Salvador Juncà

Tot reflexionant al voltant de la crisi econòmica

No sé si l’actual situació de crisi en què està sumida la nostra economia té molt a veure amb la dimensió espiritual atribuïda a la naturalesa humana. Però a mi m’ha semblat que d’un fenomen com aquest, que afecta tan profundament la nostra supervivència col·lectiva, en podem treure lliçons per al nostre potencial de creixement interior. Intentaré doncs llistar algunes de les reflexions que m’ha suggerit l’ actual crisi econòmica sense passar per la descripció del seu desenvolupament que em sembla que és prou coneguda.

En primer lloc, costa d’entendre fins a quin punt ens ha arribat tot aquest xàfec sense esperar-lo. O potser a tots ens anava bé pensar que estàvem situats en la definitiva superació de les crisis cícliques del capitalisme. En qualsevol cas, el sistema s’aguantava (i s’aguanta encara) pel consum creixent, tant si és necessari com irracional. Els que aixecaven veus crítiques eren sospitosos d’esquerranisme antisistema i ningú important els havia escoltat.

Potser ningú escoltava perquè tots, poc o molt, anàvem enfilats en el mateix vaixell. La majoria havíem cregut d’una manera o altra que l’economia financera en què vivíem era inqüestionable. Aquell disbarat de fer diners, d’endeutaments per sobre de les nostres possibilitats, de crèdits a llarg termini per a gastar en despesa corrent i tants altres mecanismes al final s’han manifestat perversos i han fet esclatar la “bombolla”.

I aquí ha fallat el necessari lideratge dels governants. Han fallat els principals operadors econòmics, al límit de la ètica o alguns fora de tota ètica. Han faltat alternatives reals per a un sistema fràgil. Tots hem reaccionat amb por i conservadorisme. I molts, potser massa de nosaltres, hem passat per alt les anàlisi que mostraven com el sistema aprofundia la diferència entre rics i pobres i era, a llarg termini, netament insostenible. Ha fallat, doncs, la responsabilitat sobre la nostra pròpia supervivència i deixem així deutes per pagar a les generacions futures.

Cal dir que també han fallat alguns dogmes intocables en el món econòmic, que actua amb la força ideològica de les religions tradicionals. Per exemple, el dogma del mercat lliure autoregulat, el de la necessitat del creixement il·limitat, el dogma que els actius immobiliaris no perden mai valor, el de la necessària retirada de l’Estat per no interferir en l’eficiència del mercat, etc. De fet estem veient ara el retorn d’alguns vells tabús: nacionalitzacions (horror!), intervenció de l’Estat en el sistema bancari, crida a un “regulador global”, retorn a Keynes, i qui sap què més. És el descrèdit del neoliberalisme que ens havia de salvar.

Per altra banda, em preocupa la falta de sensibilitat dels actors econòmics envers els problemes de sostenibilitat de l’actual forma de supervivència humana. Enfront de la limitació dels recursos, dels problemes insolubles de desigualtat, de la bomba de rellotgeria que representa l’explosió demogràfica, del canvi climàtic, i altres complexitats a què s’enfronta l’economia global, pensar en tornar al mateix de sempre és com amagar el cap sota l’ala.

Quan els grans gestors polítics i econòmics parlen de recuperació en un any o potser dos, tenen clar què es recupera? El nostre nivell de consum? La nostra indústria automobilística basada en combustibles i tecnologies obsoletes? Més negoci immobiliari de segones i terceres residències en el nostre esgotat litoral mediterrani? Més petroli i matèries primeres per als països emergents? Més desigualtat, més falsos reclams per a l’emigració? Més fam i pobresa? Per a alguns la crisi és només una ensopegada en un camí únic i invariable. Un camí conegut i que inclou tot l’anterior. És així com pensem estrenar l’entrada al que s’anuncia com a “Societat del Coneixement”?

Precisament, la nostra situació cultural és la d’haver encetat una etapa diferent en la història adaptativa de la supervivència humana. Els especialistes l’anomenen de diverses maneres com ara aquesta de “Societat del Coneixement”. Tot el sistema sorgit de l’etapa “industrial” que començà a l’Època Moderna, és el que està en crisi. I què significa aquest canvi cultural que amb prou feines percebem ? Doncs vol dir, entre altres coses, que les tecnologies de la informació i de la comunicació faciliten una economia basada en la creació contínua de coneixements que acaben essent la base de la creació de riquesa. Avui dia, el poder no el donen tant la possessió de matèries primeres, o les fonts d’energia, o el sistema productiu (fàbriques) com va passar en el segle XIX i gran part del XX. Avui és el coneixement la font de domini i el patrimoni principal de les empreses.

