Conèixer des del silenci: per una societat de canvis i sense creences

CONÈIXER DES DEL SILENCI
per una societat de canvis
i sense creences

Idees per treballar

Tot el llibre és per ser meditat, però hem pensat que el lector una vegada acabat cada capítol, pot acudir a aquest text per ajudar-lo a fer-s’ho seu.

DESCARREGAR EL  LLIBRE

CAP-1. Som éssers indagadors durant tota la vida.

El nostre ésser cognoscitiu es una suma diversificada de funcions psíquiques: percepció, sensibilitat, coneixement, amor, imaginació, voluntat, etc.; tot això són aspectes diferents del nostre ésser cognoscitiu.

El nucli del nostre ésser és percebre, prendre consciència

Caminar cap al coneixement no pot tenir fi. Sempre encetant mons nous

El camí cap a la veritat, és un camí i una cerca que es fa amb tot l’ésser, amb la ment i el sentir

La Veritat que s’indaga és, alhora, la veritat humana i més enllà de tota mesura humana. És un camí sense fi. És aprendre a ser testimonis imparcials del misteri sense fi de l’existència.

La naturalesa humana i el seu destí és aprendre, i aprendre sense límit. El seu ésser consciència-testimoni és el que el defineix, i arribar a ser aquesta consciència-testimoni és el que constitueix la seva beatitud.

Las creacions de la nostra ment dirigeixen la nostra sort com a humans.

Amb la raó i la paraula, inventem i mantenim un món construït i sustentat en la mesura de la nostra necessitat. El creem amb una descripció i el mantenim amb unes regles dogmàtiques i inviolables que aprenem a acceptar i defensar. Però som més que la nostra construcció, perquè som fluids, com el vi, que pot adaptar-se a tota mena de copes, perquè no n’és la forma.

CAP-2. Les actituds que es requereixen per aprendre

Actituds i convenciments que són previs a tot radical aprenentatge:
• convenciment que hi ha més
• El que veig és el que veu la meva necessitat; però el que existeix, no està tallat pel patró de la meva necessitat.
• Necessitat de considerar com a real més que allò que ens podem explicar.
• hem de despertar una capacitat de conèixer que és real i profunda
• anar al coneixement amb el convenciment que tot el que ens envolta és un misteri insondable.
• tenir fe en el poder del coneixement.
• Un coneixement que resideix en nosaltres i, sense estar fora del nostre jo, ve d’unes profunditats sense fi
• te el deure d’haver de desxifrar-lo pren el seu lloc en els misteris Des d’aquest coneixent aconseguir la completa humilitat i la completa confiança en si mateix
• La vida sencera ha d’estar organitzada amb estratègia per aconseguir el coneixement.
• S’ha de perseguir el misteri del que hi ha, no el significat de la vida humana.
• lluita a mort pel coneixement. Totes les capacitats humanes i tot el seu temps han d’intervenir en aquesta batalla: aconseguir-ho tot, o perdre-ho tot.

Aprendre tot plegat és la tasca més bella, però també la més difícil y generadora de sorpreses. Y de por.

El que s’ha entès per o s’ha anomenat religió és coneixement.

No s’ha de confondre arribar al coneixement amb acceptar el que un altre diu. El que cal conèixer no tem l’anàlisi, la indagació detallada, sense concessions, lliure i total.

Els dogmes religiosos són guies, no es tracta de patrons de submissió.

Quan un indaga per aconseguir el coneixement, no posa cap cap damunt del seu, encara que busqui un altre més savi que guiï la seva indagació fins a poder guiar-se ell mateix per si mateix.

El mestre extern ha de seguir-se per descobrir el mestre intern. No sotmet, no destrueix la indagació lliure; la seva funció és despertar la consciència a la guia del mestre intern.

Descobrir el mestre intern no és supèrbia, sinó humilitat summa, perquè és la completa escolta a la guia nua de seguretats

Només el que aconsegueix polaritzar la seva ment i la seva sensibilitat d’aquesta manera, pot dir-se que remunta el corrent, arribar al fons.

Llavors un ha de dedicar-se a beure el nèctar de la solitud, el nèctar de la calma, el nèctar de l’alegria que emana de la proposta del camí a realitzar.

L’amor que condueix al coneixement no ha de tenir mesura.

Quan el cor està lliure de l’atracció, de l’aversió i de la confusió, és un cor amb llibertat sense mesura. Només l’amor que neix de la llibertat sense mesura és sense mesura i pot conduir al coneixement; llavors,
el solitari… Quan el desig o l’aversió intervenen, persegueixo o defujo segons la meva necessitat, projecto sobre el que m’envolta la confusió,

Quan m’interesso incondicionalment pel que pretenc conèixer és quan la meva necessitat o la meva aversió no projecten la meva pròpia construcció sobre el que pretenc conèixer.

L’ull només pot veure perfectament quan, lliure del desig i de l’aversió, és capaç d’abocar-se, amb un interès i una estima sense límits, cap a allò que es pretén conèixer. Així com que la perseverança és la clau de la compassió, la paciència és la clau de l’alegria. L’ull trist no és lliure

Per conduir a un perfecte coneixement cal situar-se per sobre de la personalitat, en el terreny calm i gojós on no impera ni el desig ni l’aversió ni la confusió, i per això cal situar-se a la regió de les accions immotivades

Els quatre enemics del coneixement
-la por quan comença a créixer el coneixement
-la claredat de ment. Força a no dubtar mai de si. Li dona la seguretat. Li cal esperar amb paciència i mesura abans de fer altres passos
-el poder tot i que no és mai acabat de conquerir
-la vellesa: és l’enemic més cruel de tots, l’únic al qual no es pot vèncer per complet. És el temps en què se sent un desig constant de descansar.

