Bernad Besret

El treball interior, avui

UserFiles/Image/bernard.jpg

El treball interior: reflexions

Bernard Besret (n. 1935) va entrar als 18 anys a l’Abadia cistercenca de Boquen (França), influenciat per la lectura d’ Aldous Huxley. Per les seves idees innovadores va ser convidat a participar en els treballs del Concili Vaticà II. Encara no havia complert els 30 anys quan va ser nomenat prior de l’Abadia, càrrec que va ocupar entre 1964 i 1968. Boquen es va convertir en un lloc de referència pels moviments renovadors del cristianisme. Les pressions dins i fora dels murs van pesar molt sobre Besret. El 1971 va abandonar l’Abadia. A partir d’aquell moment va refer la seva vida professional en el món civil (principalment com a director de la Ciutat de les Ciències de La Villette). Després d’un llarg silenci, en els darrers anys ha publicat diverses obres reflexionant sobre el cristianisme, les religions, i la necessitat i possibilitat d’una espiritualitat laica.

El text següent és un extracte de l’obra: Confiteor: de la contestation à la serenité (Paris, Albin Michel, 1991. pgs. 165-170)

Mistagogia

De jove monjo, no parava d’anar al darrere dels meus mestres amb preguntes sobre la pregària. Hauria volgut que m’expliquessin els seus mecanismes metafísics. Jo llegia tots els llibres que el mestre de novicis em recomanava sobre el tema, però mai no obtenia la resposta esperada. Cansat de la meva insistència em va dir un dia que el que havia de fer era escriure jo mateix aquell llibre introbable. Vaig continuar doncs la meva reflexió en solitari i, al llarg dels anys ben poques vegades m’he topat amb teòlegs o filòsofs que s’hagin plantejat el problema des de l’angle que a mi em preocupava.

L’omnipresència metafísica de Déu fa que esdevingui vana tota expressió humana d’una pregària. Si, amb la meva pregària, m’esforço per dir-li el que sento i en quin moment de la meva vida em trobo, el meu gest és totalment superflu perquè ell n’esta ja perfectament al corrent. Des de tota l’eternitat. Si, a més, la meva pregària és més o menys enganyosa, ve dictada més o menys pel meu desig de fer-me el meu propi teatre, o bé destacar als ulls dels homes, llavors és doblement supèrflua, perquè als ulls de Déu no és possible cap trampa, ell que és més present a nosaltres mateixos que nosaltres mateixos i que sap, metafísicament, a què atenir-se respecte a nosaltres.

N’estic ben convençut: en la nostra relació amb Déu la pregària, en la forma que sigui, silenciosa o parlada, solitària o col•lectiva, és totalment supèrflua. Déu no en té cap necessitat. Ens comuniquem amb ell per allò mateix que som. Es infinitament més exigent que l’observança d’un ritus o la recitació d’una lletania. Aquí no hi ha escapatòria. En aquest sentit més profund podem dir, a la manera dels manuals de devoció, però no pas des de la mateixa perspectiva, que “tota la nostra vida és una pregària”. En aquest cas es tracta d’una pregària sense cap paraula i sense cap fórmula.

No és doncs en la nostra relació amb Déu on cal buscar el nostre motiu, malgrat tot, per pregar. Molt menys prosaicament, és en la manera de funcionar en tant que homes. En efecte, estem estructurats segons el model de signes eficaços. Els teòlegs han elaborat aquest concepte per explicar la naturalesa dels sagraments cristians, però si això és vàlid en aquest cas particular és perquè regeix d’una manera molt general el conjunt de l’activitat humana.

En la seva manera de ser en el món, l’home manifesta allò que és, i la seva expressió contribueix, a la vegada, a fer que esdevingui encara més allò que diu ser. Ens trobem amb un cercle “virtuós”.

Per esdevenir allò que ja sóc necessito expressar-ho, necessito dir-ho, ni que sigui en el més profund de mi mateix. Un sentiment que no s’expressa mai, (ni amb una paraula, ni amb un gest, ni amb una acció) acaba per marcir-se i desaparèixer. Per tal de créixer necessita nodrir-se de la seva pròpia expressió.
Passa el mateix amb el pensament. Mentre escric aquest llibre en vaig prenent novament consciència. Quan expresso les meves conviccions les reforço en mi mateix, de manera que si no les formulés acabarien per desaparèixer. També la memòria té necessitat de commemoracions. D’aquí la necessitat, i no només en l’àmbit de la pregària, de la reiteració i del ritus que estructuren tots els aspectes de la nostra vida social.

Si preguem no és doncs per fer saber a Déu el que ens passa. Menys encara per mirar d’influenciar-lo i fer que canviï de parer! Això no tindria cap mena de sentit en el pla metafísic.
No, si prego és abans de tot per recordar-me a mi mateix el que voldria ser, activant la meva consciència per tal d’esdevenir-ho realment una mica més, una mica millor. Si prego és abans de tot per actualitzar en mi el seu significat, gràcies al poder eficaç dels signes que utilitzo. Per transformar-me en mi mateix. Per alliberar-me de l’agitació mental que enterboleix la meva atenció interior. Per desempallegar-me de tots els paràsits locals que jo mateix genero i situar-me en la mateixa longitud d’onda de Déu.
A Intériorité et engagement, Marcel Légaut proposa una pregària que expressa a la perfecció tots aquests matisos. L’introdueix en aquests termes :

Parlar amb Déu
És parlar amb si mateix amb paraules veritables.

Escoltar Déu
És escoltar-se a si mateix dir paraules veritables.

No es pot ser més clar en el fet que es tracta abans de tot d’un assumpte de l’home amb si mateix, en un esforç de lucidesa personal que el deixa nu davant d’ell mateix. En aquest cas Déu és només secundari.

L’objectiu de la pregària no és doncs fer prevaler el punt de vista de l’home per damunt del de Déu. Ben al contrari, per part de l’home es tracta de dur a terme un treball en ell mateix per tal de deslligar els nusos dels seus desigs, dissoldre els grumolls dels seus egocentrismes, dissipar la boira del seu jo il•lusori, obrir de bat a bat les seves portes interiors a la realització de l’únic Real que compta i que ja esta aquí, present dins d’ell mateix per reafirmar-lo en el ser.


Enllaços relacionats:
Un itinéraire singulier (Biographie)
www.bernard-besret.com