Però no solament són les ciències i les tecnologies les que canvien constantment els seus coneixements, en la nostra societat dita “avançada”. El que canvia és també la forma d’organitzar-se i relacionar-se, canvien les institucions i també els costums i valors. O no! Potser no som tan àgils a l’hora d’adaptar-nos a una inèdita situació de canvi continuat. I aleshores és quan tot grinyola. Fixem-nos en els següents exemples: les institucions no són adequades. Efectivament, una de les causes de la crisi actual és la inoperància de la regulació financera als EE.UU. fruit de polítiques liberals que van de Reagan a Bush, així com la fallida de les empreses qualificadores o de “rating”. Tenim tecnologia per canviar el món (les famoses TIC) però el món és antiquat, dividit en nacions contraposades. Som globals sense lleis ni tribunals globals. Una mica com a L’Oest salvatge, vaja.

Un altre exemple: les formes de treball, d’organització sindical, de jerarquització de les empreses, de drets socials assegurats, són pròpies i coherents amb la societat industrial. Però encara hem de trobar (i d’imaginar!) com ha de ser tot això en la nova economia que ens ve a sobre. I ja no diguem com és d’inadequat el nostre món de creences i valors. Em refereixo a la nostra “fe” en els dogmes intocables del Mercat que he citat anteriorment i al necessari sistema de valors que comporta: l’individualisme, la competència, l’afany de lucre, etc. En conjunt, fa l’efecte que anem mal equipats per sortir de la crisi i anem mal equipats per sobreviure en el nou entorn econòmic global. La crisi seria alhora, doncs, una típica crisi cíclica del sistema i també un símptoma d’un canvi més gran, de llarg abast, potser com ho van ser la revolució neolítica i la revolució industrial.

Si seguim aquest fil de reflexió, podem preguntar-nos amb què comptem per enfocar aquesta nova situació cultural que anomenem Societat de Coneixement. L’inventari de forces és més aviat migrat. Disposem d’un cervell forjat per l’evolució, només preparat per situacions senzilles de fa quaranta mil anys. D’aquí venen les nostres reaccions de por visceral al desconegut, de fugida o entrada en oportunitats de negoci mal percebudes, del recurs a la violència contra el competidor, d’ignorar els canvis lents en benefici de les solucions immediates, i tants d’altres automatismes inconscients que dibuixen un estat de consciència molt limitat.

Disposem per altra banda d’una cultura basada en el desarrelament del sentiment col·lectiu, i que ens deixa sols davant l’angoixa de la nostra pròpia buidor que volem omplir amb coses i més coses sense aconseguir-ho mai. I, per descomptat, la nostra cultura ens prepara per a repetir esquemes coneguts però no per al canvi i la innovació. No és estrany, doncs, que parlem tan sovint de crisi de valors i ens preguntem si l’economia ha de fer-se compatible amb l’honestedat, amb la limitació de guanys, amb l’esforç i l’estudi, amb l’assumpció de responsabilitats socials, amb la renúncia a les hipoteques sobre el futur, amb la consideració que formem part d’un sistema complex que sobrepassa en molt a la nostra tribu.

Però si bé aquesta crisi econòmica i moral sembla nova i amb topants mal coneguts, el pensament sobre els seus protagonistes i els seus problemes és d’origen ancestral. Val la pena de repassar la saviesa de les tradicions espirituals de tots els temps a la recerca d’una millor comprensió. De fet, fa segles que fem el sord a les crides dels grans mestres del pensament i l’esperit quan ens avisen que la nostra naturalesa, si bé ens aboca a la satisfacció immediata i constant dels nostres desitjos, pot ser d’alguna manera reeducada cap a actituds compassives i solidàries. Ens diuen que la realitat pot ser considerada de forma gratuïta i no interessada. Ens ensenyen a sortir de la nostra egocentració, que és font de sofriment, per prendre consciència de la nostra profunda unitat amb els altres i amb el món. Podem resumir dient que tots els corrents espirituals ens menen a un canvi en profunditat de la nostra consciència primitiva i limitada per assolir una nova qualitat en l’existir humà, transcendint el tancament individualista.