CAP-3 Reflexions sobre el coneixement en general

Aquest món és un escenari construït per la nostra facultat de coneixement; la nostra sort o la nostra dissort és fruit de la nostra construcció. I la nostra construcció està intrínsecament lligada a la concepció de la nostra pròpia facultat d’entendre que aquest món és un escenari construït per la nostra facultat de coneixement;

El nostre cos és tan cognitiu com la ment, la ment és tan material com el cos. Tot el nostre ésser és coneixedor: la ment i la matèria són, en una anàlisi final, indistingibles

Conèixer és indagar. Segons sigui la força de l’esperit d’indagació, així serà la fondària del coneixement.

La indagació no és la indagació d’un misteri extern sinó d’«això d’aquí» que és el meu propi misteri

Si la religió és la forma més completa de coneixement, serà l’aprenentatge de la llibertat sense límits.

El coneixement veritable utilitza les idees, però no és presoner d’elles, ja què coneix els seus límits. És més vast que les idees més nobles

El coneixement és llibertat. És difícil d’adquirir perquè el desig i l’odi el desvien. On regna la passió o l’odi no pot haver-hi més que error,

El desig i l’odi converteixen els nostres ulls, totes les nostres facultats cognoscitives i la totalitat del nostre ésser en predador. El desig, l’odi i l’error són tres aspectes d’una mateixa realitat

El coneixement que no és només de la raó, no pot conviure amb parts fosques. Arribant a un nivell més profund genera la certesa i, la llibertat respecte de qualsevol forma canviant i limitada d’interpretar la realitat.

Capacitat cognoscitiva per arribar a una comprensió del nostre propi existir que no és ni mitològica ni metafísica, no és ni formulació ni pura elucubració.
el que anomenem coneixement se situa a un doble nivell: un nivell de profunditat que no és interpretació de la realitat allunyat del mite i tota formulació, però que genera certesa; i un altre nivell que interpreta la realitat. Sense el primer nivell ―el de la profunditat informulable―, el segon nivell ―el de la formulació, el de la interpretació― no és lliure, sinó que el coneixement tendeix a identificar-se i fixar-se en una concreta interpretació

Conèixer és ser testimoni impecable del misteri de tota realitat; ; és indagar fins anar més enllà de qualsevol forma; és ser testimoni sense prejudicis

Veure és desconcertar-se amb el que es veu, sabent que mai es podrà entendre tot el que ens envolta

Només el coneixement allibera de les passions, perquè les passions deixen de funcionar com un llaç.

Qui no busca el coneixement en tota la seva plenitud, no busca la seva realització com a humà: la naturalesa i el destí humà és el coneixement sense límits.

El destí humà és endinsar-se per un coneixement sense límits. El camí del coneixement és de meravellament sobre meravellament. Cal vendre raó, intel·ligència, per comprar meravellament.

CAP-4 Actitud bàsica general per accedir al coneixement

Requisits pel camí al coneixement:
– gran fe que existeix realment aquesta possibilitat
– gran resolució com un guerrer
– gran esperit d’indagació.
– esperit temperat i impecable

La cerca no ha de recular mai, encara que sembli que s’han acabat les possibilitats i que l’esforç ha estat totalment infructuós

     a) El silenci com a actitud necessària per accedir al coneixement complet

L’ego és un agregat de pensaments. Els Mestres insisteixen que cal anar més enllà de l’ego. Cal anar a la seva font
la ignorància i la dissort estan lligades als pensaments. Per contra, la saviesa i la joia estan lligades al silenci interior.
els pensaments i la descripció del món, s’interposen sempre entre nosaltres i «això d’aquí». Cal evadir els pensament no els fenòmens

La nostra experiència del món i de nosaltres mateixos està sempre mediatitzada per la interpretació que en fem. I la interpretació que en fem és una interpretació apresa des de la nostra infància.

Ni tan sols es tracta de bloquejar el corrent de pensaments i sentiments de la consciència, cal veure el seu fluir, sense impedir-lo ni implicar-s’hi;

Si et gires cap a la veritat, a la font del coneixement, entraràs en el silenci. El silenci és l’eloqüència de la realitat. Llavors ens adonem que hi ha alguna cosa que ens diu coses». Apareix un abisme vertiginós.

Quan un mira les coses o les persones des del silenci, tot es torna res.

El silenci és situar-se, més enllà de tota imatge,

Només en el silenci es pot adquirir la certesa completa, que ja no és filla da cap raonament

El silenci, revela la veritat i mostra el coneixedor en la seva pròpia naturalesa, que està més enllà de l’agregat de pensaments i llavors sorgeix la felicitat.

Només el silenci guia cap a la veritat,

El silenci és la condició del coneixement, és la seva guia, és el que discerneix amb certesa, és el que revela el coneixement i és el seu efecte.

b) El desaferrament com a actitud necessària per accedir al coneixement complet

L’etern enemic del coneixement és el desig perquè és un foc insaciable

Hi ha una interna connexió i dependència del desig i de l’error. Mentre es manté el desig, es projecta un món a la mesura d’un depredador que viu d’usar i matar

Mentre un es manté aferrat, identificat amb el seu desig, un es manté aferrat a una interpretació de la realitat .

El desig és dur com el diamant, perquè, malgrat els centenars de decepcions, no es trenca.

El desig engendra la set, el dolor, la fatiga, el treball; és difícil d’acontentar, insaciable, res el frena; i, malgrat tot això, no ens n’allunyem

El que nosaltres anomenem « món» és el fruit de la dispersió dels nostres desitjos, de les nostres passions. Si cessen les passions, cessa la dispersió i «això d’aquí» es replega en una completa unitat.

Si cessa la passió, el desig, s’apaga la construcció i llavors la realitat s’expressa en el fons del meu no ésser.

Hi ha desig i per tant passió mentre un s’identifiqui amb el seu cos, la seva ment o el seu ego.

