Miquel Martí i Pol

Experiència i poesia

Viure poèticament de dies i de nits és l’equivalent a estar enamorat de la poesia, de tal manera que aquesta esdevé una necessitat gairebé imprescindible i s’apodera de la nostra personalitat i la transforma. No es tracta d’une acció violenta ni d’una invasió extemporània, sinó d’un procés que es desenvolupa simultàniament al de la creixença, sense interferir-la ni condicionar-la. (…) Es tracta d’aplicar la sensibilitat poètica a totes les coses de la vida, per comprendre-les i assajar de transformar-les en expressió universal, assimilable i compartible.

La pràctica de la poesia exigeix un grau considerable de reflexió, de concentració i, per què no?, d’aïllament i de silenci. Ara bé, això no vol pas dir que aquesta pràctica comporti renúncies i sacrificis; al contrari. La pràctica de la poesia, fins i tot en els casos de més abstracció o de més aparent futilitat, sempre va lligada a l’experiència personal, íntima de l’autor. El poeta espanyol José Hierro deia que “el poeta no és algú amb més sensibilitat que els altres, sinó algú que, amb la mateixa sensibilitat, prova de fixar l’instant que està vivint”. Aquesta contingència, més ben dit, aquesta condició d’home entre els homes, no lleva ni dignitat ni autoritat al poeta, sinó que li atorga responsabilitat i confiança, de manera que la seva activitat es converteix en un bé comú que s’ha de compartir i ha d’incitar a compartir.

Tant si l’origen del poema, és a dir, l’experiència real o imaginària que ens mou a escriure’l, és diàfana com si és tèrbola, segons les expressions de Francesc Parcerisas, l’operació de formular-la en termes de continguts de llenguatge no pot ser de cap manera senzilla, per més que en alguns casos es realitzi sense esforç aparent. No n’hi ha prou amb una vigilància activa i constant del vaivé continu de les passions, dels desigs, de les esperances, és a dir, de les emocions, ni tampoc no és suficient el domini dels mots d’una manera experta i tal volta original, perquè el veritable poema només pot sorgir de l’equilibri entre aquests dos mons, aconseguit gràcies a l’aplicació íntima de la dialèctica a l’hora d’imbricar-los, i aquesta imbricació és costosa i, al mateix temps, gratificant.

Tenint en compte el que acabo de dir, em sembla que no resulta gens arriscat considerar que el poeta viu la poesia com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona. No parlo, evidentment, de la pràctica de la poesia, és a dir, de l’acte creacional concret i limitat –o, si es vol més senzill, del moment d’escriure el poema-, sinó de l’activitat poètica entesa com una actitud davant la vida. Qualsevol forma d’expressió artística exigeix un lliurament total i constant, perquè totes comprometen allò que de més essencial hi ha en l’home: la seva pròpia manera d’ésser.
Rimbaud deia que el primer estudi que ha de fer l’home que vol ser poeta és el del seu propi coneixement interior. Aquesta recomanació condensa magistralment el que jo he intentat de dir amb ben poca traça. L’home es perfà coneixent-se, i un dels instruments més eficaços per dur a terme aquest coneixement és la poesia. Però seria errat esperar que la poesia donés explicacions concretes de l’experiència (…) perquè la comesa de la poesia no és descriure sinó suggerir, no és explicar sinó il·luminar, és a dir, commoure.

Tota experiència vital és enriquidora; tota commoció íntima contribueix al nostre desenvolupament profund. De fet, només creixem veritablement en termes de coneixement, i, en conseqüència, tot allò que ens apropa d’una manera exigent i tenaç al projecte de nosaltres mateixos contribueix a la nostra realització, una realització a la qual tots aspirem, d’una manera més o menys definida, més o menys intensa. La poesia, doncs, com a experiència de vida, aporta una dimensió transcendental al conjunt de la nostra existència. A més a més, però, com a conseqüència de la seva relació dialèctica amb les altres experiències, pot convertir-se, i sovint es converteix, en l’eix que centra la nostra activitat vital i, més encara, en la pedra de toc que la defineix i l’orienta. Perquè difícilment pot considerar-se la poesia com una simple experiència fugaç i anecdòtica, com un fet que és ben possible que tard o d’hora oblidem: la poesia és un “estat”, una manera d’ésser, i en tant que expressió de nosaltres mateixos engloba, en certa manera, totes les altres experiències. (…) És possible que caiguem en l’error de pensar que l’acumulació d’experiències afavorirà l’eclosió de la poesia, és a dir, que per fer bona poesia cal viure intensament par dellà de nosaltres mateixos. Sense voler negar el seu autèntic valor al coneixement actiu, entès el mot com a expressió de coneixement exterior a la persona, m’atreveixo a afirmar que allò que de debó ens forneix elements poetitzables és el coneixement passiu, entès com una tasca d’aprofundiment i d’exigència. La dispersió no sol afavorir l’activitat creadora. Per això segurament Kavafis aconsellava no malmenar la vida “amb molts moviments i converses”.

(…)

Ni l’acumulació d’experiències vitals ni l’acumulació d’anys no són garanties d’una obra poètica de qualitat, ni aporten cap clarícia a la relació dialèctica entre experiència i poesia, que ha estat el motiu central d’aquesta dissertació.

Miquel Martí i Pol. ¿Què és poesia? Barcelona, Empúries, 2000. 111 p.