Edgar Morin

Els set coneixements necessaris per a l’educació del futur. Edgar Morin

Com educar per un futur sostenible? L’evolució cap a canvis fonamentals dels nostres estils de vida i els nostres comportaments exigeix una revisió de l’educació, ja que un dels reptes més difícils és el de modificar el nostre pensament de manera que faci front a la creixent complexitat, la rapidesa dels canvis i la imprevisibilitat que caracteritzen el nostre món. S’imposa doncs la reformulació de les polítiques i programes educatius, mantenint la mirada dirigida a llarg termini, cap al món de les generacions futures, conscients de la responsabilitat vers elles. En el marc d’aquesta reflexió, la UNESCO va encarregar un informe a Edgar Morin (1921) que va respondre amb l’estudi: Els set coneixements necessaris per a l’educació del futur. Aquest treball va ser publicat en francès el 1999. L’editorial Paidós es va fer càrrec de l’edició castellana (2001). Posteriorment el document s’ha difós gratuïtament a través dels webs de les seus Unesco (Unescocat.org per a la traducció catalana). La publicació va precedida d’un Pròleg en el que Edgar Morin sintetitza aquests set coneixements.

Enllaços per a la descàrrega del document complet:

versió castellana          versió catalana

 

Pròleg

 

Aquest text vol ser previ a qualsevol guia o compen-

di d’ensenyament. No tracta del conjunt de les matè-

ries que s’ensenyen o que haurien de ser ensenyades:

es proposa exposar, exclusivament i essencialment,

problemes centrals o fonamentals que són totalment

ignorats o oblidats, i que es fa necessari ensenyar en

el segle vinent.

Hi ha set coneixements “fonamentals” que l’educa-

ció del futur hauria de tractar en qualsevol societat i

en qualsevol cultura, sense exclusivitats ni rebuigs,

segons els modes i normes pròpies de cada societat i

de cada cultura.

Cal afegir que el saber científic, en el qual es basa

aquest text per situar la condició humana, a més de

ser provisional, encara desemboca en profunds mis-

teris sobre l’Univers, la Vida i el naixement de l’És-

ser humà. Aquí s’obre un indecidible en el qual inter-

venen les opcions filosòfiques i les creences religioses,

a través de cultures i civilitzacions.

 

Els set coneixements necessaris

 

Capítol 1. Les cegueses del coneixement: l’error i la

il·lusió

És significatiu que l’educació, que es proposa comu-

nicar els coneixements, sigui cega respecte a allò que

és el coneixement humà, els seus dispositius, els seus

mals, les seves dificultats, les seves propensions a l’er-

ror i a la il·lusió, i no es preocupi en absolut de fer

conèixer què és conèixer.

Efectivament, el coneixement no es pot considerar

com una eina ready made que hom pot utilitzar sen-

se analitzar-ne la naturalesa. El coneixement del co-

neixement cal que aparegui com una primera neces-

sitat que serviria com a preparació per fer front als

permanents riscos d’error i d’il·lusió que no cessen

de parasitar la ment humana. Es tracta d’armar cada

ment per al combat vital per la lucidesa.

És necessari introduir i desenvolupar en l’ensenya-

ment l’estudi de les característiques cerebrals, men-

tals, culturals, dels coneixements humans, dels seus

processos i de les seves modalitats, de les disposici-

ons tant psíquiques com culturals que el poden fer

caure en el risc de l’error o la il·lusió.

 

Capítol 2. Els principis d’un coneixement pertinent

Hi ha un problema cabdal que mai no s’ha conside-

rat: la necessitat de promoure un coneixement capaç

de copsar els problemes globals i fonamentals per

inscriure-hi els coneixements parcials i locals.

La supremacia d’un coneixement fragmentat segons

les disciplines sovint fa impossible que operi el lli-

gam entre les parts i les totalitats; per això cal dei-

xar espai a una forma de coneixement capaç de cop-

sar els seus objectes en els seus propis contextos, els

seus complexos, els seus conjunts.

És necessari desenvolupar l’aptitud natural de la

ment humana per situar totes les seves informacions

dins d’un context i d’un conjunt. És necessari ense-

nyar els mètodes que permeten copsar les relacions

mútues i les influències recíproques entre les parts i

el tot en un món complex.

 

Capítol 3. Ensenyar la condició humana

L’ésser humà és alhora físic, biològic, psíquic, cultu-

ral, social, històric. Aquesta unitat complexa de la

naturalesa humana, en l’ensenyament es troba com-

pletament desintegrada per les disciplines, i ha esde-

vingut impossible aprendre què significa ésser humà.

Cal restaurar aquesta unitat de manera que cadas-

cú, allà on sigui, tingui coneixement i consciència de

la seva identitat complexa i alhora de la seva identi-

tat comuna amb tots els altres humans.

La condició humana hauria de ser objecte essencial

de tot ensenyament.

Aquest capítol indica com és possible, a partir de les

disciplines actuals, reconèixer la unitat i la comple-

xitat humanes tot aplegant i organitzant els conei-

xements dispersos en les ciències naturals, les ciènci-

es humanes, la literatura i la filosofia, i mostrar el

lligam indissoluble entre la unitat i la diversitat de

tot el que és humà.