Quan no hi ha inclinació a les coses, hi ha estabilitat; llavors es produeix la calma; si hi ha calma, no hi ha inclinació ni apetència; llavors es veu clar i sorgeix la satisfacció.

Hi ha una connexió entre la distància del desig, la calma, el goig i el poder de concentrar-se la ment en un coneixement que ja no és coneixement del que projecta la nostra necessitat,

No hi ha un coneixement complet sense un desaferrament complet. Es requereix una llibertat sense condicionaments de cap mena i sense mesura per a un coneixement tota. Dona l’equanimitat capaç de dilatar el cor i alegrar la ment

Per poder distanciar-se del desig, per poder posar-se més enllà de la passió, es requereix una altra passió.

Només albirant el coneixement complert, començant a conèixer des d’un nivell que està més enllà del desig o no-desig, s’arriba a estimar i buscar el que ja no pot ser emmarcat en els nostres objectes de desitjos, en els objectes de la nostra necessitat.

L’allunyament del desig és el total despullament.

El do gratuït és l’origen de la felicitat i del coneixement, perquè allunya de l’egoisme i, en la mesura en què ho fa, aproxima al veritable coneixement. Perquè conèixer buscant alguna cosa equival a reafirmar l’ego; i sí es reafirma l’ego, es projecta en el que es coneix l’error, perquè s’impedeix a l’existència que es reveli per si mateixa.

Només l’abandó de tota pretensió pot convertir-nos en pur testimoni, pura lucidesa alerta que, al no buscar res, no projecta res en el que es coneix; llavors és possible que es reveli el secret suprem d’«això d’aquí».

Ser espectador desvinculat i indiferent no suposa un conèixer fred, gèlid, sinó tot el contrari: és l’única manera de possibilitar que tot el conèixer sigui pura vibració. Si hi ha vinculació o tendència a triar alguna cosa per a si, el coneixement no pot convertir-se en llum vibrant, sinó que el conèixer és instrument de depredació.

c) L’atenció com a actitud necessària per accedir al coneixement complet

Educar per al coneixement complet és educar per a una observació completa.

Cal educar l’ atenció, que es pot anomenar com segona atenció, que no ho farà l’objecte del desig, sinó una atenció que està alerta i vigilant sense buscar res, només veure, comprendre. Observar de forma continuada és el camí per a obtenir la capacitat d’aquesta segona atenció.

D’altra banda, si s’observen atentament i com a espectador les anades i vingudes de la ment i de la nostra sensibilitat respecte a tot el que ens envolta i respecte a nosaltres mateixos, llavors el flux del corrent s’aquieta. Mirar-ho tot amb l’absorció, frescor i interès d’un nen sorprès i admirat per les pintures desconcertants d’un temple.

Fer-se amb una gran capacitat d’atenció segona, desinteressada, intensa i constant, és la preocupació número u de qui desitja obtenir el coneixement

Una atenció intensa significa un interès intens, que no pot donar-se si no es dona un intens amor a allò que s’observa. Per tant, l’atenció vigilant que condueix al coneixement és interès i amor,

Així doncs, tot el que cal aconseguir és un cor i una ment vigilant, perquè «cada àtom de l’ésser parla sense parar en alta veu, però només un cor vigilant pot sentir-lo».

CAP-5 Alguns aspectes importants dels mètodes per obtenir coneixement complet

L’error bàsic en què podem caure és quedar enclaustrats en les nostres teories abstractes i en els nostres comportaments utilitari.

Requisits pel camí
-reconèixer que tot el que ens envolta és un misteri insondable.
-tractar de desxifrar aquests misteris, però sense tenir la menor esperança d’aconseguir-ho.
-el legítim lloc de cada ú és considerar-se un d’ells: tot és igualment un misteri, sigui una pedra, una formiga o un mateix. Aquí la humilitat.

Què cal fer?
– Desembarassar-se del pensament conceptual. Mirar sense interpretar.
– Mantenir-se serè, vigilant, silenciós i concentrat únicament en la indagació del coneixement.
– Practicar la meditació, sense buscar res i, per això mateix, afable i feliç

Què aconseguir?
– Arribat a la presa de consciència d’una dimensió d’eternitat en el nostre propi si i en totes les coses.
– Afabilitat i felicitat
– Arribar a comprendre que el nivell més profund del nostre propi jo no exerceix el paper d’actor en el món de l’acció. L’acció es converteix en impersonal i immotivada; ningú actua i per a res.
– Un estat de impassibilitat en l’acció en no estar subjecte a les passions ni es veure’s afectat per res. Aquest impassibilitat és un estat que fa possible la perfecta actuació sense interferències dels interessos i apreciacions del jo. , no es tracta de passivitat
– A l’acció no buscar res per a un mateix, dedicar-se incondicionalment al treball per al bé d’uns altres sense buscar res per a un. El bé interior de qui cerca no és real si no va unit, més que a res, al bé dels altres. Així es que entrar per les senderes del bé dels altres és entrar pels camins de la benevolència i l’amor.
– Un ha d’oblidar-se dels seus mèrits o demèrits, de la seva felicitat o desgràcia, acontentant-se sempre amb el que té, fins al punt d’estar satisfet i, des d’aquest estat d’ànim, produir en si benevolència i compassió sense límits
– Aquest coneixement que és amor totalitari, no té normes ni regles.
– En aquest camí de recerca es perd les formes i es troba pobresa, sense seguretats ni resguards.
– L’amor és necessari per al coneixement és l’amor que no fa diferències, no ha de distingir entre amics i enemics

Un altre procediment, un dels més subtils, és endinsar-nos en la indagació de les profunditats del jo. Aquestes profunditats no són els nivells inconscients foscos, sinó els inconscients de la lucidesa dels cims.

