Lluís Crespo

Terror i ordre econòmic: una lectura hegeliana de la crisi

Si realment es vol analitzar en profunditat l’actual crisi sistèmica del món occidental i en especial europeu, cal instal·lar-se, com a punt de partida imprescindible, en el pla teorètic de l’esperit que ens situa en una nova perspectiva d’anàlisi. Cal destacar, sobretot, que per esperit entenem la instància humana que genera la construcció simbòlica del món (idees, conceptes, teories, categories, valors). L’esperit constitueix la segona naturalesa de l’ésser humà, que és en rigor la seva naturalesa estrictament humana (la seva altra naturalesa és la biològica, compartida amb altres éssers del regne animal). És el seu segon origen.

La inauguració del món simbòlic, indica el naixement del món de l’esperit i comporta el segon naixement de l’ésser humà. Per això, el punt de partida de tota anàlisi resideix en la consciència, les seves figures i els seus continguts. La matèria primera del coneixement és aportada per l’elaboració per l’esperit de les dades de l’experiència. Els materials del discurs, tant ordinari com científic, consisteixen exclusivament en elaboracions i construccions simbòliques.

Només mitjançant la instància de l’esperit, l’ésser humà accedeix al procés de civilització. L’ésser humà, d’entrada, pensa i reflexiona amb elaboracions mentals (les categories simbòliques) que no són dades objectives, sinó dades creades per la consciència sobre la base de les seves capacitats lingüístiques i cognitives, que constitueixen el seu nivell d’intel·ligibilitat. No parteix, doncs, d’una realitat donada i exterior, sinó de la realitat tal com és elaborada per la seva consciència (que es defineix per la interrelació subjecte-objecte). En aquest sentit, el món és una elaboració del subjecte. Aquests punts són fascinants perquè hi ha un nexe sorprenent entre els pressupostos de l’idealisme hegelià i les noves aportacions de la física quàntica, la neurociència i la psicobiologia. D’aquesta manera s’entén que en el text es parli de ciència econòmica i no d’economia.

Així doncs, des del punt de vista de l’esperit, per entrar en el món real de l’economia cal partir de la idea econòmica. En la seva accepció hegeliana, la idea es concep com a realitat intel·ligible. Valls Plana utilitza la següent imatge per descriure el concepte d’idea: un cos ben format és, per exemple, un cos d’atleta que irradia bellesa i esveltesa, és com ha de ser un cos humà, apareix com un arquetip, per tant com a idea . Però també hi ha cossos deformats o monstruosos que ja no són idea.

De la mateixa manera, la idea d’economia consisteix en el concepte de satisfer les necessitats humanes mitjançant la transformació humana de la natura. Això vol dir que en el pla de l’esperit ens enfrontem al concepte i per tant hem de partir de la teoria econòmica, de la ciència econòmica. En la investigació no partim de la realitat bruta donada, sinó de la realitat efectiva que és la que ha estat mediatitzada pel concepte, és a dir, com a concepte realitzat o realitat adequada al seu concepte. Ja Hegel en la seva Fenomenologia parteix de la consciència sensible (estadi de l’esperit), en lloc de fer-ho des del món sensible (naturalesa). L’esperit es revela i opera al món intel·ligible (és a dir, aquell format pel que cada consciència sap del món i de les coses), mentre que la realitat bruta pertany encara al món inexplorat de l’inintel·ligible.

L’esgotament del discurs econòmic a Occident comporta la caiguda, per la crisi, dels conceptes econòmics fonamentals. Les categories de desenvolupament, benestar, creixement, austeritat, benefici, riquesa, PIB, ja no serveixen per explicar la realitat econòmica. Un discurs esgotat que no dóna més de si. La crisi actual no és una crisi econòmica, és una crisi de l’economia com a ciència. Cal ser conscients que hem estat presoners del discurs econòmic que s’ha convertit en el discurs general de la societat.

Estem davant d’una crisi de civilització (i en aquest sentit és una veritable crisi sistèmica) que ens pot conduir al desastre i a una regressió sense precedents del món humà, si no sabem inaugurar un nou discurs basat en una nova idea. Perseverar en la sortida estrictament econòmica de la crisi és una barbaritat política i un suïcidi civilitzatori. És una crisi que demostra que no es pot resoldre amb els esquemes convencionals de la teoria econòmica. Ens remetem a Keynes, a Hayek, el liberalisme o al seu versió moderna neoliberal, a l’escola austríaca, etc. Quan en realitat hem portat el discurs econòmic a la seva manifestació extrema, absoluta (tot es mesura en termes econòmics: rendibilitat, eficiència, curt i llarg termini, competitivitat).

