213
Es parla de verificar sensitivament dels grans textos espirituals o verificar la bellesa o la veritat de la natura. Moltes vegades es comenta que la ment va més ràpida que el sentir, i que el sentir no és capaç de seguir el ritme de la ment i que, per tant, el sentir no pot verificar allò que la ment comprèn. [...] Hi ha aquí una confusió [...] El sentir, com la ment, té dues dimensions: la dimensió relativa i la dimensió absoluta...
No hi ha dubte que el procés i el conflicte entre Catalunya i Espanya han posat el pacifisme a la palestra, com feia molt de temps que no es veia. És una oportunitat per rellegir els seus grans mestres: Menno Simons, George Fox, Thoreau, Gandhi, Martin Luther King, etc. Fa uns dies, una persona propera, que llegia el llibre de Romain Rolland sobre la vida de Tolstoi, em va recordar la influència d'aquest sobre Gandhi però sobretot, el fet, nou per a mi, que Tolstoi va fer els seus primers aprenentatges de no-violència amb un lama budista tibetà que va conèixer de jove a la presó. Òbviament, la seva lectura lliure i experiencial dels evangelis li va permetre redescubrir la seva autenticitat i força transformadora, malgrat que la institució religiosa del seu entorn va intentar "neutralitzar" el seu discurs declarant-lo heretge.
Nan Shepherd (1893-1981), va ser una novel·lista i poetessa escocesa modernista. Era una excursionista entusiasta. Tant la seva poesia com "LA MUNTANYA VIVA" expressen el seu amor pel paisatge muntanyenc de les Grampianes. Aquesta obra convida a una lectura pausada, per poder assaborir cada descripció dels espais naturals, així com de l'experiència humana de passar-s'hi hores caminant amb la màxima atenció. Oferim una petita tria dels últims dos capítols.
Un text extret de la darrera publicació de Marià Corbí, PERPLEJIDADES (Bubok, 2018). El llibre és essencialment un poemari, però inclou aquest text que ens sembla que ajuda a emmarcar el sentit del conjunt 'd'indagacions en vers'. "Vivim l'ancianitat com una època de pèrdues -diu- [...] Una etapa que podria ser de pau, de felicitat, de reconciliació amb tot, tendeix a convertir-se en una etapa de frustració, de pena i de por davant la fi imminent... "
Els humans som vivents necessitats. Els desitjos donen a conèixer a la nostra ment i al nostre sentir aquestes necessitats. Som éssers de desitjos. Aquests desitjos, per causa del nostre accés a la DA de la realitat, són desitjos sempre insatisfets.
Els mestres de la gran qualitat humana aconsellen no viure residint i identificats amb la nostra dimensió relativa, la qual pivota sobre la necessitat i la seva resolució. Vegem les raons d'aquest consell. Residir a la mateixa dimensió relativa és identificar-se amb ella, és a dir, identificar-se amb la pròpia estructura de desitjos i temors i, conseqüentment, amb els propis records i expectatives. Qui s'identifica amb la seva estructura de desitjos, que és identificar-se amb la seva estructura de necessitats, carrega sobre si amb els temors que acompanyen els desitjos, com l'altra cara indivisible de la seva realitat; carrega amb els seus records i amb les expectatives que es generen des dels desitjos i els records.
La doble dimensió d'allò real, suposa que els realitats són a la vegada espai-temporals i no espai-temporals. Els humans tenim notícia de la dimensió absoluta (DA) sempre en el pla accessible als nostres sentits, perquè la DA és qualitat pura i la qualitat només és accessible a la sensibilitat. Tots els éssers com a formes de la DA, sense res afegit, estan fora de la dimensió espai-temporal. Així les formes, els éssers de la dimensió relativa a les nostres necessitats, en el seu ésser propi, la DA, estan assentats en la dimensió no espai-temporal.
Per abordar la comprensió i la corresponent actuació al món actual, amb tota la seva enorme complexitat i el canvi continu imprevisible que ens posa davant el desconegut, proposo partir de la consciència del seu origen simple, operatiu i comprovable: la llibertat creativa de la realitat, el fet que la realitat no es sotmet a cap determinació, a cap model d'ella, res no es repeteix completament, sempre avança cap a la novetat, sempre ens sorprèn. Aquesta llibertat, com que és un fet qualitatiu i gratuït, no objectivable ni conceptualitzable, impredictible i incontrolable, no té cabuda en el camp dels models científics, però no per això deixa de ser-ne l'origen.
La desaparició del meu gos ha estat una ocasió per reflexionar sobre la mort. Mentre escrivia aquest llibre se m'ha mort el meu gos Quitxo. Aprofito aquest trist esdeveniment per a fer algunes reflexions que considero importants [...] Quan em vaig acomiadar d'ell li vaig dir convençut: ¡Tornarem a veure'ns, Quitxo! Es tracta d'un desig buit? No. Vull investigar-ho. [...] Tant en Quitxo com jo som només pures formes de la dimensió absoluta de lo real. Aquesta dimensió absoluta és sense temps ni espai. Des del temps-espai vàrem néixer i ell ha mort. Des del no temps-espai ni ell ha mort, ni jo moriré, En aquesta dimensió d'allò real, entre ell i jo no hi ha dualitat
Petita selecció a partir d’un text autobiogràfic de G. Lanfranchi (1912-1986) en el que exposa la seva concepció del camí interior i ofereix fragments del seu “diari de travessa”. Tot i que ja fa uns anys vàrem presentar alguns textos d'ella, la recordem ara amb motiu del seminari sobre la seva obra que tindrà lloc properament a Cetr (maig, 2018).