Ima Sanchís

”Intentar comprendre el món és una mena d’amor”

UserFiles/Image/adam.zagajewski.jpg


Adam Zagajewski, poeta i assagista polonès

“63 anys. Vaig néixer a Lvov (avui Ucrània) i vaig viure entre Cracòvia i Chicago. Estic casat i tinc una filla. Aquest món complex ens enfronta a emocions ràpides com l’odi i el xovinisme; hauríem d’ésser lents i racionals. Constantment cerco quelcom superior, que penso, existeix..”

IMA SANCHÍS – LA VANGUARDIA – 23/03/09

Buscar resplendors

Va passar fugaçment per Barcelona per participar en el cicle “L’Europa eslava i la seva literatura” (CaixaFòrum), i cada resposta la va pensar dos cops. Considerat per molts com una de les veus contemporànies més rellevant, ha viscut a París i a Estats Units, però mai no ha abandonat la seva llengua polonesa. Els seus llibres de poemes i assaigs, traduïts al castellà, la majoria per Acantilado, han rebut nombrosos premis. Per a ell, la poesia és la busca de resplendor, d’això que hi ha més enllà de les paraules: “…Es transmet alguna experiència que hi ha abans de les paraules, ¿Com?…, a través dels buits que hi ha a les paraules”. Es comprèn que sigui breu en les seves respostes i home de silencis.

Quin poema ha canviat la seva vida?

To go to Lvov (ira Lvov), un poema bastant violent que parla sobre una ciutat que ja no existeix però que era a la memòria i en el dia a dia del meu entorn.

Lvov, la preciosa ciutat on vaig néixer…

Sí, però quan jo tenia quatre mesos la població va ésser expulsada perquè Lvov va ésser incorporada a la Unió Soviètica, i es va convertir en una altra.

La seva família pertanyia a la “intelligentsia”.

Sí, ve de la petita noblesa rural que, fa molt, molt de temps, va perdre les seves propietats. El 1945 tots varen fer les maletes: cosins, avis, oncles, veïns…, i la gran majoria es va retrobar a Gliwice, una antiga ciutat alemanya que Polònia acabava d’annexionar-se.

Quina mena de ciutat era aquella?

Pitjor, això deien la gent gran. Era la pitjor ciutat. La meva mare plorava al caminar pels seus carrers. Era lletja, industrial. Allí els nostres avis varen perdre la memòria, astorats pel lloc on els havia tocat morir.

I com vivien en aquesta ciutat pitjor els nens com vostè?

Sentia a parlar tant de l’extraordinària Lvov que del lloc on habitava tan sols prenia el que era imprescindible per a viure. Això em convertí en una persona sense llar. Malgrat haver arribat als quatre mesos a Gliwice, per a mi també la vida es dividia entre l’abans i el després de Lvov. Però era feliç jugant entre les ruïnes: aquest és el meu record més important.

Que el va fer a vostè poeta?

Aquells moments estranys d’èxtasis.

¿…?

Devia tenir entre 15 i 17 anys quan es va donar el primer. Eren moments de felicitat extrema, però no de felicitat personal. Perceps i sents el món, i tot acaba tenint un significat molt fort, perquè habitualment el món no ens parla, però sí llavors. Jo encara escrivia i no sabia què fer en aquella situació, però amb els anys aquelles espurnes es convertiren en moments per a l’escriptura.

Entenc que se li han repetit.

Sí, tornen de tant en tant.

Com se’ls explica?

És una combinació de felicitat inesperada i d’una comprensió molt intensa de tot allò que ens envolta. Però no és tan rar, pràcticament tot artista ha viscut moments semblants, són la base psicològica de l’art.

Què ha cercat vostè en la vida?

Aquests moments. El problema és que quan no es produeixen no entenc res, em sento totalment perdut, per tant estic sempre intentant trobar-los.

Què ha volgut entendre?

Tot, la condició humana, Déu… La meva infantesa va transcórrer en un lloc molt provincià i tenia moltíssima curiositat sobre el món, tot m’interessava.

Parlem dels sentiments.

L’amor entre els éssers humans és el sentiment omnipresent, etern i trencadís. Però també està l’amor intel.lectual: itnentar comprendre el món és també una mena d’amor.

Què ha estat el més difícil de la seva vida?

He tingut moment de melangia, i els defineixo així perquè no m’agrada la paraula depressió. Períodes en els que aquests instants de revelació no vénen, en el que em sento perdut i no tinc descobriments.

Existí el Maig del 68 a Cracòvia?

Sí, de fet el moviment a Cracòvia es va produir al març, hi hagué una revolta contra el sistema comunista i, per descomptat, no va tenir cap èxit. Jo vaig participar distribuint pamflets.

Es va haver d’exiliar?

Mai ningú va descobrir les meves activitats polítiques.

Llavors per què va marxar?

Per una dona amb la que vaig voler trobar-me a París. Quan va passar anava a complir 40 anys. Per a mi va ésser molt irracional abandonar el meu país, no tenia cap perspectiva econòmica a França, podia haver estat un gest de distracció, però no ho va ésser i vaig construir tota una vida.

Em sorprèn que digui que podia haver estat un gest de distracció, vostè no és enginyer, és un poeta.

Bé, el meu pare era enginyer, així que alguna cosa m’haurà inculcat de seny.

Hi ha quelcom que se sembli a un destí?

Poesia, amor i viatges.

L’11-S es va llançar al món.

Algunes de les meves obres s’havien traduït als Estats Units, però no era un poeta conegut. El periòdic The Nwe Yorker va publicar un poema meu a la seva contraportada. Tracta de cantar al món mutilat, on únicament apareixen vinyetes i paròdies. Així vaig convertir-me en un poeta rellevant.

D’on va sortir aquest poema?

L’havia escrit temps enrera, feia referència a la meva infantesa. En ell dic que cal afalagar al món mutilat, l’essència de la meva infantesa, les ruïnes, recorda?. Era quelcom fantàstic.

Com entén la poesia?

La poesia és el sentiment que hi ha quelcom més profund, és una mena de shock sobtat de la comprensió, és el sentiment que el món és molt més profund i contradictori. D’alguna manera, la poesia és estar enamorat del més dramàtic de la vida.