Marià Corbí

Més enllà dels límits (petita selecció)

Files/1307104014 Seleccion 033.png

La confiança en si mateix

La necessitat, que és el sentiment d’insuficiència, és la causa de tots els desigs, de tots els temors, expectatives, interpretacions, de totes les valoracions.
Quan es comprèn que no hi ha res a guanyar, apareix el desaferrament.
Quan saps que no et manca res perquè tu ets tot allò que existeix i tot és
teu, el desig s’esvaeix i els projectes cessen.
Tot allò que necessites és en tu, perquè tu ets “aquest no-dos” que hi ha.
Apropa’t a tu mateix, a les teves possibilitats, amb veneració, amor i confiança.

Desconfiar de si mateix i menystenir-se és una greu equivocació que neix de l’error de creure’s una entitat separada.
Allibera’t de la por, qui o què hauries de témer? Comprèn que res et pot fer mal. Aquest convenciment és el fonament del valor.
El valor és imprescindible per al camí, perquè la intrepidesa és la porta del Suprem.
Per sortir-se’n d’allò que hom dona per real i endinsar-se en el que sembla buit de realitat, encara que aquestes apreciacions siguin filles de la ignorància, cal confiança en si mateix, valor i intrepidesa.
La via és tancada per als porucs.
Cal tenir confiança en si mateix perquè és tenir confiança en l’Únic, el que és, el no-dos.
Tot allò que et passa, no ve de fora, arriba a tu des de tu.
Tu ets el poder, el camí i el terme del camí. Però el “tu” de qui parlo, no és el “tu” del teu ego, com a entitat separada vinguda a aquest món.

Servir als altres

Els qui només cerquen la felicitat per a si mateixos, poden acabar en la indiferència més completa envers tot; mentre que l’amor actua sempre sense buscar res per a si mateix, i acaba interessant-se per tot.
L’acció desinteressada, buida de tota preocupació per l’ego i els seus interessos, condueix al cor mateix de la realitat.
Si vols ajudar el món, cal que vagis més enllà de la necessitat d’ajudar. Només llavors és quan ajudaràs amb eficàcia perquè ajudaràs lliure de tu mateix.
Si vols ajudar algú, no t’hi impliquis emocionalment, no et sentis portat a ajudar afectivament; queda’t a fora, amb distància interior, altrament fracassaràs en la teva ajuda. Si l’ego, amb els seus interessos, es posa pel mig, ho altera tot.
Comença per situar-te més enllà de la necessitat d’ajudar. Llavors podràs
estar segur que la teva actitud és de pura bona voluntat, buida de qualsevol expectativa de retribució.
Perquè podries estar molt ocupat amb les teves activitats i molt content de la teva naturalesa caritativa, sense que facis gran cosa.
L’acció més valuosa és ajudar a comprendre; en l’espera, alimenta els qui tenen fam i vesteix els qui van nus, si és a la teva mà.
Per ajudar, la lucidesa i la caritat van de la mà. L’una necessita de l’altra i l’enforteix.

L’amor

No necessites perseguir “l’ego” amb ànim de matar-lo. No podries.
El que et cal és amor vers el Suprem; aquest amor et donarà determinació per alliberar-te del que és fals.
L’ego és el que és fals. Només l’amor cap al Suprem allibera de l’ego.
Sense amor, i la voluntat que l’amor inspira, res no es pot dur a terme.
L’energia ve de l’amor. Per actuar has d’estimar, sigui quin sigui l’objecte del teu amor.
No tanquis ni limitis l’amor només al teu cos, deixa’l obert.
L’amor que prové de la persona i que s’identifica amb el cos, per més intens i sincer que sigui, ens aferra inevitablement, i és un amor egocentrat perquè tanca; l’amor que té el seu origen més enllà de la persona, no ens lliga, és lliure i d’aquesta manera ho estima tot perquè és un amor obert.
Quan totes aquestes autoidentificacions hagin estat rebutjades, el que resta, és l’amor que tot ho abraça.
Quan el teu amor es veu lliure d’identificacions, en estimar un sol ésser els estimes tots; estimant-los tots, estimes cada un d’ells.
El despertar i l’amor són una mateixa cosa.
El despertar és comprensió i és amor en acció.
Però l’acció d’aquest amor és oculta, desconeguda, perquè no és l’acció d’un subjecte sobre uns objectes. Només en pots conèixer els fruits. L’acció de l’amor és oculta i desconeguda, actua sense actuar perquè actua des de la no- dualitat.
Només el savi és amant. Només qui coneix esta deslligat de tot i és perfectament lliure de si mateix. Només el savi és lliure, i perquè és lliure és amant.

