Marià Corbí

La música i la pràctica del silenci.

La música es pot viure com a creador, com a intèrpret i com a oient. Tres maneres de presentar el mateix fenomen, intrínsecament emparentades, tant que han de formar una unitat.

El creador, cantant i construint el seu cant, viu, sent i coneix allò Real en la seva subtilitat. La seva creació és una indagació i és el resultat de la indagació.
L’intèrpret recrea, viu de nou el que l’autor va crear, indagar i viure.
L’oient ha de recrear, amb l’autor i amb l’intèrpret, el que ells han fet. La seva no és una actitud passiva, sinó que ha de ser tan activa, si és possible, com la del creador i la de l’intèrpret. Escoltar música és verificar per si mateix el que altres indagaren, refent la indagació i verificant-la.

Hi ha una forma d’escoltar música incorrecta, encara que molt practicada. Consisteix en posar-se en una actitud passiva perquè la música remogui els sentiments i emocions del jo. Això no és escoltar música, sinó utilitzar la música per escoltar-se a si mateix. De tota manera no crea un efecte negatiu, perquè amplifica, purifica, engrandeix, ennobleix, diversifica els sentiments del jo, ajudant-lo a sortir dels seus estrets límits. La música, fins i tot així de mal escoltada, millora a la gent, la fa més sensitiva, però no l’allibera del jo, ni li dóna el coneixement que li podria proporcionar.

El correcte ús de la música, en qualsevol de les seves formes, podríem dir que és sagrat, en tant que, poc o molt, superficialment o profundament, fa sortir del jo i introdueix en l’àmbit del “no-dos”. A causa d’aquesta naturalesa de la música, pot ser emprada de moltes maneres per fer silenci, per pregar en sentit ampli, per indagar endinsant-se al “no-dos”. Descriuré algunes formes de fer-ho. No pretenc ser exhaustiu.

La primera forma és submergir-se en el “no-dos” expressat i posat patent per la música. Submergir-se en el gran cant de la gran música és endinsar-se en la indagació i en la verificació d’ “Això que és”.
Cal viure la música com la presència explícita del “no-dos”. Es tracta d’una indagació amb la ment i el cor, conscient que s’està en la presència revelada de “el que és” sense subjectes, sense objectes, sense individualitats, ni paraules, subtil i immediata. Fins i tot quan en el cant s’utilitzen paraules, la música se les empassa i en moltes ocasions, si no en totes, el cant podria anar amb aquestes paraules o amb unes altres.

Hi ha una altra manera important de fer silenci, de meditar amb la música: utilitzar-la com a plataforma. La música que s’escolta funciona com una mena de plataforma ja no situada al nivell dels subjectes, els objectes, les individualitats, sinó situada al nivell de la no-quotidianitat. Des d’aquesta plataforma es pot partir per estudiar el Reial amb la ment, amb el cor o amb els dos alhora.
Aquest ús és potent i eficaç, si se sap fugir de l’actitud que hem expressat ja: l’actitud passiva que utilitza la música com una cullera per remoure el propi interior, els mateixos sentiments sempre relacionats amb desitjos, temors i expectatives.

Es pot utilitzar la música també per purificar la ment i el cor, per estimular-los, per donar-los potència per endinsar-se en la meditació, en la indagació, en la verificació del Real.
La música és, a més, un potent mitjà per enamorar-se de la dimensió subtil que expressa, que és “el que és”, per augmentar l’interès i l’amor per aquesta subtil dimensió gratuïta, que és la veritablement real, per exercir el desinterès de tot el que la gent valora, per silenciar les nostres preocupacions quotidianes, els nostres desitjos i temors, els nostres records i expectatives.

També es pot utilitzar com a objecte de concentració. Concentrant-se en el seu cant, en la complexitat de la seva harmonia, en les diverses línies que componen l’obra, en la instrumentació, en el ritme, en el conjunt sense temps de l’obra, en el seu missatge profund. Aquesta concentració silencia al jo.

Tasca a realitzar amb la música

Verificar en la música que hi ha realitat sense que sigui subjecte, objecte, individualitat, ni sentiment de ningú sobre res. Verificar que aquesta realitat té més pes, és més real que tot el que donem per real en la vida quotidiana.
Si verifiquem amb tota claredat en la música aquesta realitat buida de tota possible objectivació i individualització, si verifiquem que és, realment, encara que és “buida”, aquesta verificació transformarà tot el nostre pensar i sentir i, com a conseqüència, l’acció.
Un cop verificat que podem tenir notícia d’un nivell de la realitat que és buit, però que genera més certesa que totes les certeses que es presenten en la nostra vida quotidiana, la realitat de la nostra quotidianitat i de tots els objectes, subjectes i individualitats que ens envolten queda qüestionada.
Sabem que tot el que donem per real és la modelació que el nostre cervell i els nostres sentits, com una unitat, fan de tot el que ens envolta, perquè puguem sobreviure amb èxit i sense quedar aterrits davant d’aquesta immensitat que ens inclou.
Partint d’aquest coneixement i de la dada de la verificació en la música d’un nivell de realitat buit de tota possible determinació i categorització, nivell que es mostra amb més pes de realitat que tota la nostra quotidianitat, podem enrolar-nos en la tasca de verificar arreu aquest nivell de profunditat. Un nivell que no és cap de les acotacions, objectivacions i modelacions que necessitem fer, com a col.lectivitat i com a individus, per poder actuar i sobreviure.
Estem en condicions de verificar el nivell de profunditat de tot allò real, del qual la música ens ha donat notícia i possibilitat de verificació clara. El que ens posa la música al davant és “el que realment és”, “el que tot és”, “el que no és la nostra configuració” i que hem d’intentar verificar, directament i amb tota claredat, des de la nostra ment, des de tots els sentits i des del nostre cos sencer. “Això buit”, però verificable, la música i totes les belles arts poden expressar-ho, apuntar-ho, suggerir-ho, cantar, dir-ho, encarnar en formes sensibles, encara que sense posseir-ho.
Cal treballar i trobar els procediments adequats, la pedagogia adequada, perquè aquesta verificació sigui, en una mesura o una altra, col.lectiva.