Marià Corbí

Quan l’art apunta allà on les paraules callen

UserFiles/Image/girasoles.gif

Paraules de presentació de l’exposició de pintures de Lluís Valls Areny, amb la que es va inaugurar el curs 2003-2004, a CETR

L’art és fill de l’interès sincer per la realitat. I l’interès, és atenció i amor vers la realitat.
Només qui s’interessa profundament per la realitat i es gira vers ella amb tota l’atenció i tot l’amor, pot veure la bellesa.
Per poder-se interessar incondicionalment per la realitat, cal mirar oblidant-se de sí mateix.

Si quan m’aproximo a la realitat espero treure’n algun profit, ja sigui econòmic, de prestigi o satisfacció personal, algun profit pel que fa als sentiments o les emocions fortes, o bé en relació amb la realització personal o de la mena que sigui, vol dir que jo estic pel mig i amago la realitat.

Si entre la realitat i jo, interposo els meus interessos, siguin quins siguin, no arribo a la realitat mateixa sinó a la idea que el meu interès s’ha fet d’ella.

Si hi ha els meus interessos pel mig, la realitat no em pot parlar perquè jo li forço a dir, no el que ella és, sinó el que el meu interès li demana.

Per això, l’artista s’aproxima a la realitat com si no fos un ésser necessitat, amb despreniment, sense buscar res, sense exigir-li res, independent, com si no necessités res del que la realitat li pugui oferir.

Aquesta actitud despresa, distanciada de sí mateix, independent, sense que res propi s’escoli per entremig, és la condició bàsica per a que l’interès per la realitat sigui una autèntica atenció i amor per les coses mateixes.

Però no és possible interessar-se i estimar les coses mateixes, tal com es manifesten i tal com són, si no s’ha après a callar per dins de tal manera que ni els meus interessos ni les meves interpretacions, ni els meus valors ni els meus hàbits, s’interposin entre el meu cor i la meva ment i el pur parlar de les coses.

Quan res s’interposa entre l’ull, el cor i les coses que s’observen, aleshores és quan es pot produir el fenomen del pur parlar de les coses; un parlar que és com una revelació de bellesa i de veritat.

Aquesta revelació no es pot descriure amb conceptes, només pot ser apuntada, senyalada, insinuada amb formes. Formes que s’allunyen de les interpretacions i que condueixen vers l’interior del silenci, on el comprendre, el percebre i el sentir s’aproximen més i més a alguna cosa indicible que absorbeix les facultats en el seu misteri, com un forat negre. Quan succeeix això no queda res que no sigui absorbit pel silenci.

L’art camina en la mateixa direcció que el procés interior al que ens conviden totes les tradicions de saviesa de la humanitat. Té el mateix punt de partença, el mateix recorregut i la mateixa fi.

Però es poden produir desviaments:
Molts artistes són com els mags: utilitzen el poder que els dóna la seva capacitat d’atenció, de distanciament, de despreniment i de silenci interior, no per aconseguir la revelació del misteri de la realitat, sinó per a afirmar-se, engrandir-se, treure’n profit econòmic, reconeixement.

El món de l’art, com el de les religions, és un món ambigu en el que en moltes ocasions s’hi barreja allò més noble amb allò més vil, els productes més fins de l’esperit humà amb l’ambició i l’ànsia de poder més desmesurada, aquella que pretén dominar els esperits.

Tant en l’art com en la religió, llum i tenebres sovint es troben tan indiscerniblement unides, que el que perceben els ulls i el cor és una mena de claredat luciferina.

En l’art i en la religió, la capacitat de veure i sentir des de més enllà de l’egocentració d’un animal vivent es pot posar al servei de l’ambició, del poder i de l’orgull. Aquesta és l’essència de les figures mitològiques que anomenem àngels del mal.

Per aquests àngels del mal, com són alguns grans artistes i alguns religiosos (i que sovintegen més del que desitjaríem), l’interès i l’amor que sorgeix de l’observació atenta i distanciada s’uneix al profund desamor que neix de l’ànsia de poder i de l’orgull. L’art i la religió que aquestes persones ofereixen és una beguda mortal que esterilitza els esperits i enverina les societats.