La moderna neurociència ens parla també de la possibilitat de reorientar les xarxes neurals, d’accedir a estats de consciència superiors o de la potencialitat creativa del nostre cervell per tal de superar les tendències i estats de consciència arcaics. Potser no estem, doncs, parlant de coses diferents i hem de pensar i treballar més seriosament en una evolució necessària de la nostra consciència. Els dubtes es plantejarien potser en termes de “massa crítica” i de terminis. És a dir, podem esperar un canvi social a partir del suficient nombre de persones capaces d’influir en l’entorn gràcies a la seva “qualitat humana”, fruit de la seva transformació interior? I també: hi serem a temps per a gestionar els necessaris canvis en l’estructura econòmica del nostre planeta abans que no ens ensorrem en una catàstrofe ecològica o bèl·lica?

Dit tot l’anterior, crec que és pertinent preguntar-se si les religions institucionalitzades poden aportar alguna cosa a la superació de la crisi actual, sobretot si ho considerem una situació de crisi de civilització. En la meva opinió, si les religions prenen postures involucionistes, fruit de la por i del desconcert, no seran enteses ni seguides. Si ofereixen als homes i dones del segle XXI només el seu bagatge dogmàtic, les seves cosmovisions mítiques i els valors que se’n deriven, propis de cultures ja superades, entraran en contradicció amb la nova situació. Una societat d’innovació no es pot sotmetre a un sistema de creences que bloqueja la creació contínua de coneixements. La fe religiosa posada només al servei dels interessos eclesiàstics, no serà tampoc rellevant en el nou context. L’adhesió de persones i grups a un determinat univers religiós per raons de conservació i defensa d’identitats col·lectives, tot i ser comprensible, no aportarà més que problemes d’enfrontaments interculturals.

L’antiga funció de totes les religions històriques que les posava al servei de vertebrar ideològicament i políticament unes societats estàtiques d’arrel agrària i ramadera, ja no té sentit en els nostres dies. Ara és l’hora, en canvi, d’oferir aquells tresors de saviesa que totes les tradicions espirituals han fet arribar fins a nosaltres, embolcallats de llenguatge simbòlic, tant potents a l’hora de reclamar la transformació interior de les persones. Això vol dir prioritzar l’accés a la mística i als místics, que sempre han usat els símbols i els “continguts” de la fe com a instruments d’autoconeixement. Caldria que mostressin el testimoni de pau i compassió que són fruits de la seva mística. Caldria que fessin transparent el compromís envers tota la creació i en la pràctica d’un amor actiu per transformar desinteressadament la realitat.

Però a més, en la nostra societat postmoderna, no tothom està cridat a treballar-se espiritualment dintre d’una o altra tradició religiosa. La societat és laica i per a molts caldria disposar de vies i accessos espirituals cap a la qualitat humana a la que apunten les grans tradicions de la humanitat però sense l’ epistemologia mítica que caracteritza les religions històriques. Perquè en definitiva, el creixement espiritual, sigui religiós o no, es basa en desenvolupar conscientment l’atenció desinteressada cap a la realitat, en alliberar-se de la dependència de posseir poder o bens materials i en afinar la vigilància del nostre pensament, silenciant progressivament els prejudicis, els hàbits, els interessos egoistes. És difícil de portar aquestes idees als programes educatius com és difícil de rescatar a les religions de les seves funcions arcaiques. Però no crec que apareguin altres camins més fàcils al servei del canvi de consciència dels homes i dones del nostre món.

Hem de reconèixer, però, que no serà fàcil trobar la síntesi entre la ineludible transformació de les persones, una a una, i uns canvis en els models culturals (que vol dir noves solucions econòmiques, polítiques, educatives) que ajudin a emergir aquest nou nivell de consciència més responsable i comprensiu que postulo com a sortida “sostenible” a llarg termini. Aquí, tant la societat civil ( associacions, ONG’s…) com les religions organitzades, podrien aportar estils específics d’ajudar a persones i a grups a créixer en la dimensió interior que apuntava. Els llaços comunitaris sense exclusions ni exclusivismes, la vivència de la solidaritat entre i amb els que poden quedar exclosos, la intermediació en conflictes socials o xenòfobs, etc. són mitjans que penso imprescindibles. Però no per sí mateixos sinó com a vehicles de la necessària transformació de la consciència i del paradigma cultural.

Per resumir i acabar, penso que aquesta crisi , a part de ser una manifestació de final de cicle econòmic expansiu, ens revela la necessitat d’una nova manera d’entendre i d’estar en el món. Si el futur ha de ser sostenible, d’una vegada haurem de posar-nos a treballar per la nostra capacitat d’expansió espiritual, si voleu dir-ho així. Sense que això signifiqui una introspecció estètica o individualista. Tant de bo sapiguem aprofitar la lliçó de la crisi.

Aquest article ha estat publicat a la revista Dialogal (Primavera 2009, nº29, pgs. 8-17), dedicat a les: Lectures espirituals de la crisi.