 

El individuo, la identidad

Hay sentimiento de individualidad, de identidad, pero es la individualidad y la identidad de una representación en la memoria.
La identidad es sólo un agregado de recuerdos, ligados en un hatillo por el apego y representado como una entidad autónoma.
Sal y míralo desde el exterior. Si lo logras podrás percibir, por primera vez, algo directamente, algo que no es la memoria ni la representación. Si lo logras cesarás de ser un individuo ocupado en tus asuntos y estarás en paz.
El individuo desaparece con la realización. La realización es la consecución del conocimiento que trasciende la dualidad que construye la necesidad. Trascendiendo la dualidad se trasciende la individualidad.
Toda identidad, a lo largo del tiempo, demuestra ser ilusoria. Esto vale tanto de las diversas identidades que cada persona adopta a lo largo de su vida, como del individuo como tal.
Sin embargo, la identidad es inherente a la realidad no-dual. Pero esa identidad, que no se borra jamás, no es ni la de la personalidad impermanente, limitadora y deformadora, ni la de la individualidad ligada a la acción y a los frutos de la acción. Es la identidad que queda cuando toda identificación personal es abandonada, porque se la ha percibido como falsa. La identidad permanente es la de la Pura Conciencia, la del Ser-Conciencia no-dual.
La persona es un individuo y una identidad, aunque sea no real. El Ser-Conciencia es una identidad porque es no-dos pero por ello mismo no es una individualidad.
Hay individualidad cuando hay dualidad, cuando hay pluralidad.
En el “no-dos” ni hay pluralidad ni dualidad, por tanto, tampoco puede hablarse de individualidad.

 

La distancia de sí mismo: el testigo

Mantener la atención distante del flujo de los pensamientos y los sentimientos del ego, es un ejercicio saludable y necesario. Cuando el observador, cuando la atención, se disocia del flujo mental, aparece el testigo. Cuando el testigo aparece, la atención se distancia del ego y se identifica con el testigo.
La actitud de “testigo” supone desplazar el interés y la atención de la implicación en el flujo de la mente de pensamientos, sentimientos, proyectos y recuerdos, a la observación de ese mismo flujo interno.
No puede haber testigo sin distanciamiento y desapego. Si están presentes esas dos cualidades, el bloque de la atención puede situarse en la orilla del río mental y observarlo. Si falta la distancia y el desapego, se está sumergido en las aguas del río.
Observa tu mente con desapego y distancia. Eso bastará para calmar tu monólogo interno. Cuando al río mental le falta la energía de la atención y la implicación, porque esa atención se ha desplazado a las orillas, las aguas se remansan.
La atención es la energía y el motor del flujo continuo de la mente. Si la atención se fija en el continuo ir y venir de pensamientos y sentimientos, de recuerdos y proyectos, y se implica en ellos, el flujo cobra vida. Si la atención se desvía de ese flujo continuo y distancia su interés de él, la corriente languidece y las aguas se calman.
Tranquiliza tu mente. No la ocupes constantemente. Para, dale tranquilidad.
Si se calma, se purifica y adquiere vigor. Con el torrente del flujo mental serenado, la comprensión es más clara y más vigorosa. Cuando la fuerza de las aguas está encalmada, el testigo puede salirse a la orilla y conocer desde fuera el correr de las aguas. Si las aguas están muy embravecidas, es difícil alcanzar la orilla.

Tener la mente siempre ocupada, sin descanso, debilita al testigo.
Lo mental, las operaciones mentales del ego, son tan poco sutiles como las necesidades de un animal. Lo mental está lleno hasta los bordes de pensamientos y sentimientos nada sutiles, groseros. Lo mental es un barullo animal; cierto, es el barullo de un animal cultural, pero por cultural, no menos animal. La calma permite que se posen esos lodos y se pueda ver el fondo de las aguas.
Si te encolerizas o te apenas, sitúate fuera de la cólera y de la pena, obsérvalas. Si deseas o temes, ponte fuera del deseo y del temor y obsérvalos. Aléjate desimplicándote, observa desde el desapego. Ponte fuera de tu pensar y tu sentir; ese será el primer paso a la libertad.
Precisas de un mental apacible y no hay paz sin distancia y desapego. De ahí se seguirán todos los bienes.
Para que pueda surgir el testigo, necesitas un mínimo de paz en la mente y en los sentimientos; una vez surgido el testigo, su mirada terminará por calmar las aguas.
Mira y sé, simplemente. Esa es la fórmula.
Entonces te conocerás como el testigo inmutable de lo mental cambiante. Si tu espíritu no vagabundea entre los pensamientos y los sentimientos, entre los proyectos y los recuerdos, podrá volver a su lugar propio, a su pura naturaleza de ser consciente, una forma de ser sutil para la apreciación de un animal viviente.
Advierte tu condición de testigo lúcido, distante y desapegado. Advierte su modo de ser.
Podrás observar como testigo pero no podrás observar al testigo porque no podrás objetivarlo, y no podrás objetivarlo porque es vacío; no es ni un sujeto ni un objeto, está vacío de todo eso. Es puro observador y no se puede observar al observador, como no se puede ver la visión.
El testigo observa, pero no puede ser observado.
El testigo no es un sujeto de necesidades, porque está distante y desapegado; tampoco es una persona, porque carece de deseos, temores y memoria; tampoco es una individualidad, porque no es objetivable.