Les religions són sempre formes sagrades, és per això que poden albergar grans dosis d’ambigüitat. El camí interior, que és un camí de despullament radical de formes, a mesura que progressa, allunya de l’ambigüitat.

El camí dels buscadors de la bellesa, honests i sincers, s’assembla al dels buscadors espirituals i acaben per confluir, de tal manera que és impossible diferenciar si es tracta d’art o de pur camí cap al conèixer i el sentir des del silenci.

Aquests artistes honests, entren en el silenci i acullen la bellesa com a l’àngel de llum que anuncia la gran revelació del misteri del que és.

Aquests artistes, que no són nombrosos, aprenen a endinsar-se en la lucidesa del silenci sense fer marxa enrera. No posen límit a la seva aventura pels camps de la indagació. Si no poden tornar a casa, viuen a la intempèrie.

No els busqueu en les seves obres, perquè no els trobareu. En les seves obres no hi ha ningú en concret, tot és universal. Les seves obres són composicions de formes per aconduir, suaument, a allò que es mostra i ens mira des de les formes, però que no en té de formes.

Les obres dels grans, porten l’altre món a aquest món.

Diuen allò que no es pot dir; parlant creen el gran silenci; amb sons parlen de l’esperit; amb formes i colors mostren la font de totes les formes i colors, una font que no té formes ni colors, ¡aquest sí que és un gran miracle!

Els grans, ofereixen un aliment refinat als nostres sentits que sacia l’esperit
.
Les obres dels grans, agafen per la mà la nostra carn d’animals vivents i ens introdueixen en l’abisme de la pura presència del que és.

Els artistes profunds i honests, es situen entre els grans benefactors de la humanitat. ¿Quin millor servei es pot fer als homes i a les dones que conduir-los vers les regions on brolla l’admiració, l’interès veritable, l’acceptació completa del que hi ha, el silenci de sí mateix, la unitat de tot, l’amor i la pau que neixen en el sí del que és?

Lluís Valls Areny és un d’aquests escassos artistes que són profunds buscadors sincers, sense cap mena de falsedat. Ningú busca de manera més noble i neta que ell; i és difícil, molt difícil, poder trobar un home més senzill i humil que ell.

És tan noble i sincer en la seva recerca de la bellesa, que en els seus quadres no hi trobareu cap rastre d’ell. Els seus quadres estan concebuts i sentits des del més complet silenci de sí mateix.

És un home seduït pels grans espais buits. Amb una gran austeritat de formes, suggereix grans distàncies, grans espais buits,. És el mestre dels grans espais buits.

Les formes dels seus amplis paisatges castellans, són formes que remarquen les grans dimensions dels espais buits. L’esperit es perd en les grans distàncies, sense obstacles, dels seus quadres.

Parla amb eloqüència de la immensitat infinita i nua del que és. I les formes que dóna a les seves pintures li permeten dir, una vegada i una altra, i sempre d’una manera nova, amb una austeritat creixent, aquest buit infinit de la realitat en la que estem submergits i que nosaltres mateixos som.

Les seves obres, són totes elles silencioses; neixen des del sí profund del silenci interior del Lluís i parlen, amb claredat, d’aquest silenci, que és la presència nua i callada dels seus amplis paisatges.

Unes obres tan callades i tan nues, com les del Lluís, podrien resultar gèlides, però no ho són, no us sabria dir perquè, però són amables i càlides.

Sovint comparo la pretensió d’aquest Centre amb la finalitat que té un conservatori de música. Si un Conservatori funciona bé, ofereix la possibilitat als alumnes de posar-se en contacte amb els grans músics per a aprendre a comprendre la música, i poder arribar a fer música un mateix.

Aquí fem alguna cosa semblant: posem en contacte amb els grans textos i mestres del camí interior per aprendre a recorre’l nosaltres mateixos. I el que ensenyen tots els grans mestres és la via del silenci.

Lluís Valls és un dels mestres del nostre Centre. Ell és pintor i parla poc, molt poc; amb els seus quadres, però, és un mestre del silenci. És per això que hem volgut iniciar el curs amb una petita exposició d’alguns dels seus quadres. Estic segur que sabreu apreciar aquesta primera classe del curs.