Cal indagar en el propi interior fins a assolir aquest suprem nivell en el qual el jo empíric es dissol i s’accedeix a una unitat que elimina tota dualitat.

L’única manera d’abordar-ho consisteix a trobar la font i aferrar-s’hi. Llavors el mental desapareixerà per si mateix

Un altre dels grans mètodes aconsellats per totes les tradicions que compten amb escriptura: l’estudi dels grans textos i dels grans mestres. On s’ expressa el resultat de la seva indagació i ensenyen com indagar i orienten les nostres pròpies indagacions
el mètode veritable és arribar a descobrir que no hi ha mètode, perquè: qui va a alguna part?; d’on a on?; com anar d’aquí mateix a aquí mateix?

CAP-6 Obstacles greus per al coneixement complet : el desig

L’apetència, que és la necessitat, és la que crea la dualitat en qui està necessitat i el que es necessita. El desig i la repulsió són la cara positiva i negativa del mateix fenomen: l’apetència.

La dualitat és l’estructura cognoscitiva elemental que requereix generar el vivent necessitat per poder interpretar la realitat de manera que pugui satisfer la seva necessitat.

Si s’elimina la necessitat, s’elimina el desig, l’apetència, la repulsió i, per consegüent, s’elimina l’arrel generadora de la dualitat.

Es podria dir que els majors impediments són:
1. Els desitjos Per conèixer la realitat, cal ser lliure del prisma de la nostra necessitat, el desig és l’arrel de la ignorància
2. L’odi i la còlera. L’odi i la còlera són el rostre del desig quan no aconsegueix el que pretén
3. El llanguiment. El llanguiment és l’actitud de les nostres facultats cognoscitives quan se les pretén orientar cap a altres aspectes de la realitat que no siguin veure-la com a objecte de desig
4. L’excitació i els remordiments
5. Els dubtes escèptics. L’ego, que és estructura de desitjos, es nega a considerar real el que no compleixi el que per a ell és el cànon de tota realitat que sigui, directament o indirectament, objecte de desig. estar disposat a considerar com a real el que està més enllà del meu cànon de realitat. El desig és la pedra angular de tota la nostra construcció de la realitat.
6. la importància personal.
7. la por de no aconseguir el que considera una necessitat imprescindible. Si se supera la por, neix la claredat
8. la temptació de gaudir, posseir i concretar el suprem.

El desig, a mesura que es veu forçat a retirar-se de terrenys més concrets i crassos, es va reencarnant sempre en formes més i més subtils

El camí passa per atrevir-se a caminar per la completa estranyesa, nuesa, per on no hi ha res a dur-se a la boca ni res de què viure.

CAP-7. Si no hi ha pau mental, no pot haver-hi coneixement i la pau mental només la procura dhyana

Si no hi ha pau mental, no pot haver-hi coneixement i la pau mental només la procura dhyana. Dhyana consisteix a concentrar-se en un sol pensament excloent tots els altres.

La consciència és corporal així que l’estat de consciència depèn de la situació del cos. No sols la ment és consciència; també el cos és consciència i coneixement. Així és que el pensament influeix sobre l’actitud del cos i el cos influeix sobre el pensament. Pel ioga, zen i budisme La immobilització del cos condueix a la serenitat i, d’aquí, a la consciència.

Quietud interior->atenció=> conciència=> observació=>lucidesa

Mitjançant la concentració es coneix la vacuïtat de totes les coses i la plenitud de la vacuïtat.

CAP-8. ASPECTES DEL CONEIXEMENT

a). El coneixement que arrenca del jo
l’ego, no és més que un agregat de diversos factors.
El pensament crea el món i tota creació és una creació de la necessitat. Si cessa el pensament, cessa la creació de la necessitat.
Un pensament totalment enclaustrat en la necessitat, que no tingui més dimensions que la necessitat, genera la ignorància i és perillós per a altres.
Un pensament que només sigui raó, que no desbordi les dimensions i els procediments de la raó, és nociu per al qui el té i perillós per als altres.
Pensar no és la naturalesa profunda de la nostra condició cognoscitiva. Hi ha un més enllà del pensar, que és conèixer, que és la nostra veritable naturalesa.

b.)El coneixement que arrenca des de més enllà del jo
Aquest coneixement no s’interessa per les preguntes o les respostes metafísiques; no versa sobre això. Aquest conèixer real, és conèixer i vibració de tot l’ésser, però que no es tradueix en formulacions.
Aquest conèixer és real i, per la força de la seva realitat, és mut.
És una intuïció de certesa, és immediat i no deixa lloc a cap interpretació.
En mi, el misteri insondable del cosmos adverteix, cobra consciència, coneix el misteri insondable del cosmos i se sap llum, epifania, lucidesa, consciència de si, unitat essencial, presència.

c) El coneixement racional
De fet, la racionalitat comprèn només una petita porció de la totalitat cognoscitiva d’un mateix. Tenim molta, moltíssima més capacitat de coneixement que el que pot la nostra raó.
La raó és una cosa petita, conèixer no és encadenar-se a la raó.
Cal conèixer que la raó no hi arriba i que comença quan s’ha comprès que, en realitat, no hi ha res a comprendre perquè el que s’ha de comprendre no és ni això ni allò
Si només conreem els coneixements racionals, amb quins instruments cognoscitius crearem les nostres finalitats individuals i col·lectives, els nostres quadres axiològics?
La nostra raó pot reprimir i censurar la nostra capacitat cognoscitiva de les profunditats
Per arribar a un coneixement que impliqui la totalitat de les nostres facultats cognoscitives i es dirigeixi a tota la realitat que hi ha aquí, la raó no pot ser la guia. Hi ha dimensions del coneixement que la raó no comprèn, que se li escapen, perquè no pot manejar-les; i, al no poder ni manejar-les ni orientar-se en aquestes dimensions, acaba preguntant-se si realment existeixen.
La raó ha de buscar fins on sigui capaç d’arribar; el seu paper és iniciar i desbrossar el camí. La raó, incessantment, nit i dia, està inquieta i turmentada per l’esforç i la temptativa d’aconseguir el coneixement complet. Però la raó és com la papallona i el coneixement complet és com la flama: es crema.