La dictadura financera imperant no té principis i criteris democràtics i la seva expressió política neoliberal no ha d’emmascarar el veritable problema a què ens enfrontem: un món en què les categories econòmiques són ja obsoletes per elaborar la nostra realitat efectiva perquè no són adequades al concepte d’aquesta realitat . I tot això perquè s’ha instaurat l’imperi dels diners com a mercaderia absoluta, mentre declinava el regne dels béns (món industrial). L’economia també és una de les ciències de l’esperit que ha entrat en decadència i declivi perquè ja no pot explicar el món modern i sobre tot el distorsiona i empobreix. Han entrat en joc la sostenibilitat, el medi ambient, el canvi climàtic, l’ecologia, els valors intangibles postmaterialistes. L’economia com a ciència es va apoderar de l’esperit des de l’època industrial fins avui, quan ja no és possible avançar en civilització amb els únics instruments de l’economia ni amb el seu paradigma. Amb això es va obstaculitzar i es va laminar el discurs humanístic que va acabar per pràcticament desaparèixer de l’elaboració de l’esperit, centrat ara en les ciències positives i instrumentals (d’aquí el exponencial avanç tecnològic i científic que ha canviat el món de les últimes dècades). Quan l’esperit prescindeix del cànon humanístic es destrueix territori, paisatge, medi ambient, clima, qualitat de vida, drets, cultura. El discurs econòmic requereix la instauració del terror per no atemorir a les seves activitats i transaccions. D’aquí la seguretat en substitució de la llibertat, la submissió de la política a l’economia com a dictadura financera, la importància de l’economia bèl·lica amb el pretext de defensar la democràcia en el món i de lluitar contra l’espectre del terrorisme. En nom de la seguretat es conculquen drets civils i polítics a tot el món.

Per què la ciència econòmica requereix l’adveniment del terror? Perquè les seves lleis no es regeixen per criteris cívics o ètics, no són lleis de civilitat ni de llibertat, sinó d’ordre natural, pròpies de l’estat de naturalesa (individu, possessió, enriquiment, egoisme, agressivitat, competència) i per això quan el discurs econòmic es converteix en el discurs únic de l’esperit i de la societat, apareix el terror en el seu horitzó. Són lleis que regeixen des que va aparèixer la societat civil i per això adquireixen protagonisme en la societat moderna (la del regne de l’individu). Ens trobem ara en el moment últim del discurs econòmic quan ha conquistat el món de l’esperit com a discurs únic i absolut de la realitat (inici de la política neoliberal a Anglaterra i Estats Units en els anys 1970), que ha entronitzat seves categories (desregulació, mercat, especulació, benefici) com a eixos de l’activitat econòmica. Es perd la referència de l’economia real (la que satisfà necessitats humanes) lligada a la societat civil fundacional. El terror s’instaura quan les lleis de la civilitat se sotmeten a les lleis de l’ordre o de l’estat natural, quan l’economia s’emancipa de la societat civil i inicia el seu vol sense. Aquest pas es va donar en el pla de la ciència econòmica amb la matematització del llenguatge econòmic mitjançant l’ús de mètodes i models matemàtics (econometria) per analitzar les seves categories. Es produïa així la seva ruptura amb l’economia clàssica i amb la societat civil. Mentre, es produïa també una ruptura epistemològica en el si del discurs econòmic clàssic. I això és el que es va aplicar en termes polítics a partir de l’era Reagan (Estats Units) i Thatcher (Gran Bretanya), en el món anglosaxó amb el nom de neoliberalisme: sotmetre l’eticitat, la civilitat, al mercat. La claudicació de la política davant les lleis econòmiques. L’atemptat a les torres bessones de Nova York va ser un pretext definitiu per instaurar la seguretat com a principal categoria de l’eticitat (de la vida en comú de la gent). La ciència econòmica s’ha desvinculat de la societat civil a la qual pertanyia des de la seva aparició en les societats industrials. Ara és una tècnica, una techné, d’enginyeria financera només a l’abast d’uns exclusius i selectes experts. Això és el que s’afirma quan constatem la finalitat de l’economia real. Ara la ciència econòmica ja no pertany a l’àmbit de les ciències de l’esperit, s’ha convertit en una tècnica diabòlica per extorsionar el món humà. Ha implantat el terror per la via de l’especulació, la corrupció i l’empobriment de la població. Ha condemnat a milions i milions de persones al sofriment, a la desesperació i a la misèria. L’economia s’ha convertit en una perversió de la ciència econòmica. La ciència econòmica era la idea de la societat civil. Però avui és només l’expressió monstruosa i atrofiada d’un ordre econòmic que no és ja idea de l’economia (l’economia especulativa). L’esclat de la bombolla immobiliària (2007-2008), la crisi dels sistemes financers, la crisi del deute, no són altra cosa que episodis provocats pel terror especulatiu global. Després de quatre anys de crisi, avui Espanya és l’escenari d’una economia devastada per l’especulació, la corrupció i el deliri. L’economia ha perdut tota implicació racional. Ha deixat de ser ciència econòmica per esdevenir sofisticada i inescrutable tècnica d’anàlisi financera, la idea econòmica que va donar lloc a la ciència econòmica clàssica s’ha esvaït. El terror no es troba a Kabul o Bagdad, es troba a Wall Street i a la City.

