CETR

PETITA SELECCIÓ POÈTICA

Som els atrafegats.
El pas del temps, però,
tingueu-lo per fotesa
dins el que sempre persisteix.
Tot allò que és desfici
ben prest haurà passat;
car és el que perdura,
l’únic que ens inicia.
Nois no esmerceu l’esforç
en la velocitat
ni en l’intent de volar.

Tot és assossegat;
la fosca i la claror,
la flor i el llibre.
(Rainer Maria Rilke. Sonets a Orfeu)

La primavera ha retornat. La terra
és com un nen que sap poemes, molts,
moltíssims…, oh! Pel gran esforç
del llarg estudi fet rep ara el premi.
Sever fou el seu mestre. Ens agradava veure
la blancor en la barba d’aquell home vell.
Ara, com el verd, com el blau es diuen,
podem preguntar-li, que ella ho sap, ho sap!
Terra de vacances, amb tots els infants
feliç ara juga. Volem atrapar-te,
radiant de joia. El més alegre ho aconseguirà.
Allò que el mestre li ensenyà, moltíssim,
i el que està imprès a les arrels i als llargs
troncs complicats: ella ho canta i ho canta!
(Rainer Maria Rilke. Sonets a Orfeu)

Del meu poble estant veig tot el que de la terra es pot veure de
l’Univers…
Per això el meu poble és tan gran com qualsevol altra terra,
perquè jo sóc de la mida del que veig
i no pas de la mida de la meva alçada…

A les ciutats la vida és més petita
que aquí a casa meva, al cim d’aquest turó.
A la ciutat les cases grans tanquen la vista amb pany i clau,

amaguen l’horitzó, ens desvien la mirada lluny de
tot el cel,
ens enxiqueixen perquè ens prenen el que els nostres ulls ens
poden donar,
i ens empobreixen, perquè veure és la nostra única riquesa.
(Fernando Pessoa Poemes d’Alberto Caeiro)

La realidad entera

El misterio no dice:
se muestra, y contemplarlo
es prodigioso oficio, pues se hace
la mirada interior una con él
aunque a sí misma no pueda mirarse.

No es renuncia ni entrega contemplar
-mas sin intentar poseerla-
la realidad entera silenciosa
cuya superficie nos muestra
un paisaje parejo al interior
mostrarse de su abismo

-en el que las palabras se transmutan
en miradas: para aceptar
lo que, al estar oculto, más se muestra
(Ángel Crespo. La realidad entera)

No son visiones

No son visiones, es la realidad
que el tiempo me desnuda de las redes
que la envolvían sin romper sus mallas:
y no corto uno solo de los hilos
que, enmarañados o anudados
con sutil arte, me iban envolviendo.

Así yo la desnudo y me desnuda
la verdad –lo aparente a lo aparente-
y sólo un dios propicio y transitorio
evita –dos espejos enfrentados-
su destrucción, la mía.
(Ángel Crespo. La realidad entera)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I n tros de cel escarlata,
Un ocell que fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina
Amb perles a cada mà
Visc el cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
-Oh la lluna que s’afina
En morir carena enllà-
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
(J.V. Foix. Les irreals omegues)