Skip to content

Un cosmos que dansa

Per al dervix, tot el que existeix dansa, de l’àtom als planetes que graviten al univers. Dansen els animals, la pluja, el vent, també les pedres, els arbres i l’ésser humà. Tot és samâ’, tot dansa al so d’una misteriosa melodia, interpretada en la distància per un executant invisible, com diria Einstein. No existeix en la creació altra cosa que vida i l’essència d’aquesta és el moviment la (re)creació renovada, en cada sístole i diàstole, d’una realitat inacabada, que es contrau i s’expandeix, mor i reneix, a cada instant. El dervix no persegueix atrapar la realitat; sinó que, en dansar, expressa la seva solidaritat amb un cosmos habitat pel ritme, l’ordre geomètric i el moviment durador. Dansar és transcendir-se, situar-se al llindar de l’humà, per esdevenir partícip de la litúrgia de la vida i de les seves lleis. Dansar significa buidar-se,morir a si mateix. En la mort simbòlica hi troba…

Llegir més

4. KÂRIKÂ DE GAUDAPÂDA

   III. La no-dualitat. 1. L’aspirant que es dedica a exercicis devocionals es manté lligat al Brahman manifestat, mentre imagina que abans de la creació tot era Brahman immanifestat. Aquell qui admet això té una visió limitada de la veritat. 2. Res s’ha originat enlloc encara que sembla existir. 3. Es diu que el Ser (Âtman) es semblant a l’espai, i el éssers individuals (Jîva) als espais limitats que contenen les gerres. Així l’Ésser pren la forma de les diferents coses tal com ho fa l’espai en les gerres. Aquest és un exemple per explicar el manifestat.     COMPRAR  4. De la mateixa manera que els espais continguts en les gerres, quan aquestes es destrueixen, tornen a reabsorbir-se en l’espai indiferenciat, així també els individus es fonen en l’Ésser. 6. Encara que les formes, les accions i els noms són diferents, no hi ha cap diferència en l’espai. I…

Llegir més

Comiat. Josep Palau i Fabre

Comiat Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m'empastifa els dits, les venes... -He deixat al paper tota la sang. ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré escriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit, la tempesta en la sang sinó en la sang, l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre? ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me? La resta són paraules... Res no sabré ja escriure de millor. Massa a prop de la vida visc. Els mots se'm moren a dins i jo visc en les coses. (Poemes de l'alquimista. Proa, p.193)

Llegir més

Poema de Josep Palau i Fabre: Triomf d’alta folia

Triomf d'alta folia A JOAN PERUCHO M'enfilo dalt de tot de mi mateix i miro: i em veig més transparent. Jo no sabia, no, que el vent pogués tenir la meva cabellera i estar-ne tant content. Ara tota hora m'enquimera i em llanço, des de mi, a cels, abismes, rutes sense fi. No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg -Clara, Bàrbara, amigues- per a poder-vos abastar per arribar a la vida. I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa la rosa. (Poemes de l'alquimista. Proa, p.108)

Llegir més

Poema de Josep Palau i Fabre: Passa la llum per amagats camins

Passa la llum per amagats camins A JOAN TRIADÚ Passa la llum per amagats camins i arriba al cor de la tenebra: per a la llum no hi ha confins, arreu hi posa un toc de febre. Ara la llum em ve de dins i em crema els ulls i la palpebra. S'afinen pàl.•lids violins quan el matí la pau celebra. Si em perdo mai, serà la llum la que m'haurà per la mirada. La llum em mira de besllum i em fa l'ullet com una fada. Me'n vaig amunt, car per la llum l'ànima tinc endiumenjada. (Poemes de l'alquimista. Proa, p.107)

Llegir més
Back To Top