CAP-9. EL CONEIXEMENT COMPLET

No és mera raó.

Aconseguir un esperit d’indagació

La nostra capacitat cognoscitiva és més gran i més palesa que la nostra màquina de pensar; és més profunda i completa que el pensar que arrenca de l’ego, les seves paraules i la seva lògica; hi ha un conèixer que neix des de més enllà de l’ego; hi ha un conèixer que neix des de l’abisme de la pròpia interioritat, des del silenci, des de la impersonalitat, que està més enllà del jo i les seves paraules.

Iniciar el camí del coneixement totalitari, és iniciar la utilització de totes les nostres capacitats cognoscitives.

És el camí cap a la totalitat de si mateix i comença a comprendre que
– el que ell dona per realitat és només una construcció en la qual ha intervingut una part de si mateix, però que hi ha més que aquesta construcció;
– que cal mobilitzar totes les forces interiors i exteriors capaces d’accedir a aquest més, que ja no és la meva construcció, però que és aquí.

a.) Perills que comporta l’aparició del coneixement complet
Quan comencem a recuperar la totalitat de nosaltres mateixos, ens endinsem en un món de realitat desconegut que pot produir un impacte arrasador. Cal preparar-se per a aquest xoc;
Vivim en el món familiar construït per la nostra raó.
Albirar l’eternitat i el misteri que queda fora de l’inventari de la nostra raó, pot destrossar el nostre «capoll» protector. Ca preparar-se i saber manegar la situació.

b)Facultats que intervenen en el coneixement
-Diu Rumi: «L’essencial és la intenció; la resta no és més que mal de cap» i la intenció és la polarització de les nostres facultats cognoscitives. La polarització és orientació. Si polaritzem convenientment les nostres facultats, ja no hi ha res més a fer.
-l’esperit d’indagació fort i constantment actiu mostra ja que hi ha coneixement
-desidentificar conèixer amb representar
-percebre el món és penetrar-lo
-el coneixement complert requereix poder de l’orientació de la força cognoscitiva (la voluntat), la vibració d’aquesta llum que coneix (el sentiment) i penetrar-la (el conèixer) .
-Quan tot l’ésser coneix, el coneixement es converteix en vibració i calor
-És un conèixer que tendeix a la unitat de tot. L’emoció que acompanya a aquest nivell de conèixer també transcendeix la determinació dels continguts i de les caracteritzacions, i tendeix a la unitat des de la commoció de tot l’ésser.
-La intel·ligència veritable és amor. L’amor juga tant com la intel·ligència per a la realització. L’amor és una forma de coneixement, i és unint-nos a un ésser, i unint-nos-hi per amor, com el coneixem veritablement.
-Si abasta la totalitat de l’ésser, és vibració i calor, no és això mateix, l’amor? Si el coneixement complet, el que abasta la totalitat l’ésser, és vibració i calor, no és això mateix, l’amor?
-L’amor sense mesura és amor sense fi. I amor sense fi és coneixement sense fi.
-La veritable intuïció és propera a la sensibilitat, perquè el conèixer no mediat per la representació vibra en la presència del conegut.
-Si la sensibilitat és la facultat de vibrar del nostre coneixement, el cos és l’instrument de coneixement.
– Els sentits i el cos són capaços de transmutar-se i veure l’ocult. El cos no és l’enemic del coneixement
-El conèixer ha de ser una manera de fer i el fer una manera de conèixer. Cal que l’acció es transformi en coneixement perquè el coneixement sigui complet; o, dit al revés, cal que el coneixement es transformi en acció si es vol que l’acció sigui perfecta i eficaç i el coneixement sigui complet
– És important advertir que no és possible accedir al coneixement complet més que des del goig. La tristesa ancora en una forma o una altra de desig. El goig és el símptoma i el requisit bàsic per anar a la indagació.
– L’esperança humana, com a condició i instrument del coneixement, ha d’arrelar-se en la consciència del misteri de l’existència de tot i de mi.

c) La necessitat de la unió de totes les facultats per accedir al coneixement complet
La zona ―en el fons de nosaltres mateixos― on la intel·ligència i l’amor s’uneixen per a formar la «Intel·ligència-Amor» és una zona de poder; un poder que no de representar els éssers, sinó penetrar en el seu cor. Aquest poder ocult en nosaltres és un poder insondable, un poder d’omnipresència i d’omnipenetrabilitat.

Aquesta és la zona per la qual som conduïts a la unitat

El que es percep és U i el que percep ha unificat totes les facultats, la percepció interior i l’exterior.

d)Capacitat supraracional del coneixement
La facultat cognoscitiva supraracional, dotada d’un poder coneixedor tal que se submergeix en el misteri sense fi , desperta la mateixa sorpresa que el suprem misteri.

Estem enfront d’una activitat cognoscitiva que transcendeix les nostres categories corrents sobre el coneixement.

Estem enfront d’un conèixer intuïtiu, presencial, immediat, no representatiu; però, a més, estem enfront d’un conèixer en el que es dissol tota la dualitat inherent a l’acte cognoscitiu normal.

e)Trets distintius del veritable coneixement complet
Quan es produeix el coneixement, tot està buit i tot està ple fins a: el buit és la plenitud fins a vessar.

El perfecte coneixement és un perfecte desconeixement, perquè és un coneixement real, però tan allunyat de la nostra manera normal de coneixement que és com un desconeixement. Quan es produeix el veritable coneixement, es comprèn la seva radical incomunicabilitat. «Els misteris no són comunicables ―deia Rumi―, excepte per als qui els coneixen».

