Què és el silenci?

.

El silenci del que parlen els mestres religiosos, no és simplement callar, és callar la egocentració en la interpretació de la realitat, en el sentir la realitat i en l’actuació.

Funció del silenci
Aconseguir un accés a la realitat i a nosaltres mateixos des del complert silenci de la perspectiva egocentrada de l’ús de les nostres facultats.
Quan se silencia la perspectiva quotidiana, diuen els mestres, tot es transforma, tot es torna u, ens envaeix la pau, s’acaba el temor, sorgeix l’amor incondicionat per tot, tot canta una cançó nova i deixa d’existir el néixer i morir.

El gran oferiment de les grans tradicions religioses
Diuen tot els mestres de totes les tradicions que, a més del que veiem, sentim i coneixem en la nostra vida corrent i quotidiana, aquí, hi ha una immensitat, una altra realitat no a la mida de les nostres necessitats, un discurs, una gran presencia indefinible, irrepresentable però generadora d’una certesa absolutament incommovible, pacificadora i reconciliadora amb tot.
Aquesta altra realitat que es fa patent, aquí, ara, en tot, quan s’ha silenciat la egocentració que genera la necessitat, les diverses tradicions li donen noms diferents: Déu, Nirvana, Buit, Això, Ment, Esperit, Ancestre, etc.
L’afirmació dels mestres és que si un calla la lectura, la valoració i la percepció que un fa de tot des de la necessitat, el món de la nostra vida quotidiana es buida de contingut i es manifesta amb tota claredat la realitat que realment hi ha quan ja no l’imposem amb els nostres reclams allò que ha de dir-nos.
Aquest, i només aquest, és l’oferiment de les tradicions religioses a les societats que tenen estructurat el seu pensar i sentir sense déus ni creences.

Mecanisme de construcció del món a la mida de la necessitat, segons l’anàlisi dels mestres religiosos
El Jo és una estructura de necessitats.
Les necessitats funcionen com un filtre a l’hora de percebre, sentir i conèixer allò que ens envolta i a nosaltres mateixos.
Aquest filtre és construït primerament per factors socials –la inculturació que cada societat fa dels seus membres- després per factors familiars i finalment per la pròpia historia personal.
Des del filtre, la percepció i el coneixement fan una interpretació de la realitat. La interpretació resultant és a la mida de la necessitat.
Llegit així el món resulta adequat a les nostres necessitats i valorat segons elles.
D’aquí sorgeix l’estímul, el valor que dispara el desig.
El desig desencadena l’acció.
Si l’acció ha tingut èxit i ha aconseguit l’objecte del desig, sorgeix la satisfacció; si no s’ha aconseguit l’objecte del desig, sorgeix la inquietud, el temor, l’aversió.
Utilitzar totes les nostres facultats dins d’aquest mecanisme de construcció des de la necessitat és la ignorància, perquè oculta la realitat que veritablement hi és projectant sobre ella, allò que no és. Els mestres hindús diuen que aquesta ignorància s’assembla a veure una serp en una corda. Projectem sobre la corda allò que no és i amb aquesta projecció ocultem allò que veritablement és.
Recórrer el camí del silenci és silenciar la figura que projecta la nostra necessitat sobre tota la realitat a fi que, apartant la projecció, pugui posar-se de manifest allò que realment és.

Propòsit de tots els mètodes de silenciament
Arrancar el filtre de davant dels ulls, de davant del cor i de davant de la ment.
Per apartar aquest filtre, la primera tasca és cobrar consciència que aquest filtre existeix. Cobrar consciència de la construcció que fem de tota la realitat a la nostra petita mida. Si es cobra consciència del filtre comencem a intuir obscurament que la realitat no és com la creiem veure.
La dificultat resideix en què aquest filtre no es pot retirar directament, cal fer-ho per mètodes indirectes. Hem d’aprendre a desarticular el mecanisme de construcció del món.
Gràcies a l’anàlisi dels mestres religiosos dels mecanismes de construcció des de la necessitat sabem que silenciant encara que només sigui un dels eixos de la construcció, es silencia el conjunt.
Si s’aconsegueix callar la interpretació de la realitat des de la necessitat, calla la valoració, calla el desig i es paralitza l’acció.
Si practico l’acció desinteressada, callen els reclams del desig i es silencien la interpretació i la valoració des de la necessitat.
Es treballi des d’on es treballi, el resultat és sempre el mateix: l’enfonsament de la construcció que el desig fa de tot.
Quan gràcies a aquests mètodes indirectes, s’aconsegueix retirar el filtre, acaba la pluralitat. Només la necessitat crea la contraposició entre el meu jo com estructura de necessitat i el que l’envolta com un camp on satisfer-les. La necessitat genera la dualitat subjecte-objecte. D’aquesta dualitat inicial sorgeix tota la pluralitat. Si se silencia la necessitat desapareix la pluralitat i tot es fa u.
Llavors queda una unitat on ja no existeix ni el caçador ni el camp de cacera; ni jo ni objectes. El que queda és alguna cosa difícil de concebre, però del qual en parlen amb claredat els mestres: queda una percepció, un conèixer i sentir sense cap dualitat. Una lucidesa i un sentir, ple, en total alerta, pacífic (d’on podria venir el temor?) i feliç.


Els grans mètodes de la pràctica del silenci
A l’hora de donar una idea dels grans mètodes per fer silenci, seguirem el patró hindú, perquè és el més elaborat conceptualment, el més complert i el més clar.
Podríem dir que la construcció que la necessitat fa de tot el que ens envolta i de nosaltres mateixos se sosté sobre tres peus: les nostres facultats de coneixement, de sentir i d’acció. Els mètodes s’articularan al voltant d’aquest tres eixos. Es pot abordar el silenci treballant des de la ment , i l’acció.

Des de la ment es pot treballar de dues maneres, però avui només abordarem la concentració.
La concentració en la respiració, en objectes físics i objectes mentals fins aconseguir silenciar la interpretació que la necessitat fa d’ells i fins aconseguir que puguin brillar amb la seva pròpia llum.
El gran mètode per treballar d’aquesta manera és el Raja Yoga. El mateix Hatha Yoga és una forma de treballar amb la ment tot concentrant-se en les postures del cos.