Tiziano Terzani

La Terra, un immens i preciós cementiri

Tiziano Terzani

«Si em demanes què deixo a la fi, deixo un llibre que potser pugui ajudar algú a veure el món d’una altra manera millor, a gaudir més de la seva pròpia vida, a veure-la en un context més ample, com el que jo sento amb tanta força» -li diu al seu fill Tiziano Terzani (1938-2004), referint-se al llibre que resulta de les converses que aquest periodista va voler mantenir amb el seu fill Folco quan ja veia a prop la seva fi.

Desafiant el destí que li reservava un origen social molt humil, Terzani va decidir ser periodista i recórrer incansablement el planeta. Davant la seva mirada compromesa van desfilar la major part dels fets determinants del convuls segle XX: la guerra freda, la Xina maoista o la guerra del Vietnam; el contacte directe amb les víctimes de les guerres va despertar en ell un humanisme molt crític amb el poder.

Els diàlegs de pare i fill van quedar recollits al llibre: Tiziano Terzani. El fin es mi principio. Un padre, un hijo y el gran viaje de la vida (Maeva, 2007. 416 pgs.) Uns intercanvis en els que Terzani vol transmetre al seu fill la seva inesgotable curiositat pel món i els seus habitants i, molt especialment, les seves reflexions i vivències sobre el sentit de la vida, com podreu veure en el següent text, que correspon al primer capítol de l’obra (pgs. 7-13).
En la mateixa línia, destacaríem un altre títol de Terzani: Un altre tomb, si us plau! Un viatge pel mal i pel bé del nostre temps (Pagès, 2009). El punt de partença és el viatge per totes les medicines del planeta a la recerca de la seva curació i, a partir d’aquí una mirada sobre la realitat social i humana, i molt especialment, el viatge interior d’una persona lúcida que sap que li queden pocs mesos de vida.

******************

 

CUCU

Folco, Folco, corre, vine aquí! Hi ha un cucut al castanyer. No el veig, però és aquí, cantant la seva cançò:

Cucù, cucù, l’inverno non c’è più E ritornato il maggio col canto del cucù.

Quina meravella, escolta!

Quina alegria, fill meu. Tinc seixanta-sis anys i el gran viatge de la meva vida ha arribat  a la fi. Sóc al final del trajecte. Però no em sento trist, en absolut; és més, gairebé em diverteix una mica i tot. L’altre dia, la mama em va demanar: “Si algú ens telefonés i ens digués que havia descobert una pastilla que et permetria viure uns altres deu anys, la prendries?” I jo, intuïtivament, vaig respondre: “No!” Perquè no la voldria, perquè no voldria viure deu anys més. Per tornar a fer tot allò que ja he fet? He estat a l’Himàlaia, m’he preparat per salpar rumb al gran oceà de pau i no veig per què ara hauria d’anar en una barqueta a pescar, a navegar en un vaixell de vela. No m’interessa.

Mira la naturalesa d’aquest prat, mira-la bé i escolta-la. Allí, el cucut; en els arbres, multitud d’ocells, vés saber quins, cantant, els grills a l’herba, el vent passant entre les fulles. Un gran concert que viu la seva vida, completament indiferent, aliè al que em passa, a la mort que estic esperant. Les formigues continuen caminant, els ocells canten al seu déu, el vent bufa.

Quina lliçó! Per això estic seré. Des de fa mesos dintre meu hi ha un centre de joia que irradia en totes direccions. Em sembla que no he estat mai tan lleuger i feliç. I si em preguntes: Com estàs?, et diré: estic la mar de bé, la meva ment és lliure, em sento de meravella. Encara que, això sí, el meu cos fa aigües, fa literalment aigües per tot arreu, em marceixo. I l’única cosa que es pot fer quan això passa és desprendre-te’n i abandonar-lo al seu destí de matèria que es podreix, que es torna pols. Sense angoixa, com la cosa més natural del món. Però, precisament perquè em queda poc temps, una última cosa potser em ve de gust encara de fer: parlar amb tu, que has estat part i espectador de la meva vida trenta-cinc anys…, o trenta-quatre…, quants anys tens?…, d’aquest llarg viatge que jo he fet i que tu has vist des de la perspectiva del fill. Estaves sempre allà, però sé perfectament que no coneixes tota la meva vida. Com, en el fons, jo tampoc no coneixia la vida del meu pare i al final em penedeixo de no haver passat temps amb ell parlant-ne.

FOLCO: Llavors, papa, has acceptat morir?

TIZIANO: Mira, això de “morir” és una cosa que voldria evitar. M’agrada molt més l’expressió índia, que tu també coneixes, “deixar el cos”. De fet, el meu somni és desaparèixer com si no existís aques moment de la separació. L’últim acte de la vida, que és aquell que anomenem mort, no em preocupa perquè m’hi he preparat a morir, hi he pensat.