Lo que ve el testigo no son objetos para él, porque carece de necesidades.
Pero el testigo puede ser advertido. Entonces podemos advertir su naturaleza peculiar. Es un estado de conciencia que conoce sin ser un sujeto de necesidades, que conoce y lo que conoce no son objetos para él.
Esa insospechada forma de conocer y sentir es nuestra, aunque no sea la propia de un ego en un mundo, ni sea la propia de una persona.
El testigo, esa inesperada forma de conocer y sentir, esa increíble forma de ser para las perspectivas de un viviente, es nuestra, es nuestro propio ser. Para empezar, tan nuestra como la condición de ego en un mundo y como la condición de persona con la que nos identificamos. Más tarde veremos que esa es nuestra propia naturaleza, y no la condición de “venidos a este mundo”.
La mente sirve a la vida, es un instrumento de supervivencia del animal humano.
El testigo observa a la vida, no la sirve.
Antes de la indagación no podíamos sospechar que la mente y el ego eran sólo un hatillo de deseos y temores, recuerdos y proyectos, sin que haya nadie detrás que desee y tema, recuerde y proyecte. Tampoco podíamos suponer que el cuerpo mismo sea también sólo un hatillo de dependencias, sin que haya nadie detrás que dependa.
Pero, en contrapartida, tampoco sabíamos que el testigo, como lucidez pura de la mente y del sentir, libre de necesidades y temores, libre de dependencias, sea nuestra naturaleza propia.
Con la mente en calma y el testigo lúcido y despierto, está la puerta abierta para salir de la prisión del ego y de la individualidad. El testigo,
que ha salido de los márgenes marcados por la dualidad,
que está vacío de toda objetividad e individualidad,
que conoce y no es un sujeto acotable,
que conoce y no conoce objetos,
es, a la vez, la puerta de salida de la dualidad
y la puerta de entrada a lo no dual.

 