CAP-10 Els efectes del coneixement complet

Perquè un s’ha situat darrere de la forma, «res importa». El coneixement mostra que el que és realment està en tot això, però no és res d’això. Perquè res d’això és, tot es torna res. I quan tot s’ha tornat res, és a dir, quan el món de la quotidianitat es desfà com una bombolla de sabó, quan es desfà la domesticació del món, quan es desfà el món que hem construït a la mesura de la nostra necessitat, llavors «res és familiar».

CAP-11 El coneixement complet del món

Hi ha molt més en el nostre món del que advertim en la nostra vida quotidiana. El nostre món quotidià és una construcció adequada per prendre del medi el necessari per viure i per ajudar-nos i protegir-nos del misteri.

La nostra construcció ha de ser inviolable, perquè necessitem tenir uns punts de referència clars, constants, compartits per tots, indubtables i eficaços en el nostre sistema de comprensió, valoració, actuació, estructuració col·lectiva; necessitem uns punts de referència inviolables per poder actuar correctament, sense dubtar en cada cas i, així, sobreviure.

Així que és correcte dir que el món que percebem és una il·lusió

Estem sempre un pas enrere de la percepció i el coneixement directe, perquè el que fem és verificar i rememorar un contingut semàntic.

Cal aprendre a veure el món des de més d’un paradigma per relativitzar el que en la nostra vida quotidiana tenim com a l’única cosa que hi ha.

Adonar-se que el món és un sentir.

Al voltant nostre, el món és extremadament misteriós. No lliura els seus secrets fàcilment

El que cal comprendre en el món és una presència.

CAP-12. El coneixement complet del jo

Per accedir al coneixement complet del jo cal partir primer de la pròpia humilitat.

No cal buscar-ho lluny, perquè resideix en un mateix.

Per trobar l’aigua viva que un porta dins, només cal parar el diàleg intern.

Si aconseguim interrompre el nostre diàleg interior, ens convertim en una cosa fluida i silenciosa.

El silenci interior condueix al descobriment de la «consciència-testimoni», lliure de les seves estructures psicofísiques, dels seus condicionaments temporals.

El silenci retira els vels de la condició humana, llavors és quan Ell es revela.

Accedir al veritable jo és arribar a un punt de vista impersonal en el qual un no exerceix el paper d’actor en el món de l’acció.

Adoptar wu-wei, és obrar distant de les aversions i atraccions i sense buscar res per a sí

La indagació de si mateix condueix al coneixement complet. La indagació consisteix a anar a buscar la font del mental mateix.

Més enllà de les aparences superficials som, per la nostra naturalesa profunda, la naturalesa profunda de totes les coses.

No hi ha guia per indagar la interioritat del misteri d’un mateix. Només el misteri guia el misteri.

Es percep amb una completa claredat que el mental no té lloc immutable enlloc. Això és el que s’anomena tenir una percepció completament clara del prop ésser.

El coneixement complet del jo, que és la Unitat suma, la divinitat, el Buit, el Jo veritable, al qual, per estar més enllà de tots els desitjos, conceptes i interpretacions de l’ego, se l’anomena «Inconscient»

Quan el coneixement veritable ha convertit en res totes les coses, llavors res ens ofereix un agafador: res ens pot prestar refugi. I, no obstant això, aquí està l’agafador, la confiança completa, el refugi que posseïm en nosaltres mateixos.

Quan tota cosa, fins i tot nosaltres mateixos, es torna res; quan es veu, per fi, que tot és buit, llavors és quan es produeix la plenitud de coneixement, la plenitud de ser i la plenitud de felicitat.

El coneixement de la Realitat deté el constructor i la construcció. Quan el constructor i la construcció s’han detingut, ja només queda la Realitat. Es comprèn llavors l’afirmació dels Pares del Desert: l’alegria nia en el silenci; l’alegria està àvida de silenci.

Endinsar-se en el coneixement és endinsar-se en el camí de la certesa, de la seguretat. Però es tracta d’una seguretat que no deixa petjades.

El coneixement complet és un ‘llamp de tenebres’ però és alhora la suprema llum clara: el coneixement és la completa i definitiva certesa; la llibertat completa de tota forma està en aquestes formes; la satisfacció, la calma, es dona en el si del moviment; el goig i l’alegria es donen quan tot és igual; tot és res, però està ple fins a vessar, quan ja no hi ha res a buscar, quan ja no hi ha més dubte.

CAP-13 El coneixement complet de la veritat

Com més autèntica, més veritable, sigui la nostra religió, més tolerant serà cap a la diversitat
La veritat no té etiquetes: no és budista, ni cristiana, ni hindú, ni musulmana… La veritat no és monopoli de ningú. Les etiquetes sectàries són un obstacle a la lliure comprensió de la Veritat i introdueixen en l’esperit prejudicis nocius.
La veritat fa que allò limitat es converteixi en il·limitat, allò finit en infinit, el temps en eternitat.
La veritat està manifesta en la seva ocultació i oculta en la seva manifestació
La veritat és com els reis, que, quan entren a la ciutat, la devasten.
Buscar la veritat és buscar l’empobriment. Qui troba la il·luminació s’empobreix quotidianament
La veritat no és diferent de l’amor.
Qui troba plenament la bellesa, troba la veritat
La veritat és pura, brillant, lliure, i es diu a tot arreu, perquè no hi ha res que sigui fosc, entenebrit o entenebridor; tot és translúcid.
Per comprendre la veritat cal anar tan a prop que no cal ni sortir de si mateix; perquè comprendre la veritat és comprendre la pròpia naturalesa.
La veritat és la trobada amb la gran simplicitat que fa comprensibles d’un cop totes les escriptures.
Hi ha visió, però res que sigui vist. Aquesta visió, sense que res sigui vist, és la veritat, és la nostra naturalesa original,
La cerca de la veritat és recerca intel·lectual i indagació amorosa.

