José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
Societat laica i transcendència -per Salvador Paniker-
Salvador Paniker
La tesi d’aquest article és senzilla: en l’actualitat, on millor pot prosperar el sentit de la transcendència és en una societat plenament secularitzada. La idea és que si s’assoleix veritablement la llibertat secular civilitzada, sorgeix espontàniament la sacralitat de l’origen, que és també la transcendència, allò “místic”. I ja sé que hi ha persones -i de les intel•lectualment més respectables- que quan senten paraules com transcendència i mística fugen corrents. Però això és degut, sobretot, a un malentès. Hi ha hagut massa quantitat de xarlatans en aquests àmbits. Aclareixo que quan parlo de transcendència, em refereixo, per exemple, al que un sent escoltant una sonata de Bach, o perdent-se en una nit de lluna plena. I quan parlo de mística ho faig, abans que res, amb un abast experimental alhora transpersonal i quotidià. Per a mi, la mística arrenca de la capacitat de viure aquí i ara, de transcendir el temps, de bolcar-se en alguna cosa que ens importi més que nosaltres mateixos, de sentir el món com la prolongació del propi cos, i, en el límit, d’albirar la no-dualitat originària prèvia a qualsevol concepte.
El text complet el podeu trobar a la versió castellana