La meditació cristiana, una introducció

Practicar el silenci significa treballar per silenciar el jo, en tot allò que el configura, per tal de fer-nos aptes per assolir aquell coneixement que només es pot produir més enllà de les fronteres del “jo” i del món que aquest “jo” crea.

Aquest coneixement no és res que la persona pugui adquirir com qui amplia el propi bagatge. És la possibilitat de situar-se en el nucli de sí mateix, en l’autèntica essència de sí mateix, que és l’U, l’Absolut, Divinitat…

Objectius i mètodes de la pràctica del silenci segons Joan de la Creu i Teresa de Jesús

Practicar el silenci significa treballar per silenciar el jo, en tot allò que el configura, per tal de fer-nos aptes per assolir aquell coneixement que només es pot produir més enllà de les fronteres del “jo” i del món que aquest “jo” crea.
Aquest coneixement no és res que la persona pugui adquirir com qui amplia el propi bagatge. És la possibilitat de situar-se en el nucli de sí mateix, en l’autèntica essència de sí mateix, que és l’U, l’Absolut, Divinitat…

La Sabiduría de Dios, en que se ha de unir el entendimiento, ningún modo ni manera tiene, ni cae debajo de algún límite ni inteligencia distinta y particularmente, porque totalmente es pura y sencilla. Y como quiera que para juntarse dos extremos, cual es el alma y la divina Sabiduría, será necesario que vengan a convenir en cierto medio de semejanza entre sí, de aquí es que también el alma ha de estar pura y sencilla, no limitada ni atenida a alguna inteligencia particular, ni modificada con algún límite de forma, especie e imagen.     (Subida al Monte Carmelo II,16,7)

Tots els aspectes de la persona, tot el que ens dóna consistència personal (enteniment, memòria i voluntat, en les categories d’aquell temps; ment, intel•lecte, història personal, memòria d’aquest devenir personal, sentir, desig, acció….) s’han de conduir de l’egocentració a la nuesa, a la no forma, a la llibertat més absoluta per a fer possible la trobada amb Allò que és no forma, buit de tot allò conegut, presència núa… Una trobada que no pot ser altra cosa que “unió”. Unió d’amor, “de semejanza”.

¿Què proposen Teresa de Jesús i Joan de la Creu?

Hem de saber que ens hem d’anar dirigint cap a lÚ, cap a aquell coneixement que no és ni imatge, ni forma, ni res que es pugui atrapar ni amb els nostres sentits, ni amb el pensament, ni amb cap capacitat “humana”. És d’un altre ordre. Però no és possible fer el salt de l’egocentració a la nuesa sense més. Ojalà, però no és possible. Necessitem anar fent créixer un desig, uns hàbits i unes capacitats d’un altre ordre, que a mesura que prenen força, debiliten l’egocentració.

Explica Joan de la Creu:

Y así, si acerca del obrar con las potencias sensitivas, que es meditación y discurso, o acerca de lo ya recibido y obrado en las potencias espirituales, que es la contemplación y notícia que habemos dicho, no estuviese el alma empleada, estando ociosa de las unas y de las otras, no había de dónde ni por dónde se pudiese decir que estaba el alma empleada. Es pues necesaria esta notícia para haber de dejar la vía de meditación y discurso. (La dificultat que sorgeix, és que) …esta notícia general de que vamos hablando, es a veces tan sutil y delicada que el alma no la echa de ver ni la siente. (Perquè no és notícia sobre objectes ni aspectes particulars com els que les facultats estan acostumades a atrapar i concebre)
(Subida II,14, 10-11)
(…) De donde se sigue claro que, como el alma se acabe de vaciar de todas las formas e imágenes aprehensibles, se quedará en esta pura y sencilla luz, transformándose en ella en estado de perfección, porque esta luz nunca falla en el alma; pero por las formas y velos de criatura con que el alma está velada y embarazada, no se le infunde. Que si quitase estos impedimentos y velos del todo (…) el alma se transforma en la sencilla y pura sabiduría (…) aprenda el espiritual a estarse con advertencia amorosa en Dios, con sosiego de entendimiento… (Subida II,15)