Art, poesia i música

Blai Bonet i Rigo (Santanyí, Mallorca 1926-1997). Poeta català que també va cultivar el gènere narratiu, la crítica artística i literària i el teatre. Als deus anys va ingressar al seminari de Palma, on va estudiar humanitats, llatí, grec i filosofia. El 1947 les dures condicions de vida de la postguerra li va provocar una tuberculosi que el va obligar a abandonar el seminari. Un sentiment religiós i existencial, alhora que les conseqüències d’aquesta malaltia, contra la qual es va revelar amb una actitud vitalista i d’indagació espiritual, van condicionar la seva trajectòria vital i literària.  Durant la seva estada al sanatori de Caubet (Banyola), va començar a escriure la novel·la El mar, (premi Joanot Martorell, 1957), que va tenir un gran impacte en la crítica catalana de l’època, així com els seus primers poemaris, Quatre poemes de setmana santa, 1950, i Entre el coral y l’espiga, 1952. Blai Bonet…

Sohrab Sepehrí (Kashan, Iran 1928- Teheran, 1980): considerat un dels més grans poetes perses contemporanis, va ser també pintor. El seu art beu del contacte íntim amb la natura, i en particular el desert, on es refugiava una gran part de l’any, imposant-se una disciplina de solitud i silenci. El seu estil s’allunya de les tendències i hereta el llegat de la mística iraniana adoptant formes molt lliures amb un toc personal d’ironia, surrealisme i compassió. Allò que potser el distingeix de la resta de poetes és el seu particular culte a la natura... Sohrab Sepehrí (Kashan, Iran 1928- Teheran, 1980). Considerat un dels més grans poetes perses contemporanis, va ser també pintor. El seu art beu del contacte íntim amb la natura, i en particular el desert, on es refugiava una gran part de l’any, imposant-se una disciplina de solitud i silenci. El seu estil s’allunya de les tendències…

Una petita selecció de poemes de Joan Vinyoli, en el centenari del seu naixement. Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món... (selecció de: Poesia completa. Barcelona, Edicions 62, 2014. 500 p.)             Cap força de l’altura no m’emporta No sóc del vent ni de la flama; tot calla al meu voltant i s’atenua. Com és en va que pensi en un destí més alt!   Ara, només, ple de silenci, com la terra llaurada en caure el dia, redossat a l’abric de les muntanyes, en quietud i soledat espero la caiguda suau de la llavor.   Tot és llavor: l’estrella de l’aurora, l’or del ponent, el so d’una campana, tot és llavor que brostarà potser. Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor? Cap força de l’altura no m’emporta.                 Sol…

[…] Nuestra reflexión cubrirá los cuatro puntos a los que acabamos de aludir: origen y pretensión que, de acuerdo a Octavio Paz, poesía y religión comparten; qué es la poesía y funciones que cumple; la religión, su origen y función, en comparación y contraste con la poesía –los tres puntos citados, de acuerdo a Octavio Paz–; y como cuarto punto, el nuevo concepto de religión que a nuestro juicio, a partir de la concepción perspicaz y certera de Paz sobre la poesía, habría que postular. (fragment del text. Per descarregar-lo sencer: aquí)   1.     Poesía y religión, un mismo origen y una misma pretensión Poesía y religión son para Octavio Paz realidades distintas, cada una pudiéndose explicar y explicándose por sí misma. Sin embargo ello no le impide reconocer a la vez lo mucho y valioso que tienen en común y resaltarlo así desde un principio. Se diría que es…

En aquests temps en els que la figura d’Octavio Paz està sent recordada amb motiu del centenari del seu naixement, hem volgut recuperar unes reflexions seves sobre el fet poètic. A mesura que la concepció del món es buida de déus i de muses, com explicar la inspiració? La creació poètica revela allò “altre” que l’ésser humà és quan silencia la veu del subjecte. Són extractes de l’obra El Arco y la Lira (FCE, 1972. 307 p. Del capítol: La inspiració) Religión y poesía tienden a realizar de una vez y —para siempre esa posibilidad de ser que somos y que constituye nuestra manera propia de ser; ambas son tentativas por abrazar esa «otredad» que Machado llamaba la «esencial heterogeneidad del ser». La experiencia poética, como la religiosa, es un salto mortal: un cambiar de naturaleza que es también un regresar a nuestra naturaleza original. Encubierto por la vida profana…