El sentir silenciós

.

Practicar el silenci és aprendre i exercitar-se en el coneixement i el sentir silenciós. Només això.

Per això cal, en primer lloc, comprendre amb la ment què és. Per mitjà d’aclariments d’altres, per mitjà de textos.

Cal intuir què és personalment. Arribar-ne a tenir notícia experimental.

Exercitar-se fins poder saber per pròpia experiència què és i com poder-hi treballar. Fins experimentar la certesa del que és i saber com guiar-se.

Enfortir-ho i fer-ho créixer fins que envaeixi tota la nostra vida.

El conèixer i sentir silenciós no és:

Quan estem en la natura, per exemple, el silenci no és un sentiment indefinit de benestar i plaer davant de la natura. No és un sentiment estètic.
No és la reactualització, més o menys viva i profunda, de sentiments ja coneguts i viscuts des de la infància i la joventut enfront de la natura.
No és el plaer de sentir-se en un lloc tan meravellós d’aquest planeta nostre.

Tampoc és una espècie de gimnàs per asserenar-se.
Per realitzar-se com a individu. Per equilibrar-se.
Per ser persona de manera més àmplia i plena.
Per despertar el sentir atrofiat.
Ni per disfrutar més càlidament de la vida.
Tampoc és una recerca del sentit de la vida.

Quan es busca el conèixer i sentir silenciós no interessa el sentit de la vida.
Ni interessa la meva vida.
Perquè el que interessa és l’Això d’aquí.

Tampoc és un sentiment de reverència i devoció davant Déu i la seva obra.
Amb això vull dir:
que no és submergir-se en un sentiment profund i imprecís de sacralitat, de devoció, que delecta, que pacifica, que deixa passiva la ment i la carn.

Es tracta d’una actitud extremadament activa i indagadora
que busca un sentir nou
que busca un conèixer nou.

no per amor a la novetat sinó per amor a la realitat.

El que ja conec i sento no em basta.
És per això que poso la meva ment i el meu cor en punta per anar més enllà.
I ho faig per amor i interès per les coses, els éssers, la realitat.

Cal, doncs, intentar fugir de la vaguetat. De la passivitat. De tota autosatisfacció.
Fugir de l’entretenir-me en el propi sentir, sigui del tipus que sigui.

A les coses directament i immediatament.
Per elles mateixes.
Sense retorn a casa.
Fins arribar a ser un sentir i una llum impersonal, en el cosmos, sense llar, nòmada, perquè hi ha massa coses per sentir i il•luminar com per tornar a casa
perquè no hi ha casa,
ja que el cos, la ment i el món són U.

 

El sentir silenciós no és sentir-nos a nosaltres mateixos davant de les coses.
És sentir les coses.
És utilitzar la capacitat de la meva carn de commoure’s, vibrar i sentir per tal de tenir notícia profunda, pròxima, immediata, de la vibració original i pròpia de l’existir de tot el que m’envolta. Per advertir l’existir de totes i cada una de les coses, el seu existir autònom, des d’elles mateixes i per elles mateixes.
Aquest sentir és una notícia de cada cosa, de cada ésser, de cada persona. Una notícia captada des de la profunditat de la meva carn. La meva carn i la meva ment es posen en sintonia amb tot i vibren amb el seu existir.

Pautes de treball:

– No us sentiu a vosaltres, les vostres necessitats, amors, odis i temors, davant de les coses i persones.

– Traieu el sentir de casa i aboqueu-lo pel cosmos. No el deixeu retornar cap a casa.

– Es tracta de callar els sentiments que són els sentirs del jo i de les seves necessitats. De buscar els sentirs universals, un sentir que no és sentir-me, un sentir sense aixopluc.