CETR

HI HAVIA UNA VEGADA…..

La moneda

A les muntanyes de Vindya hi havia un camperol molt ric que va perdre una moneda de coure. Com que era molt garrepa va començar a buscar-la desesperadament enmig d’uns espessos matolls, mentre pensava: amb aquesta moneda podré fer algun negoci i n’obtindré quatre monedes més i després vuit, i després encara més i més. Va buscar la moneda durant tres dies sense adonar-se que la gent se’n reia d’ell per aquesta ocurrència tan estúpida. Després de quatre dies, en comptes de la moneda tan desitjada, el que va trobar va ser una gemma preciosa. La va agafar i se’n va tornar cap a casa.

Què és el que va fer que trobés aquella pedra preciosa? –preguntà Vashista- Sens dubte, la seva avarícia, que el feia rastrejar el bosc nit i dia. De la mateixa manera, el deixeble que escolta els ensenyaments d’un mestre, obté una cosa ben diferent de la que cerca. Però l’avar Kirata no hauria trobat la pedra preciosa si no hagués buscat tenaçment la seva miserable moneda de coure durant tres dies.

(Yoga Vâsishta: un compendio. Madrid, Etnos, 1995. p.415)

Qui sap…..

Un camperol viva amb el seu fill a la muntanya tenint cura dels animals. D’entre tots, el cavall era el que més necessitava per realitzar les seves tasques de cada dia.
Un matí, quan el noi se’n va anar a treballar, es va adonar que el cavall havia desaparegut. Ple de desconsol, va anar a trobar el seu pare.
-“Mala sort” dius? Qui sap!- va ser tot el que li va respondre el vell. I va continuar ocupat en el seu treball.
Al cap de pocs mesos, el cavall va tornar a la granja, acompanyat d’una euga. El fill, feliç, va avisar immediatament el seu pare. ”Mira quina sort, pare! ”
-”Bona sort”? Qui sap!- va ser tot el que va dir.
Al cap de poc, el fill va caure de l’euga i es va trencar una cama, i es va quedar inútil per al treball durant una bona temporada. “¡En temps de sega! ¡Quina mala sort!” –li deien els veïns al seu pare.
-”Mala sort”? Qui sap…
Passades unes setmanes arribaren els soldats per endur-se’n els joves a la guerra. No va quedar ni un noi al poble, tret del jove amb la cama trencada que havia de menester crosses per caminar.
– Tú si que has estat de sort! –li deien.
– Potser sí. Qui sap? –va respondre el noi. Havia après la lliçó…

(Narració popular xinesa)

El gramàtic i el barquer

Un gramàtic va pujar dalt d’una barca. Tot orgullós, es va girar cap al barquer i li va preguntar: “Has estudiat gramàtica”? “No”, li va respondre el barquer. L’altre li va dir: “¡doncs has perdut la meitat de la teva vida! quina llàstima!”.

El barquer s’entristí però no va respondre res. Amb aquestes que el vent se’n va endur l’embarcació cap a un remolí. Llavors el barquer va dir cridant al gramàtic: “Digues savi, que saps nedar?” “No”, va respondre el gramàtic. “Doncs em sembla, eloqüent i ben plantat gramàtic, que has perdut la vida sencera, doncs aquesta barca s’enfonsa!”

(Rumi. Mathnawi. Ed. Sufi, v.I, p.224)

El gat del veïnat

Conten que, quan un guru s’asseia en el temple per pronunciar les seves oracions, un gat del veïnat acostumava a entrar i distreia els assistents. Fins que finalment el guru va ordenar que lliguessin el gat a una columna mentre durava el servei diví. Després de la mort del guru, el gat va continuar lligat durant les oracions. Mort l’animal, els deixebles van dur al temple un altre gat, que lligaven mentre tenia lloc el culte. Segles més tard, els deixebles del guru van escriure saberuts tractats sobre el significat litúrgic de lligar un gat a la columna durant el servei diví.

(narració tradicional hindú)

Ablucions

Guru Nanak –el fundador del Sikhisme- va fer llargs viatges amb el seu amic Mardana, a la recerca dels ensenyaments dels mestres. Van conèixer monjos renunciants, van preguntar a sacerdots en els temples, es van instruir en la interpretació de les diverses escriptures sagrades; van indagar el sentit de les pràctiques ascètiques, dels cultes i les devocions, cercant respostes a les seves inquietuds. Conten que a Haridwar, a les ribes del Ganges, van trobar un grup que, en les seves ablucions, escampava l’aigua en direcció al sol ixent, en honor als avantpassats. Nanak s’hi va apropar i va començar a tirar aigua en la direcció contrària.
– Què fas? –li preguntaren.
– Estic regant els meus camps –els va respondre.
– Com vols que l’aigua arribi fins els teus camps? –li van dir.
– Si l’aigua pot arribar fins els vostres avantpassats que es troben a l’altre món, com no arribarà fins els meus camps que, per bé que lluny, són en aquest món?

(narració de la tradició sikh)