No dic que seria la mateixa cosa a la teva edat. Però,  a la meva! Tinc seixanta-sis anys, he fet tot el que he volgut fer, he viscut intensament, així que no sento cap pena. No tinc motius per dir: “Ah necessitaria més temps per fer això o allò! A més, no em preocupa gràcies a les dues o tres coses, segons la meva opinió, fonamentals, que tots els grans personatges i savis de passat van comprendre.

Què ens espanta tant de la mort?

El que ens fa por, el que ens paralitza a l’enfrontar-nos a aquell moment és la idea que desapareixerà en aquell instant tot allò a què hem estat tan aferrats. Sobretot, el cos. El cos l’hem convertit en una obsessió. Penses: has crescut amb aquest cos, m’identifico amb ell. Mira’t, ets jove, ets fort, ple de músculs. Jo també era així. Cada dia corria quilòmetres per mantenir-me en forma, feia gimnàstica, tenia les cames fermes, duia bigoti i tenia el cap ple de cabells negres.  Era un bon xicot. Un diu “Tiziano Terzani” i pensa en aquell cos.  Per trencar-se de riure! Mira’m ara. Pell i ossos,  primíssim, les cames inflades; la panxa, com una pilota. La geometria del cos se m’ha capgirat. Abans tenia l’esquena ampla i la cintura estreta; ara tinc una esqueneta primeta i una cintura enorme. Així que no puc estar aferrat a aquest cos. A més, a quin cos? Un cos que canvia cada dia, que perd els cabells, que es deteriora, que es deforma, que és tallat a rossos pel cirurgià?

Nosaltres no som el cos. Què som, aleshores?

Creiem que som totes les coses que ens preocupa perdre al morir. T’has identificat amb la identitat –periodista, advocat, director de banc …-i la idea que tot això desaparegui, de deixar de ser el gran periodista o el bon director de banc, que la mort et prengui tot això, et trastorna. “Tens” una bicicleta, el cotxe, un esplèndid quadre que has comprat amb els estalvis de tota la teva vida, un hort, una caseta a la platja. És “teu”! I ara et mors i ho perds. La raó per la qual es té tanta por a la mort és que amb ella cal renunciar a  tot allò a què es donava tanta importància, propietats, desitjos, identitat. Jo ja ho he fet. En els darrers anys no he fet altra cosa que llençar a mar tot això i no hi ha res a què estigui lligat.

Perquè, òbviament, no ets el teu nom, no ets la teva professió, no ets la caseta que tens a la platja. I si aprens a morir vivint, com han ben ensenyat els savis del passat – els sufís, els grecs, els nostres estimats rishis de l’Himàlaia- llavors t’habitues a no reconeixe’t en aquestes coses, a reconeixe’n el valor extremament limitat, transitori, ridícul, impermanent. Si la casa que t’has comprat a la platja un dia, brummm!, se l’emporta la marea; si un fill, un com tu que has estat meu durant molt de temps i a qui he dedicat pensament, a vegades sofriments i angoixes, surt de casa, li cau una teula al cap i brummm, s’ha acabat! Aleshores comprens que no és possible que siguis aquelles coses que desapareixen tan simplement.

I si vivint, comences a entendre que no ets aquelles coses, llavors a poc a poc te’n desprens, les abandones. Abandones també les coses que et semblen les més estimades, com l’amor que jo he tingut per la teva mare. Jo he estimat la teva mare els quaranta-set anys que hem estat junts i quan dic que me’n deslligo no vull dir que ja no l’estimo, sinó que aquest amor no és una esclavitud, que ja no sóc depenent d’aquest amor, que també d’això m’he desprès. Aquest amor és part de la meva vida, però jo no sóc aquell amor.

Sóc tantes altres coses… o potser no res. Però no sóc aquella cosa. I la idea que morint perdo identitat, ja no em preocupa gens, no em fa absolutament gens de por perquè m’hi he habituat. I aquí, a l’Himàlaia, la solitud d’allà dalt, la naturalesa, la sort d’aquest mal any que m’ha donat l’ocasió de reflexionar sobre tot això ha estat una gran mestra.

L’altra cosa que em sembla fonamental en la vida d’un home que creix i madura, com espero que d’alguna manera m’hagi passat, és la relació amb els desitjos. Els desitjos són el gran esperó. Si Colom no hagués desitjat de trobar un nou camí per a Les Índies no hauria descobert Amèrica. Tot el progrés, si ho vols anomenar així, o el “regrés”, tota la civilització o la “descivilització” de l’home, és deguda al desig. Desig de tota classe, a partir del més simple, el carnal, el de posseir la carn d’un altre.