La dictadura financera global ha instaurat el terror, no en termes revolucionaris o bèl·lics, però sí en termes d’explotació, pobresa, atur o exclusió social, que redueixen l’existència de la gent a condicions pre-ètiques (amb la supremacia de categories com la seguretat, la protecció, la supervivència o la individualització severa de la societat), gairebé pròpies de l’estat de naturalesa, amb forta destrucció de civilització, i l’instrument d’aquesta instauració del terror ha estat la ciència econòmica en la seva deriva cap al llenguatge economètric cada vegada més separada del marc que va fer possible la seva fundació com a ciència: respondre a les necessitats d’existència de la gent, a la societat civil. És a dir, convertir una ciència humana en una ciència formal, és un deliri de la raó. En el món modern, la ciència econòmica legitima la destrucció de civilització que estem patint en occident i això no és res més que imposició del terror entre la població (per destrucció de drets i llibertats, per degradar les condicions d’existència material i espiritual de les persones).

Per tot això, no hi ha més solució que canviar el paradigma il·lustrat que ens ha regit durant segles i que va instaurar la legitimitat moderna sota òptica utilitarista (benestar com a riquesa i confort, utilitat, llibertat de comerç i de pensament, progrés i raó). I de la mateixa manera que avui sabem que aquesta legitimitat es va imposar sobre la regida-paradigma eclesial-per la religió i moral cristianes en temps medievals, també sabem que emergeix en les societats avançades un nou paradigma i per tant una nova legitimitat. Es tracta del paradigma del coneixement (o educatiu), que genera un canvi fonamental en la societat en abandonar el discurs econòmic fins ara hegemònic. El centre de gravetat es trasllada, doncs, de la societat civil al procés d’humanització en general de la societat (l’educació, la nova paideia). La primera condició del paradigma del coneixement és la llibertat, que constitueix la casa de l’esperit. La segona, és l’educació que ens obre les portes per accedir al procés d’humanització i la tercera, és la pròpia creació de coneixement (recerca, innovació, creativitat). En altres paraules, les nostres societats han de transitar de la satisfacció de necessitats-societat civil-a la creació de coneixement i d’humanitat. De l’economia a l’escola (studium). Perquè el procés d’humanització es fonamenta en el cultiu de la humanitat (Nussbaum), en el cultiu de la cultura clàssica, en l’educació, en una paraula, en el cultiu de l’esperit. La centralitat resident a l’educació. La màxima kantiana “només per l’educació ens convertim en éssers humans”, adquireix ara tot el seu significat. Només sortirem de la crisi amb un canvi de paradigma que entronitzi l’educació com a categoria axial de la societat moderna i que estableixi una nova legitimitat basada en el cultiu de la humanitat, de les ciències de l’esperit. Només quan s’instal·lin els valors de la nova legitimitat al món, els drets humans i la llibertat poden considerar drets universals de l’ésser humà. En ells es basarà la cultura del futur.

I no obstant això, el gran temor és que tot indica que ens endinsem en el curs d’aquesta interminable i incerta crisi en una nova i inquietant era caracteritzada per una existència social sense edificació de societat, basada en individus i no en ciutadans, amb una erosió brutal i galopant de la democràcia i en una banalització sistemàtica de les consciències. Serà una era destinada a vulnerar la civilització.