 

 

Capítol 4. Ensenyar la identitat terrestre

El destí, en endavant planetari, del gènere humà és

una altra realitat clau ignorada per l’ensenyament.

El coneixement dels desenvolupaments de l’era pla-

netària que s’engrandiran al segle XXI, i el reconeixe-

ment de la identitat terrestre que serà cada vegada

més indispensable per a cadascú i per a tots, s’han

de convertir en un dels objectes principals de l’ense-

nyament.

Convé ensenyar la història de l’era planetària, que

comença amb la comunicació de tots els continents

el segle XVI, i mostrar com totes les parts del món

han esdevingut intersolidàries, sense amagar les

opressions i dominacions que han flagel·lat la huma-

nitat i que no han desaparegut.

Caldrà indicar el complex de crisi planetària que

marca el segle XX, mostrant que tots els humans, con-

frontats des d’ara als mateixos problemes de vida i

de mort, viuen una mateixa comunitat de destí.

 

Capítol 5.  Afrontar les incerteses

Les ciències ens han fet adquirir moltes certeses, però

al llarg del segle XX també ens han revelat innombra-

bles àmbits d’incerteses. L’ensenyament hauria de

comportar un ensenyament de les incerteses que han

aparegut a les ciències físiques (microfísiques, termo-

dinàmica, cosmologia), a les ciències de l’evolució bi-

ològica i a les ciències històriques.

Caldria ensenyar principis d’estratègia,  que perme-

tessin afrontar els atzars, l’inesperat i l’incert, i mo-

dificar el seu desenvolupament en virtut de les infor-

macions adquirides sobre la marxa. S’ha d’aprendre

a navegar en un oceà d’incerteses a través d’arxipè-

lags de certesa.

La fórmula del poeta grec Eurípides, que té vint-i-

cinc segles d’antiguitat, és més actual que mai: “L’es-

perat no s’acompleix, i un déu obre el camí a l’ines-

perat”. L’abandó de les concepcions deterministes

de la història humana que creien poder predir el nos-

tre futur, l’anàlisi dels grans esdeveniments i acci-

dents del nostre segle que van ser tots ells inesperats,

el caràcter des d’ara desconegut de l’aventura huma-

na, ens han d’incitar a preparar les ments per espe-

rar l’inesperat i afrontar-lo. És necessari que tots

aquells sobre els quals recau la responsabilitat d’en-

senyar se situïn als posts avançats de la incertesa dels

nostres temps.

 

Capítol 6. Ensenyar la comprensió

La comprensió és alhora mitjà i fi de la comunicació

humana. En canvi, l’educació per a la comprensió és

absent dels nostres ensenyaments. El planeta neces-

sita comprensions mútues en tots els sentits. Atesa

la importància de l’educació per a la comprensió, a

tots els nivells educatius i a totes les edats, el desen-

volupament de la comprensió necessita una reforma

de les mentalitats. Aquesta ha de ser la tasca de l’edu-

cació del futur.

La comprensió mútua entre humans, tant entre prò-

xims com entre estranys, d’ara endavant és vital per-

què les relacions humanes surtin del seu estat bàrbar

d’incomprensió.

D’això se’n desprèn la necessitat d’estudiar la incom-

prensió, des de les seves arrels, les seves modalitats i

els seus efectes. Un estudi d’aquesta mena es fa enca-

ra més necessari pel fet que tractaria no pas sobre els

símptomes, sinó sobre les causes de racismes, xeno-

fòbies, odis. A la vegada constituiria un dels fona-

ments més segurs de l’educació per a la pau, a la qual

ens sentim vinculats per fundació i per vocació.

 

Capítol 7. L’ètica del gènere humà

L’ensenyament ha de portar a una “antropoètica” a

través de la consideració del caràcter ternari de la

condició humana, el qual consisteix en ser a la vega-

da individu–societat–espècie. En aquest sentit, l’èti-

ca individu–espècie necessita un control mutu de la

societat per part de l’individu i de l’individu per part

de la societat, és a dir la democràcia; l’ètica indivi-

du–espècie reclama per al segle XXI la ciutadania ter-

restre.

L’ètica no es pot ensenyar amb lliçons de moral. S’ha

de formar en les ments a partir de la consciència que

l’humà és a la vegada individu, part d’una societat i

part d’una espècie. Portem en cadascú de nosaltres

aquesta triple realitat. A més, tot desenvolupament

veritablement humà ha de comportar el desenvolu-

pament conjunt de les autonomies individuals, de les

participacions comunitàries i de la consciència de

pertànyer a l’espècie humana.

A partir d’això es dibuixen les dues grans finalitats

eticopolítiques del nou mil·lenni: establir una relació

de control mutu entre la societat i els individus a tra-

vés de la democràcia, fer de la Humanitat una comu-

nitat planetària. L’ensenyament no només ha de

contribuir a una presa de consciència de la nostra

Terra-pàtria, sinó que ha de permetre, també, que

aquesta consciència es tradueixi en una voluntat de

fer possible la ciutadania terrestre.