Josep Palau i Fabre

ARA NAVEGO EN MI MATEIX UNA AIGUA MÉS NUA I TRANSPARENT

UserFiles/Image/Josep Palau.jpg

Poemes de Josep Palau i Fabre (1917-2008)
(Selecció de Poemes de l’alquimista. Proa, p.106)

La gran cursa del mar
A AMÀLIA TINEO

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents –fulgor d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
(p. 106)

Passa la llum per amagats camins
A JOAN TRIADÚ

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl.•lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.
(p.107)

Triomf d’alta folia
A JOAN PERUCHO

M’enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m’enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d’estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar
per arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.
(p.108)

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré escriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
(p.193)