El desig és un gran estímul, no ho nego. És important i ha determinat la història de la humanitat. Però si t’ho comences a mirar bé, de nou, què són aquests desigs, aquests desigs que no evites mai? Sobretot avui, en aquesta societat nostra que ens empeny només a desitjar i, entre els desitjos, a escollir només els més banals, els materials, en altres paraules, els del supermercat. El desig d’aquestes eleccions és inútil, és banal, és irrisori. El veritable desig, si en vols un, és el de ser tu mateix. L’única cosa que un pot desitjar és no haver d’escollir més perquè l’elecció veritable no és la que es fa entre dos dentífrics, entre dues dones, entre dos cotxes.

L’elecció veritable és la de ser un mateix. Si t’hi habitues o fas exercicis, si reflexiones, reflexiona!, veus que aquells desitjos són una forma d’esclavitud. Perquè com més desitges, més limitacions et crees. Desitges una cosa fins el punt que no penses en res més, no fas res més, et tornes esclau d’aquell desig.

Aleshores tu pots, a l’edat madura, més adulta, començar a veure tot això…

Riu.

…i riure dels desitjos que tens, riure dels desitjos que has tingut, riure al veure que aquests desitjos no han servit de res, que són efímers com tot a la vida. Així comences a aprendre a treure-te’ls del mig… Fins i tot aquell desig últim, que tothom té, el de la longevitat. Hom diu: “D’acord, no vull més diners, no vull més fama, no vull comprar res més; però vull, almenys, una pastilla que em faci viure deu anys més.”

Aquest desig tampoc no el tinc, ja no.

Tinc sort. Perquè els anys de solitud en aquella caseta a l’Himàlaia m’han fer veure que no tenia res a desitjar. Em calia beure una mica d’aigua, i l’aigua era allí, a la font on bevien els animals. Menjava una mica d’arròs i verdura cuita al foc. Quins altres desitjos podia tenir? No el d’anar al cine a veure l’última pel·lícula. Què m’importa? Què canvia en la meva vida? No res, res. Perquè el que ara és al meu davant és potser la cosa més estranya, curiosa, nova que mai m’hagi passat.

Per això dic que ja no tinc ganes d’estar en aquesta vida, perquè aquesta vida ja no m’encurioseix gens. L’he vista des de fora i des de dins, l’he vista des de totes les bandes i els desitjos que em podria suscitar ja no m’interessen. Aleshores la mort esdevé veritablement…

Riu.

…l’única cosa que em pot passar, perquè no l’he vista mai, no l’he viscuda mai. Només l’he viscuda en els altres.

Pot ser que no sigui res, que sigui com adormir-se a la nit. Perquè, en realitat, morim cada nit, oi? Aquella consciència de l’home despert que el fa, precisament, identificar amb el seu cos i amb el seu nom, que el fa desitjar, que el fa telefonar i anar a una trobada a menjar, en el moment en què t’adorms, puff!, desapareix. Encara que en el somni es mantingui, perquè somies.

Però qui és el somiador?

Qui és el testimoni silenciós del teu somni?

Bé, potser en la mort s’esdevé alguna cosa semblant al somni. O potser no passa res. Però t’asseguro que m’apropo a aquesta cita no com a una trobada amb una senyora vestida de negre, amb una dalla que sega, que sempre ha estat una visió de l’horror. M’acosto a aquesta trobada de quietud, segons em sembla, amb un cor lleuger, com de veritat no havia viscut mai abans. I potser ho dec a la combinació de fets que t’he explicat: haver après una mica a morir abans de morir, haver renunciat als desitjos, haver-me amarat de la terra, del pòsit, que l’Índia et dóna: Que ha nascut, ha mort, ha nascut i ha mort tanta gent; que aquesta experiència del néixer, viure i morir és la més comuna als humans.

Per què morir ens ha de fer tanta por? És el que ha fet tothom! Milers de milions d’homes, els assiri-babilonis, els hotentots, tots han passat per la mort. I quan ens toca a nosaltres, ah!, estem perduts.

Però, com pot ser? Ho ha fet tothom!

Si hi penses bé, aquesta és una bella reflexió que molts han fet, evidentment: La terra sobre la qual vivim és veritablement un gran cementiri. Un gran, immens cementiri ple de tot allò que ha estat. Si excavéssim, trobaríem pertot arreu ossos ja reduïts a pols, restes de vida. T’imagines el milers de milions d’éssers que han mort damunt d’aquesta terra? Són tots aquí! Nosaltres caminem contínuament sobre un enorme cementiri. És estrany perquè els cementiris, tal com els concebem, són llocs de dolor, de sofriment, de plany, envoltats de xiprers negres. Mentre que, en veritat, el gran cementiri de la terra és bellíssim, perquè és la naturalesa. Al damunt hi creixen flors, hi corren les formigues, els elefants…

Riu

Si ho veus així i tornes a formar part de tot això, pot ser que el que resta de tu és aquella vida indivisible, aquella força, aquella intel·ligència a la qual pots posar una barba i anomenar-la Déu, però que és alguna cosa que la nostra ment no aconsegueix de comprendre i que potser és la gran ment que ho manté tot unit.

Què ho manté tot unit?