Joan Margarit

CASA DE MISERICÒRDIA

UserFiles/Image/Joan Margarit.jpg

        Joan Margarit

Petita selecció de poemes d’aquesta obra (publicada a Visor Libros, 2007, i que ha merescut el Premi Nacional de Poesia 2008), acompanyada d’unes breus notes que ens va enviar Amando Robles, des de Costa Rica.

Explica Joan Margarit, a l’Epíleg de l’obra:
“Les Cases de Misericòrdia varen ser institucions molt severes (…) Em venien al cap les sol•licituds de les mares, i la conclusió era clara: la intempèrie devia ser molt més espantosa. Per això s’esmerçaven per a que els seus fills poguessin entrar en llocs com aquells. I en aquest punt, la ment saltava cap a la poesia, vers el poc que potser servia un poema com a ajuda per a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha més, i si això resulta trist, molt més trista seria la intempèrie sense els versos. La poesia: una mena de Casa de Misericòrdia.

Ens escriu Amando Robles:

De nou la poesia i el seu missatge vital, espiritual. Aquest cop de la mà del vostre compatriota Joan Margarit, Premi Nacional de Poesia 2008 pel seu llibre “Casa de Misericòrdia”. Jo no el coneixia, i ara he pogut llegir algunes declaracions puntals sobre la poesia citades pels diaris amb motiu del premi, suficients per a percebre la proximitat i consonància de sempre entre poesia i espiritualitat.

“la poesia és el refugi on acollir-se, tard o d’hora. Fora de la poesia, la música o la filosofia, no hi ha res”

“només hi ha poesia bona o dolenta, perquè la poesia no pot ser mediocre”. Margarit afirma que “el poeta és l’ésser més realista, el mes pragmàtic, perquè beu de la realitat. En canvi, l’economia no ho és de pragmàtica”, diu.

En referència a la funció que ha d’acomplir la poesia: “es tracta de protegir-nos de la intempèrie, aquesta vida que moltes vegades ens dóna desamor, que ens provoca pèrdues brutals… On refugiar-se: en un partit de futbol, en un concert de rock? No, per a això existeix l’art, la filosofia… i la poesia, clar”.

Impossible no llegir declaracions com aquestes en clau espiritual. Com la poesia, l’espiritualitat existeix, existeix en la seva intangibilitat, i és l’única cosa que val la pena i que pot salvar-ho tot. Fantasia? fugida de la realitat? negació de la mateixa?… Com la poesia, i encara infinitament més, l’espiritualitat és del tot realista, fins i tot pragmàtica, si es vol. I és l’única cosa que subsistirà. Tot ho és, res no és fora d’ella. Com el poeta, l’home i la dona espirituals són els més realistes, perquè beuen en la realitat. El que no és realista és la religió o la persona religiosa, en el sentit que beuen en una ideologia.

Petita selecció de poemes de Casa de Misericòrdia

LA TARDA CAU AL MAR MORT

En la delicadesa blava i rosa
de l’aigua i les muntanyes hi ha un record
d’aquelles classes de religió.
Tu ets, llac verinós, la meva infància,
mar de sal de la Història Sagrada,
aigua estancada que, quan l’he provat,
m’ha cremat les genives i la llengua,
com les oracions que em van fer aprendre.
Volien convertir-me en aquest mar,
que no és obert enlloc, en una ment
abstracta, confinada pel desert.
Ara ja són tots morts, i jo em faig vell
admirant la bellesa monstruosa
d’un mar sense cap port. Sense cap barca.

ENCARA

Deixa’m mirar-te als ulls i submergir-me
en la fosca i calenta fantasia
de veure’t despullada a uns altres braços.
No són coses de vells. Ni desviacions.
És el pinyol rogenc, negrós i dur
del préssec que, afamat, ja m’he menjat
però que encara escuro dins la boca
conservant la dolçor del teu amor.

BARCELONA AMOR FINAL

L’absència és una casa
amb radiadors gelats.
D’allà vinc. un llarg camí
fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
quan al setembre descansa.

En el crepuscle del port
una altra ciutat s’enfonsa
en un mar cansat de llum.
Queda la ciutat final,
on no torbaré ningú
a qui pugui preguntar.
Vaig caminant cap endins
amb coloms bruts de tristesa
desapareixent al vespre
pels arbres o pels terrats.
Són com nosaltres: tampoc
tenen veus melodioses
per escapar de la mort,
aquesta petita plaça
on ens anem acostant
pels carrers habituals.

ALEGRIA

La teva vida avança dins de mi,
i et canto totes les cançons d’amor
que puc recordar encara: boleros estripats
que la raó ja ha convertit en tombes,
lieder romàntics com la podridura
que pot brillar en l’obscuritat,
el desig encallant-se en la gorja cancerosa
de la cançó francesa. Canto
en el vent de las àries perdudes
les cançons de bressol que són forats
en el cobrellit trist de la infantesa.
Et canto a tú però no sap ningú.
No saben per què sóc un vell que canta.

EL DIC

Hi ha un home davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.