Teresa Guardans

Pràctica de meditació 19

 

Para juntarse dos extremos…

(…) la Sabiduría de Dios, en que se ha de unir el entendimiento, ningún modo ni manera tiene, ni cae debajo de algún límite ni inteligencia distinta y particularmente, porque totalmente es pura y sencilla. Y como quiera que para juntarse dos extremos, cual es el alma y la divina Sabiduría, será necesario que vengan a convenir en cierto medio de semejanza entre sí, de aquí es que también el alma ha de estar pura y sencilla, no limitada ni atenida a alguna inteligencia particular, ni modificada con algún límite de forma, especie e imagen. (Joan de la Creu. Subida al Monte Carmelo, II,16,7)

Cada text permet entrar en comunió amb el que l’autor proposa, amb “el dit que apunta la lluna”. En aquest cas, és el dit de Joan de la Creu, que apunta a…
Com fer-ho ? Lectura atenta del text, procurant entendre al màxim. Després, atenció silenciosa cap a un punt, tot un en alerta-indagació cap aquell aspecte.

El monjo Guigues II, novè prior de la Gran Cartoixa (s.XII), escriu sobre la lectura:

La lectura és l’examen curós fet amb atenció. La seva funció és acostar l’aliment a la boca de l’esperit. La funció de la meditació és mastegar-lo i triturar-lo bé. La lectura trenca la closca, la meditació arriba a l’aliment. La contemplació aporta el sabor mateix que dóna forces.
… “faré tot el possible per entendre”…. I així comença a mastegar i a triturar, com si premsés raïm. Accedeix així a una atenta meditació que no s’atura a la superfície sinó que penetra en el seu interior per a observar-ne cada detall.

Pràctica:
Lectura meditada d’aquest petit fragment de Joan de la Creu, indagant, “penetrant cada detall” per veure vers on apunta amb la imatge de la unió d’un mateix (“alma”) amb la “Saviesa divina”. Vers on, com, …. El propi ésser “sense límits”, sense donar-li una consistència separada, una forma diferent de ser “el Ser universal”…: no limitada ni atenida a alguna inteligencia particular, ni modificada con algún límite de forma, especie e imagen. (Subida II,16,7)

Estirar cada text tant com es pugui. Cavalcar amb ell tan lluny (i tan endins) com es pugui. Un cop hem deixat a la vista tant de tros del tresor com hem pogut, aleshores comença el silenci : contemplar el que hem vist, més i més, calibrar, indagar, valorar-ho, mirar-ho atentament com qui mira un “objecte”.

Una última estona de recolliment amb ajut de l’atenció en la respiració, mantenint el “sabor” del que s’ha treballat acompanyant la respiració d’alguna paraula, expressió o frase que s’hi relacioni.