CAP-14 Caràcters del veritable savi

El savi està ple d’ardor juvenil, un ardor del qual els joves no tenen idea.

Tot savi és perplex

Llavors les nostres preocupacions ja no poden apressar-nos, ni l’alegria alienar-nos: a tot arreu ens sentim en calma, i la pau regna en els nostres cors.

L’humor de l’humà que ha eliminat l’egoisme és estable i tranquil. Ni s’ofèn ni s’oposa a ningú.

Diu Valmiki: El savi, el que s’ha alliberat per complet de l’egoisme, s’allibera de l’«oceà de la ignorància que envolta el món i que es desborda sobre l’ànima igual que les aigües salades volten i banyen una illa; i les distincions que fem en dir ‘jo’ i ‘meu’ són les ones d’aquesta mar del nostre error.

És savi el que és capaç de viure senzillament la seva vida quotidiana amb una profunditat sense límits

Savi és el que, perquè posseeix un goig que li arriba al cor, no d’aquí baix ni de fora, és un tresor de dolçor.

Savi és el que es basta a si mateix.

El savi, l’habitant del desert interior, mira amigablement la gentada: no li queda hostilitat o ironia.

El savi és un humà que no posseeix res, pobre, deslligat de tot.

Abandona en un mateix tot, fins i tot el que sembla més noble, si impedeix quedar-nos sols i nus.

CAP-15. El resultat del coneixement complet: la unitat

El coneixement complet és un estat de lucidesa massiu, sense fissures, on la dualitat entre objectes i subjectes desapareix i on la pluralitat de tot el que existeix es resol en unitat perfecta.

És un estat en el qual es produeix la unitat absoluta en qui coneix, en el conegut

Quan els pensaments s’unifiquen i s’orienten tots en la mateixa direcció, desapareix la misèria i s’estableix la joia en la unitat

Braman coneix Braman, Braman és “Jo soc”; és el Si interior. La mort és Braman; el cos és Braman.

El que les ones són a l’aigua, és el món a Braman. Cada vegada que el vell oceà aixeca una nova ona, se l’anomena “una ona”; però, segons la Realitat, és l’oceà

Qui coneix, veu Déu a tot arreu; l’ignorant veu el món en tota la seva diversitat i sofreix

L’Autorealització és un estat que transcendeix tot pensar dualista.

Tot és un, també la vida i la mort.

Esborrar tots els punts possibles de fixació o de referència en la nostra consciència, per conduir-nos a un món de no-referencia que és una no-mansió.

CAP-16. El coneixement complet ha d’assolir-se en aquesta vida, perquè es un coneixement per a vius, no per a morts

Cal arribar en aquesta vida mateixa al coneixement que va més enllà de la interpretació, que acompanya el silenci de la interpretació.

La veritat és aquí i ara, i és extremadament simple

La salvació ha de buscar-se en el finit mateix; no hi ha res infinit, a part de les coses finites.

El que les coses de la vida quotidiana diuen de per si és un discurs eloqüent sobre la veritat summa.

La vida quotidiana ha d’adquirir una altra dimensió que la transformi completament; en cas contrari, no es produeix el coneixement que salva aquí mateix, en aquestes condicions quotidianes de vida, sense fugir d’elles. No cal buscar lluny;

En la vida quotidiana i en un mateix. No cal anar més enllà d’un mateix.

La finalitat de la nostra present existència és que ens girem cap a l’interior i que el realitzem: no hi ha res més a fer

Si el nostre Ésser propi és conegut aquí, llavors hi ha veritat suprema i la finalitat de l’existència s’ha aconseguit. Si el nostre Ésser propi no és conegut, la vida és inútil.

Cal cercar-lo aquí mateix, en nosaltres mateixos, com el nostre propi fonament, però de cap manera amb un coneixement objectivador, amb un coneixement interpretador, sinó silenciós i unitiu.

CAP-17 Caràcters del camí al coneixement complet

El camí del coneixement no s’allunya de la simplicitat de la vida quotidiana. El que cal fer per seguir aquest camí no és allunyar-se de la vida corrent, sinó comprendre-la, veure-la directament.

El que cal veure no és res, però que meravellós!

El camí del savi és un camí ocult per a qui no l’ha recorregut

El camí del coneixement és el camí de la seguretat tot i que no deixa empremta. El camí de les certeses que no deixen empremta és un «no camí».

Per arribar al coneixement complet no existeix ni camí, ni sistema, ni tècnica, ni dogmatisme assegurador.

Sempre anem sols.

Hi ha un saber ocult que és el que guia, el que condueix.

Neix un nou desig a l’interior que és el que guia

En el camí del coneixement, el primer pas és allunyar-se d’un mateix, per advertir així que en realitat no existeix “un mateix” i que no existeix res, excepte Déu

És un procés d’allunyament de si mateix que és un procés de transformació. La transformació és una transformació del coneixement. El procés és sempre cada vegada més subtil, sempre guiats per la Intel·ligència-Amor. I aquesta transformació del coneixement és tal que l’humà es converteix en Déu

Aquesta transformació és una renovació del què ja érem.

a) La guia cap al coneixement és el discerniment interior

Es necessita un criteri subtil per discernir el veritablement real del que no ho és. Només funciona des del si del silenci.
L’acció no pot realitzar la Veritat
A la veritat no hi condueixen més que el desafarrement i el discerniment, que alhora és causa i efecte de la veritat.
El discerniment i l’ajuda del Mestre, la gràcia del Mestre, condueixen a transcendir els embolcalls per arribar al discerniment complet
El discerniment cognoscitiu va indissolublement unit a l’amor. Podria dir-se que el discerniment és una forma apassionada d’amor.

