Es farà un tast significatiu de la recerca sobre l’univers i la formació de les estrelles per copsar la magnificència i capacitat expressiva de la matèria. Es veuran imatges, es faran comentaris científics i es llegiran també textos d’astrònoms que evoquen la bellesa i misteri de la natura. Es vol mostrar com la ciència obre i permet cultivar la dimensió absoluta de l’existència humana.
Com va començar a interessar-se per la pau interior? La meva primera feina va ser d’advocat a Brussel·les i vaig descobrir que molts conflictes eren el resultat de malentesos. I mirant-me els malentesos, vaig veure que eren el resultat d’una combinació de parlar malament i d’escoltar malament. Vaig adonar-me que utilitzava molta energia per buscar solucions a conflictes que en el fons eren d’una altra naturalesa. Una naturalesa de coneixement de si mateix, d’escoltar l’altre i d’empatia. I vaig adonar-me que durant la meva formació d’advocat, que és una feina de relacions humanes, ningú em va ajudar a gestionar aquesta mena de conflictes. No vaig rebre ni una sola classe ni un sol curs d’escoltar, per exemple. O d’intel·ligència emocional. Què són les emocions, què volen dir? I tampoc cap curs sobre el coneixement d’un mateix, de com és l’humà, com funciona, res.
Les generacions més grans tenen de què alimentar-se, sigui en el si de les esglésies o sigui en els seus ravals (moviment espirituals, sectes, ioga, milers d'ofertes de menys qualitat o de més). Les generacions menors de 45 es troben en un descampat tal, que no hi ha res per menjar en aquest terreny. L'oferiment que se'ls faci hauria de ser una notícia primera, sense cap tipus de supòsits ni de creences, perquè en les noves societats de moviment constant és impossible creure. Caldria oferir-los una notícia que sigui una dada verificable amb una verificació axiològica, no científica. Una notícia en la qual no ressoni res religiós ni antireligiós.
Aquest treball parteix de l'observació que la generació dels 'millennials', en la seva gran majoria, no s'interessa per les qüestions al voltant de l'espiritualitat. Particularment observem que no s'acosta a les grans tradicions de saviesa de la humanitat, la qual cosa per a nosaltres, suposa un greu problema per les conseqüències que comporta l'absència del cultiu del doble accés a la realitat, és a dir de la qualitat humana profunda (CHP ). Sabem per l'epistemologia axiològica plantejada per Corbí (EA) que l'accés a la CHP, l'espiritualitat, és condició d'humanitat, de manera que no tenir accés a ella ni tenir-la en compte, té conseqüències perjudicials en la supervivència de l'espècie.
Una selecció de haikus de Pepa Torres, llicenciada en dret especialitzada en drets humans, cooperació europea i cooperació al desenvolupament. L'autora ha obtingut el primer premi en el III Concurs organitzat per Haiku-Barcelona (http://japonbarcelona.com/literatura/blog/?p=1176). El haiku és una modalitat d'estrofa, de tres versos, d'expressió concisa, que força a centrar-se en el més essencial de l'experiència.
La realitat i la vida són directament un sentir gratuït: ho sabem però no en fem cas, i així ens mantenim en una relació amb tot primordialment per a treure’n profit, que fa que desaparegui del nostre horitzó tot allò del que no se’n pot treure rendiment. Aquest important text budista parla de la possibilitat d’una relació plenament qualitativa amb el que ens envolta, i de com dsenvolupar-la.
Estudiarem aquest document xinès del s.IX que indaga la fondària informulable de la realitat. El text d’aquest autor ens ajuda a no quedar atrapats en la nostra quotidianitat. Es tracta d’un text viu i dinàmic, en el que es comencen a dibuixar les paradoxes que acabaran formalitzantse en els koans.
Els humans tenim la capacitat d’un coneixement desinteressat vers tot el que ens envolta, però no li donem ni el valor que té ni l’espai per a desenvolupar-lo. No som conscients que si tenim aquesta possibilitat és perquè biològicament compleix una funció i vivim com si no tingués importància. El poeta persa Hakim Sanai (s. XII) s’endinsa en aquest conèixer qualitatiu i ens exposa de manera poètica allò que ha descobert. L’objectiu d’aquesta lectura és apropar-nos a aquest coneixement oblidat.
En Carles Capdevila moria l’1 de Juny 2017, deixant-nos infinitat de pàgines plenes de saviesa. N’hem volgut recollir una petita tria, començant per aquelles “Quinze coses que he après aquest 2015”, un text escrit pocs mesos després que el càncer el forcés a deixar la direcció de l’ARA. Tanca la tria la seva última columna al diari: “Diguem-nos coses boniques”. Amb el desig que la seva bonhomia (amb tota l’amplitud i la fondària del terme!) ens acompanyi sempre.