Alain Touraine, que cito in extenso a continuació, parla d ‘”un tercer enfocament de la crisi que consisteix a abandonar pura i simplement la idea mateixa de societat. Segons aquesta perspectiva, l’economia i les finances ja no guarden relació amb les relacions socials; s’han dissociat d’elles i la pròpia vida social és el resultat d’agents socials que inventen circumstancialment noves formes d’existència, individuals i col · lectives, que intercanvien, es comuniquen, es connecten i desconnecten en xarxa però sense formar societat, sense identificar-se amb una unitat tan àmplia com és una societat, sense pretendre per exemple definir, qüestionar o controlar el rumb de les orientacions principals de la vida col · lectiva. El que prima, per tant, en el cas dels agents socials, és la capacitat d’inventar, d’innovar, de ser subjecte de la seva pròpia experiència, fins i tot a risc d’orientar la seva subjectivitat personal cap decisions col · lectives, culturals, de inscriure, per exemple, en el si d’una identitat religiosa però sense mires generals ni projecte per al cos social en el seu conjunt.

Ara bé, què pot pensar de la tercera hipòtesi, que descansa sobre la idea de la desaparició de la societat? Podem acceptar viure en un món on l’economia i les finances-i, amb elles, el treball, l’ocupació o el sou-ja no permeten tan sols construir societat, mentre que les relacions que ahir eren de naturalesa social i posaven cara a cara a grans conjunts com classes i moviments socials, avui es limiten a relacions interpersonals o en xarxa? Podem acceptar la idea d’una reducció dels desafiaments de la vida social a qüestions o situacions d’ordre cultural, mentre que els que volen mantenir la imatge i les referències de la pertinença a una gran col·lectivitat només troben les respostes que ofereixen el nacionalisme i, per tant, el recurs a la identitat nacional, amb el perill de derivar en xenofòbia, racisme i rebuig de l’alteritat? ”

Aquesta tercera hipòtesi és, exactament, la hipòtesi que plantejo en aquestes línies: si prospera el terror a la ciència econòmica-institucionalitzat a la dictadura financera global-el món occidental es veurà abocat a una era d’empobriment econòmic, civil, social i polític de proporcions gegantines i dantesques conseqüències per als seus habitants (com ja ho estan patint països com Grècia i Portugal).

I cap a aquesta nova era abismal anem si abans no iniciem una veritable inversió del món occidental. Heus aquí la paraula clau i revolucionària avui dia: la tasca d’invertir el món per accedir a un nou paradigma i instaurar una nova legitimitat que abandoni la civilització material (consum, gaudi, cultura de la riquesa), dominada per l’economia com el seu ciència primordial, i ens porti a l’era del renaixement espiritual i a la civilització de l’esperit. A valorar l’ésser humà no pel que té sinó pel que sap.

En paraules de Hegel “l’emergència de l’ésser humà espiritual a partir de l’ésser humà sensible, perdut en el natural immediat, equival a un autèntic renaixement espiritual, en què l’ésser humà es remet al seu veritable ser”. I el mateix Hegel de joventut escrivia, en els seus entusiastes i revolucionàries notes del primer programa d’un sistema de l’idealisme alemany, que la història universal es dirigeix cap l’adveniment de la llibertat absoluta de tots els esperits que porten en si el món intel·lectual i que no han de buscar ni déu ni a la immortalitat fora de si mateixos. “Els homes il·lustrats i els no il·lustrats han de donar-se la mà… llavors regnarà la unitat perpètua entre nosaltres. Ja no veurem mirades menyspreadores, ni el tremolor cec del poble davant dels seus savis i sacerdots. Només llavors ens espera la formació igual de totes les forces, tant les forces de l’individu com de les de tots els individus. Regnarà la llibertat i la igualtat universal de tots els esperits”.

Avui el nostre món exigeix i requereix, en primer lloc, desenvolupament i desplegament del que és humà, és a dir, categories i recursos per avançar en el progrés humà (educació, sanitat, cultura, investigació, tecnologia, innovació). Per realitzar com proclamava Hegel “una vida totalment reconciliada, plenament humana, lliure, bella i feliç”. Ignorar aquestes dades és perpetrar per part dels dirigents polítics un veritable crim contra la humanitat.

Lluís Crespo