La via del cor i la via de la ment
Marià Corbí Si fem una comparació entre les religions i grans corrents espirituals de la història de la humanitat, veiem que es poden dividir en dos grans grups: les religions i tradicions espirituals que treballa per accedir a la dimensió absoluta i a la qualitat humana profunda des del cor, és a dir, des del sentir profund, i les que treballen des de la ment. Aquests dos grans blocs es contraposen també que, les que treballen des del cor són teistes, i les que treballen des de la ment no són teistes. Aquests dos grups també estan situats a l'espai: les tradicions teistes són principalment occidentals i les tradicions no teistes són principalment orientals. Les tradicions teistes usen principalment narracions i símbols, i les tradicions no teistes usen preponderantment argumentacions i raons.
És per la parla que tenim accés a la dimensió absoluta
CETR És una constatació de l'epistemologia axiològica. Però definim primer epistemologia axiològica i dimensió absoluta. Epistemologia axiològica és la disciplina que estudia com es generen, quin paper juguen, on es fonamenten, com es transmeten, com es transformen els fenòmens axiològics humans, és a dir allò que considerem valuós a nivell individual i col·lectiu. Dimensió absoluta de la realitat, absoluta en sentit etimològic 'ab-soluta' com a 'solt de'. Sorgeix com a fruit de la parla. L'acte concret de la parla que és la llengua possibilita traslladar el significat de les realitats a un suport acústic. La llengua permet traspassar el significat de la cosa a la paraula, i això vol dir traslladar l'estimulació de la cosa per als individus, a un suport acústic, el significant.
MÚSICA CLÀSSICA CONTEMPORÀNIA 4
En aquesta ocasió us presentem quatre obres de música clàssica contemporània i un divertimento de 2.000 percussionistes tocant en una platja d'Holanda.
Les societats de coneixement: una oferta-imposició de felicitat
José Manuel Bobadilla Vivim en un període de transició que empeny, inevitablement, tota la humanitat cap a models culturals basats en el coneixement i el creixement exponencial de ciències i tecnologies, amb nous productes i serveis. Això és un fet inqüestionable, només cal mirar al nostre voltant per constatar que, cada cop més, la ciència i la tecnologia està entrant en tots els àmbits de la nostra quotidianitat. El problema que es presenta, és que aquest canvi cultural, es viu més com una imposició que no pas com una oferta-imposició, i encara menys, com una oferta-imposició de benestar, qualitat de vida i felicitat. I a què és degut això? Segurament per no poder entendre que les societats de coneixement no són una creació del sistema actual, sinó una nova forma cultural derivada directament de les formes de supervivència.
Egocentración y egoísmo
Marià Corbí L'autoreferència és la condició de tots els vivents. L'egocentració és la modelació del seu entorn i de si mateix que ho ha de fer tot vivent. Han de configurar el món que l'envolta a la mida de les seves necessitats. L'egocentració és l´estructura inevitable de tot vivent. L'egocentració és una noció molt diferent de l'egoisme. L'egoisme és l'egocentració convertida en una depredació inconsiderada. L'egoisme no respecta res ni a ningú. Hi ha graus i graus d'egoisme. L'egoisme és un atribut netament humà que sorgeix del desig insaciable. Pot ser un egoisme circumstancial o un egoisme estructural; un egoisme que sorgeix en un context determinat o un egoisme que ja s'ha fet estructural. Una circumstància fa que l'egoisme es desperti o es vagi construint, a poc a poc, una persona egoista.
Allò natural-digital a les societats de coneixement
José Manuel Bobadilla L'epistemologia axiològica ens ofereix algunes dades per afrontar aquesta qüestió: (1) No som ningú vingut a aquest món, sinó que som aquest món, (2) no hi ha un món natural allà fora i (3) som un animal constituït com a tal per la llengua i el nostre món és una modelació a la mida de les nostres necessitats. Des d'aquestes dades podem dir que el món humà és un món modelat per la llengua i, en conseqüència, afirmem que no hi ha un món natural allà fora, ja que tot és una modelació feta des de la llengua, però això vol dir que tota modelació que faci lanimal-humà és no-natural o artificial? No.
La nostra condició animal i el temps-espai.
Marià CorbíIntentem reflexionar sobre totes les conseqüències de la nostra condició d'animals necessitats, de depredadors. Quina és la relació entre la nostra condició animal i l'aparició del temps-espai? Els animals necessitats, per poder satisfer les nostres necessitats hem de modelar tota realitat en el temps-espai. Concebre's com a animal vivent suposa que em concebo com una individualitat davant d'un món d'individualitats on he de satisfer les meves necessitats. Haver de suposar-me com un individu davant d'un món exigeix que concep aquesta realitat com una contraposició en dualitat. He de suposar dos espais diferents, jo no em confonc amb allò que necessito i que he d'aconseguir. Per a aquesta operació he de pensar com desplaçant-me en un espai i en un temps. Per tant, per poder realitzar la meva depredació, he de desplegar un temps-espai. He de donar-los aquí com a existents, altrament no seria possible la meva supervivència.
I si el problema fos la naturalització del món i la realitat de l’animal-humà?
José Manuel Bobadilla Les generacions més joves, i no tan joves, viuen immerses en un món naturalitzat i en una realitat humana que han de donar com real. No hi ha, en el seu imaginari col·lectiu, un qüestionament de la seva quotidianitat que s'escapi del món donat per real. Les preguntes que es plantegen es queden en meres demandes o reivindicacions socials, potser, les qüestions més profundes únicament giren al voltant de la pregunta sobre qui ha dit que o per què les coses són així, en altres paraules, només hi ha un qüestionament sobre la normativitat establerta i/o d'un cert ordre social. D'altra banda, els discursos naturalistes o essencialistes-naturalistes, han atorgat, a la idea de Natura, un ordre ontològic diferent que construeix, a la ment dels joves, una dualitat entre una naturalesa, gairebé humanitzada, i l'ésser humà; aquesta dualitat fa que, tot i saber-se ells part de la natura, se sentin diferents d'ella. Aquí, els qüestionaments són del mateix ordre que en els anteriors: com ens relacionem amb la natura o contraposar el món natural amb el món urbà, és a dir, com s'ha construït la relació entre allò humà i la natura, un qüestionament que queda reduït, una altra vegada, a la normativitat o a un ordre socialment establert.
L’estranya condició humana
Marià Corbí Som vivents necessitats, com els altres animals els nostres germans, sense cap entitat afegida a aquesta condició. Amb estructures i vísceres com ells, amb etapes de la vida com ells. Allò que condiciona la nostra existència és bàsicament el mateix que a la resta d'animals. Dia a dia vivim la nostra humil condició animal. Però tenim una cosa que ens diferencia de les altres espècies: la nostra condició d'animals constituïts, com a animals, per la parla. La parla animal va tenir un efecte inesperat, que va canviar el nostre destí: Ens va donar accés a una dimensió absoluta de la realitat (DA) dels mons immensos, a més de la dimensió d'aquesta mateixa immensitat modelada a la mida de les nostres necessitats, com la resta animals.