El no-fer

No-fer no és abstenir-se d’actuar, sinó la comprensió de la inactivitat en l’activitat mateixa, és a dir, la visió que l’acció no s’atribueix a un subjecte.
L’acció, quan no té un subjecte a qui atribuir-la, esdevé innocent, perquè allò que determina l’acció humana és la intenció.
La intenció de tota acció humana és “tenir”.
La intenció del no-fer de que parlen els Mestres és la “despossessió”.
La intenció de l’acció és posseir perquè el seu fonament és la necessitat. Per això, l’acció, per als vivents, és sense origen. En els éssers humans, el seu origen és la ignorància que els porta a creure’s algú vingut a aquest món. Aquest error tampoc té origen, neix amb la mateixa humanitat.
No s’actua quan s’actua sense intenció de posseir, quan no es busquen els fruits de l’acció. Llavors hi ha acció com si no n’hi hagués, perquè hi ha agent com si no n’hi hagués.
Aquesta acció no té efecte negatiu, no té karma, perquè no dona seguretat a l’ego ni reforça les seves tendències.
L’acció sense buscar els fruits de l’acció és un no-fer sense efectes negatius quant a l’afirmació de l’ego; al contrari, debilita els interessos de l’ego i, amb això, dilueix la seva consistència.
L’acció exigeix un subjecte; el no-fer no preval fins que el subjecte no hagi desaparegut.
Quan el subjecte ha desaparegut, el món queda destruït.
Quan el món desapareix, desapareixen tant els subjectes com els objectes.
Quan desapareixen els objectes i els subjectes, desapareixen tant la unitat com la dualitat, perquè la dualitat i la unitat són correlatives.
El no-fer, doncs, és l’anul·lació de totes les coses i, alhora, l’anul·lació tant de la unitat com de la multiplicitat.
El món es construeix amb el fer. El no-fer destrueix el món.
El món no és altra cosa que una sobreimposició al que és Real. Les percepcions exteriors i interiors també són sobreimposicions.
Tota forma existeix en funció del que és mental; i el que és mental existeix en funció de l’acció.
El no-fer, en crear el silenci del fer, fa callar la ment, dissol la forma i condueix al Sense-forma.
Mentre hi hagi jo, hi ha néixer i hi ha submissió al “tenir”.
El no-fer és el Ésser-Consciència sense ego. Aquesta és la realització: l’Ésser-Consciència sense jo.
El no-fer transforma allò conegut en desconegut, perquè transforma allò que és un jo familiar en un món desconegut, en alguna cosa completament buida de subjectes i objectes , per tant, desconegut.
La meva ment és el meu conèixer i sentir des de l’interès propi. Veure el que hi ha, des del meu exclusiu interès, amaga “allò que hi ha”. El fer construeix aquest mur resistent i il·lusori d’allò “conegut”.
El no-fer li arrabassa a la ment tot allò que la sosté i, així, dissol el mur d’allò que és conegut.
El no-fer destrueix el món i el subjecte amb la força de la mort, que és el foc de la naturalesa del buit que tot ho arrasa.
Però la força de la mort, que és la força del buit, és la força del retorn.
L’agent i l’acció són correlatius. L’agent no pot precedir l’acció ni existeix, com a tal, abans de l’acció.
L’acció tampoc no és anterior a l’agent, ni pot existir sense l’agent.
L’agent existeix, com a tal agent, per l’acció. I l’acció existeix per l’agent.
El pensar segueix el fer. El no-fer fa callar el pensar i ens submergeix en el silenci.
El savi, amb el no-fer, fa callar l’ego i dilueix la ignorància.
En la construcció del món, que és imatge nostra, consumim una gran quantitat d’energia. El no-fer aparta aquesta energia del servei de l’egocentració,
mare del temps i de la mort, per tal de fer-la servir en una altra tasca, la de l’alliberament. Per això, el no-fer és la Via del Poder.
El món és teixit pel nostre pensar -com també nosaltres-; i el nostre pensar és teixit per la nostra acció. Acció i ment són dues cares de la mateixa moneda.
El no-fer és la ruptura d’aquest teixit, perquè no-fent s’atura el diàleg intern i, amb ell, el món.

El coneixement anul·la l’acció perquè anul·la la ignorància.
El no-fer és el fer de la naturalesa perquè és un fer sense subjecte. En ser sense subjecte, és sense intenció i, per tant, sense punt de partida ni punt d’arribada.
El no-fer és el fer vertader perquè és un fer misteriós i sagrat.
El no-fer condueix al coneixement i al que és Real; el fer condueix a la ignorància i al que és irreal.
El no-fer és Brahman, el fer és Mâyâ.1.
El no-fer és la clau de la realització espiritual.
El no-fer ens allibera de l’estructura dins la que ens han tancat la nostra necessitat i la nostra ignorància.
El veritable alliberament és un no-fer i no pas el fruit d’una sèrie d’actes.
L’atenció que prestem a les coses d’aquest món és la base del fer. Amb l’atenció “fem” el món. Amb la nostra atenció i el nostre fer construïm un món d’elements, en mútua dependència, que sobreimposem a la realitat.
Quan fem el món, ens fem a nosaltres mateixos, perquè estem en mútua dependència.
Aquell qui pensa i fa esta absent del que és Real per fer-se present a un món de representacions i conceptes. La Presència és el no-fer que silencia el pensar.
L’acte i el pensament tapen el que és Real i creen el món de subjectes i objectes.
La fam crea el món pensant en poder menjar. Aquesta és la ignorància del fer. El no-fer mostra que no hi ha fam, ni hi ha res a menjar. Aquesta és la saviesa.
Veure el món com quelcom que es pot manipular, és crear el món en funció de la utilitat, per exercir-hi el fer.
Veure el món com un misteri, és la base del no-fer. En el no-fer, l’energia del silenci obre la closca protectora de la dualitat per despertar al “no-dos”, que és allò que som quan comprenem que no som res.
El savi veu el món com un misteri on les coses, sense naturalesa pròpia, suren en “l’Oceà de la Vacuïtat”.
La diferència entre un ésser humà corrent i la persona de coneixement és que:
– l’un neix, i l’altre no neix,
– l’un posseeix, l’altre es despulla de possessions,
– l’un afirma, l’altre nega,
– l’un cerca el coneixement com una acumulació quotidiana, l’altre com una pèrdua quotidiana.


1 Brahman: l’eterna i immutable Realitat absoluta; Mâyâ: el món de la manifestació.