Pràctica de meditació 9

5a. Meditació orientada amb El núvol del no-saber (text anònim anglès del s.XIV)

TEXT:
Tot allò que penses i durant el temps que ho penses es troba “damunt” teu, interferint entre tu i Déu. I estàs allunyat de Déu en la mesura en què en la teva ment hi ha quelcom fora de Déu.
Em preguntaràs: “Com puc pensar en Déu tal com és en ell mateix?” En relació amb això, només et puc respondre dient que no ho sé. Tu, amb aquesta pregunta que fas, em menes dins la mateixa foscor, dins el mateix núvol del no-saber, que és allà on vull que tu penetris.
Cerca verament Déu tot sol. No acceptis cap altre pensament sobre Déu. Tot depèn del teu desig. N’hi ha prou amb un nu impuls vers Déu i solament vers ell mateix.
Si vols resumir aquest impuls en un mot per tal de copsar-lo millor, un mot d’una sola síl•laba és preferible a un mot de dues, ja que un de més breu s’acorda més bé amb l’obra de l’esperit. Aquest mot pot ser: Déu o amor. Fixa fermament el mot en el teu cor i, passi el que passi, no deixis que se t’escapi. Aquesta paraula serà el teu escut i el teu dardell, en la pau i en la guerra. Amb ell podràs colpejar el núvol i la foscor damunt teu. Amb ell podràs retenir sota el núvol de l’oblit tot altre pensament. Fins el punt que, si algun pensament insisteix per saber què és el que busques, contesta amb aquest sol mot. I, si t’ofereix de donar-te una llarga explicació del seu gran coneixement d’aquest mot i de les seves qualitats, contesta-li que tan sols t’interessa el contingut global del mot i no pas una exposició detallada de les seves parts. Si guardes fermament aquest propòsit, pots estar segur que immediatament et deixarà tranquil. Per què? Doncs perquè no li has permès de delectar-se en aquestes dolces meditacions sobre Déu.

(Del monjo anglès, fragments del Núvol del no-saber. ed. Proa, pgs. 45,47)

SÍNTESI DE LA PERSPECTIVA: tot l’interès, l’impuls nu de l’existir (diu ell), en: Vos sou tot el que sóc. És a dir: el que de veritat “És” en mi és una existència il•limitada, que no sóc jo, que no és el meu jo. Fer-nos-en conscients, que agafi consistència, grandària, fins a arribar a dissoldre o “minimitzar” el “jo” com a protagonista únic de l’escenari. El que no sóc “jo”, “Vos”, és la única autèntica realitat del nostre ésser. “Vos” (Déu) és un terme més personal, l’Absolut, l’U, El que És… són termes més impersonals, en sintonia amb les diverses tradicions espirituals. L’autor proposa endinsar-se en aquesta certesa amb l’ajut d’una paraula, d’un mantra, el més breu possible.

Treballarem per acoplar el ritme de la respiració amb la repetició del nostre “mantra”, assajant amb les expressions, buscant la paraula significativa, aquella paraula o expressió que realment ens pugui guiar per anar més enllà de qualsevol discurs. Aquest poema-pregària de Marcel Légaut ens pot ajudar a comprendre el sentit d’una insistència concentrada en una paraula que no és “repetició repetitiva”:
Quan la paraula és justa
obre a la presència
d’un mateix i de Déu.
Ressona en el meu cor:
m’hi confonc
de tant que me’n faig eco.
Sempre nova, dir-la
em crida a progressar
en el meu camí vers l’Ésser.

(Marcel Légaut. Pregàries d’home)