L’especificitat de l’ordre jurídic és el que determina que les lleis es construeixin laicament; és a dir, no s’elaboren a partir de les conviccions ètico-religioses d’una institució confessional, sinó mitjançant procediments parlamentaris i judicials que parteixen del nucli de valors constitucionalment compartits i dels problemes que cal regular per assegurar drets o impedir conflictes o mals majors.

En una societat pluralista la existència d’un Estat laic és imprescindible, ja que és l’únic que pot garantir el que Habermas anomena “llibertats ètiques iguals”. Cal recordar que aquesta és una demanda creixent dels catòlics en els Estats on la religió islàmica o hindú intenta que els seus preceptes religiosos determinin la legislació. Crec que aquests catòlics subscriurien sense problemes la següent tesi : “la insistència sobre la veritat absoluta en política és incompatible amb la ciutadania democràtica i la idea de la llei legítima” (Rawls: 2001, pàg. 162). No tinc tan clar que els qui a Espanya critiquen el govern i el Parlament des de la possessió de la Veritat i la moral objectiva estiguin disposats a subscriure-la.

* sel•lecció de su obra: España laica. Ciudadanía plural y convivencia nacional. Madrid, Espasa-Calpe, 2007. pgs. 173-178.