El Dhammapada. El camí de la perfecció

Recull de paraules del Buddha (s.V a.C.). Una petita selecció

La condició humana està dirigida per la ment: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Allò que som avui prové dels nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà.

El savi que viu en vigilància la considera el seu més preciós tresor.

El savi redreça la seva ment, que és vacil•lant i inestable, com el constructor de fletxes fa rectes les seves fletxes.

Més mal que el que pot fer l’enemic a l’enemic, o els odis entre els homes, és el mal que et pot fer la ment mal dirigida.

Com l’abella recull l’essència de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així viu el savi entre els seus.

Prengui cadascú en consideració el que ell mateix fa i no el que els altres fan o deixen de fer.

Com la flor que sembla bella i té color però no té perfum, així de boniques i estèrils són les paraules d’aquell que parla però no fa.

Com la flor bella , amb color i també perfum, així són de fructíferes les paraules del que parla i fa el que diu.

El camí de les riqueses és un i el del Nirvana n’és un altre. Que el cercador tingui això ben present i que no s’escarrassi per assolir un nom sinó per assolir la vertadera llibertat.

Fins i tot els déus envegen a la persona que ha desfet l’orgull i l’autocomplaença, que ha aconseguit agafar les regnes dels sentits i trobar la calma.

Una persona així tot ho suporta, és calm com la terra ferma, cristal•lí com un llac pur, visqui allà on visqui, aquell lloc esdevé un lloc excel•lent.

Qui comprèn, entén com totes les coses són condicionades, comprèn la impermanencia, veu l’arrel del sofriment. Amb la ment concentrada entén els condicionaments, entén la manca d’existència.

De la concentració de la ment brolla el coneixement, de la manca de concentració, la destrucció del coneixement. Un d’aquests dos camins porta a l’existència, l’altre a la no-existència.

És difícil d’obtenir la condició humana, difícil encertar amb la via de la Veritat. No facis el mal, treballa pel bé i purifica la teva ment: aquest és el missatge dels buddhes.

Abstenir-se de ferir ningú, abstenir-se de produir cap mal, buscar el bé de tots i guiar la pròpia ment amb la concentració, aquest és el missatge dels buddhes.

Qui es lliura a la dispersió i oblida la concentració, oblida el seu propi bé.

No us lligueu al plaer, no us lligueu al desig, deslligueu-vos de vosaltres mateixos i sereu lliures de la por i lliures del sofriment.

De l’aferrament prové el dolor, la por i l’angoixa. Del desig prové el dolor, la por i l’angoixa.

T’he descobert constructor! Ja mai més no em tornaràs a construir una casa. Les bigues són trencades, el sostre derruït. La meva ment s’ha alliberat d’allò que mou l’existència, la cadena del desig ha quedat desfeta!

Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé el savi quan escolta les paraules de la via.

No hi ha millor camí que el del discerniment. Quan vaig saber com arrencar el fibló del desig, ja no vaig deixar de mostrar el camí.

Arrenca de tu mateix l’amor per tu mateix, dedica’t al camí que condueix a la pau. Qui compren la gran felicitat que es deriva de la renuncia a una petita felicitat, si és sensat, abandona la petita felicitat.

Trobeu la vostra joia en l’alerta i la vigilància, vigileu la vostra ment. El desig creix com les plantes enfiladisses; la vida d’aquell que no ha desarmat el desig és com la del mico que no para de saltar d’arbre en arbre buscant les fruites.

De la mateixa manera que un arbre torna a créixer si l’arrel ha quedat intacta, de la mateixa manera el desig i el sofriment reapareix una i una altra vegada fins que no desenterris l’arrel.

Són fàcils de veure les mancances d’altri i difícils de veure les pròpies. Hi ha qui escampa les mancances d’altri com plomes llançades al vent mentre que amaga les pròpies com el jugador astut amaga el seu joc.

Millor que un miler de paraules inútils és una sola paraula que dóna pau.

Millor que un miler de versos inútils és un sol vers que dóna pau.

Millor que un centenar de poemes inútils és un sol poema que dóna pau.

Millor que cent anys viscuts en la ignorància, sense contemplació de la veritat, és un sol dia de vida viscut en la saviesa i en la pregona contemplació.

Millor que cent anys viscuts en la passivitat i en la fluixesa és un sol dia de vida viscut amb coratge i decisió.

Qui roman en silenci només per ignorància o necedat no és un pensador silenciós. Qui considera els dos móns, pensa i valora, aquest sí es un buscador silenciós.

No s’és gran per ser guerrer i vèncer els altres; gran és qui no fereix cap criatura vivent.

No és per la mera pràctica dels rituals, per molt d’estudi, per l’elevada concentració o per un llit de solitud que puc assolir aquella joia de la llibertat. Mendicant: no et rabegis en l’autocomplaença!

No hi ha sendera en el firmament, la sendera cal trobar-la en el propi interior.

Ningú no és brahmin [de casta superior] pel naixement o per les trenes. Aquell en el qual hi ha veritat i rectitud, a aquell sí que el podem anomenar brahmin.

Jo no anomeno brahmin a qui procedeixi de mare brahmànica, sinó a aquell que no posseeix res i que està lliure de tot desig.

Aquell per al qual no hi ha aquesta ni l’altra riba, que, més enllà de tot temor, és lliure, aquell jo sí que l’anomeno brahmin.

Aquell que viu en contemplació, que és pur i està en pau, que ha fet el que havia de fer, que és lliure de passions, que ha assolit la Suprema fi, aquell jo l’anomeno un brahmin.

És brahmin aquell que no posseeix res, que res no desitja ni d’aquest món ni de cap altre, aquell que medita amb serenitat i que per mitjà de la seva comprensió ha copsat la profunditat.

Aquell qui no fereix amb els seus pensaments, paraules o accions, que manté aquests tres sota control, aquell jo l’anomeno un brahmin.

Aquell la visió del qual és profunda, que és savi, que coneix el sender i el que hi ha fora del sender, que ha assolit el fi més elevat, jo l’anomeno un brahmin.