b) Paper de les Escriptures en el coneixement

Les Escriptures valen quan ajuden a conduir a Això. No tenen un altre valor. Han de ser una escala que s’utilitza i s’abandona.

c) Paper de la doctrina en el coneixement

Quan la veritat és present, quin interès té la representació que és només absència de la immediatesa de la seva presència?
Buscar una doctrina és caure en el pensament dualista. I atrapats en el pensament dualista, no hi ha cap possibilitat d’accedir al coneixement complet.
Les escriptures són útils, perquè inciten a la cerca i no perquè a través d’elles pugui obtenir-se el que es busca. Ho mostra però no es pots atrapar. Però la seva escolta ens torna serens i cristal·lins. No s’ha d’oblidar que la doctrina hi és per ser abandonada.
L’adhesió a una doctrina no ha de ser tal que condueixi a menysprear unes altres, ha de portar a la magnanimitat i desaferrament respecte a tot el que no sigui la pura i informulabe veritat.
La doctrina és fins a quin punt pot ajudar a conduir al coneixement? Les interpretacions, encara que siguin doctrines metafísiques, no condueixen al coneixement. Cal saber escoltar el missatge sense paraules i oblidar el missatge verbal.

d) Funció del Mestre en el coneixement

La transmissió s’ha de fer d’humà a humà. Només humans salven a humans.
La transmissió es uns cosa realment difícil d’expressar i més encara d’entendre.
Els Mestres són els que ens precedeixen en el camí; són l’avançada, els exploradors. Només això
El Mestre és el que és capaç de mostrar-nos el que realment som: una gota d’aigua, però de la mateixa naturalesa que l’oceà.
Els diferents Mestres cremen amb el mateix foc
Els ensenyaments dels grans mestres són terriblement simples, i, en la seva senzillesa i nuesa, són durs i difícils d’assimilar:
Els Mestres ens conviden a analitzar-ho tot, a provar-ho tot, a indagar-ho tot i a veure-ho tot per nosaltres mateixos. Una indagació lliure.
El Mestre és un Mestre de llibertat incondicional, no hi cap adherir-se a res ni a ningú, ni a ell.
El Mestre, des de fora, fa que es vegi dins el que ja s’ entreveu fora.
El gran ensenyament dels Mestres és el silenci.
La tasca més fonamental del Mestre és fer comprendre que el món és només una descripció i que el què cal fer per arribar al coneixement és callar aquesta descripció. Ensenya que la vida és plena de misteri, de goig, d’alegria i d’amor.

e) L’ensenyament dels Mestres

La veu dels Mestres anuncia la proximitat d’’això” i tranquil·litza.
L’ensenyament dels Mestres es dona en secret, actua en secret i no vol observadors. Quan s’aprèn no cal aferrar-se a les paraules
El que en realitat s’ensenya és la visió, no el raonament o l’argumentació

f) Funció de l’experiència en el camí del coneixement

L’experiència és l’única cosa que compta, no la doctrina.
Diu I. Shah: el que pugui significar el terme “Déu” és una cosa que no pot ser apreciat més que per mitjans interiors; no és accessible en els quadres d’una religió formal, sigui la que sigui.

CAP-18. Què cal entendre per «religió»

No és recomanable l’entusiasme religiós; és millor la mansa benevolència al costat de la serenitat i l’equanimitat internes.

Hi ha una emoció impersonal que acompanya la benevolència incondicional i la serenitat, l’equanimitat i la lucidesa, i que transcendeix el jo.

Compte de no quedar intoxicat per la religió.

La religió no es troba en les mortificacions, ni en l’ascetisme, ni en la devoció o en els preceptes

No és l’adhesió a una doctrina, a una tradició, amb menyspreu de les altres.

La veritable religió estima primer la veritat; després, les sectes, les tradicions particulars

Les religions han de ser necessàriament diverses, sense que això afecti la seva veritat interna,

Tota religió és construïda sobre el fonament de l’experiència religiosa, sense la qual s’esfondra tota la seva superestructura metafísica o teològica.

Totes les controvèrsies religioses se centren en la interpretació de l’experiència, no en l’experiència mateixa.

Els sistemes de representació de les religions i els seus ritus s’empren per impregnar-se de la tradició, per estar segurs de no perdre el camí, però no han de ser mai causa d’exclusió, menyspreu o persecució mútua.

Avui, una persona que adopti una denominació confessional concreta, això l’apartaria del Principi fonamental d’anar a buscar-lo a Ell, la veritat,

La veritable religió difereix per a cada persona, cada ú ho comprèn de manera diferent.

La dogmàtica ha de subordinar-se a l’experiència. La religió no consisteix en una acceptació d’abstraccions acadèmiques o en la celebració de cerimònies, sinó en una forma de vida o d’experiència. És una percepció de la naturalesa de la realitat. És una resposta de tota la personalitat, la integració de l’ésser en la realitat centra, a l’abisme de l’Ésser.

El sentiment religiós no serà mai totalment abolit en l’humà, en el sentit del terme religare. Són només les institucions i les formes religioses les que es troben afectades

CAP-19. La moralitat com a camí al coneixement complet

La moralitat per tal que condueixi al coneixement ha de ser una indagació i llibertat. la benevolència incondicional és la guia de la moralitat que condueix al coneixement

El coneixement és purificat per la disciplina moral; la disciplina moral és purificada pel coneixement.

CAP-20 La pregària

És el preludi al coneixement i no hi ha pregària sense coneixement

El coneixement necessita pau de la ment, aquest necessita el concurs del cos. I viceversa.

Pau, cos i pregaria tot junt.

Si hi ha veritablement pregària, hi ha coneixement i viceversa.