Krishnamurti

CREACIÓ I ATENCIÓ PLENA

UserFiles/Image/krishna.jpg

Krishnamurti (extractes de: Diario. Barcelona, Edhasa, 1983)

La creació no és pels qui ostenten un gran talent, per persones amb especials dons; a aquests els pertany –potser- la creativitat, però mai la creació. La creació és més enllà del pensament i de la imatge, més enllà de la paraula i de l’expressió. No es comunica perquè no és formulable; no és possible revestir-la de paraules. Es pot sentir en estat de completa i lúcida atenció. No és possible fer-la servir i exhibir-la en el mercat per a regatejar o vendre.

El cervell total, amb les seves ocultes urgències secretes i els seus esforços, amb tota la seva varietat d’astutes virtuts, ha de romandre totalment silenciós, mut, tot i que alerta i serè.

Veure sense el pensament, sense la paraula, sense la resposta de la memòria, és totalment diferent de veure amb el pensament i el sentiment. Allò que es veu amb el pensament és superficial; és un veure parcial. No és veure, en realitat. El veure total és el veure sense el pensament. Veure un núvol per damunt d’una muntanya, sense el joc del pensament i de les seves respostes, és el veritable miracle del naixement, de la novetat, de la creació. No es pot parlar de que sigui “bell”, és una explosió en la seva immensitat; és allò que mai no havia estat i mai no tornarà a ser. Per veure, per escoltar, cal que tota la consciència es mantingui quieta per deixar ser a la creació. Això implica la totalitat de la vida i no el fragment, com passa amb el pensament. No hi ha “bellesa”, sinó només un núvol sobre una muntanya, això és creació.

Què pocs són els que arriben a veure les muntanyes, o un núvol. Miren, fan alguna observació i passen de llarg. Les paraules, els gestos, les emocions impedeixen veure. Recordem el nom d’aquell arbre, nomenem una flor, establim categories, “això és allò, això és tal altra cosa”.

La bellesa i l’amor de l’àmbit del pensament s’oposen a la lletjor i a l’odi. Però la bellesa no té contrari, com tampoc el té l’amor. La bellesa no pertany al pensament ni al sentiment, no té res a veure amb emocions o sentimentalismes.

No existeix “veure” mentre hi ha condemna o justificació o identificació amb el fet. “Veure” només és possible quan el cervell no s’hi enreda, participant activament sinó que observa, abstenint-se de classificar, jutjar o avaluar.

Per “veure” cal humilitat, i l’essència de la humilitat és la innocència. Aquí tenim aquesta muntanya il·luminada pel sol de la tarda; veure-la per primera vegada, veure-la, com si mai abans l’haguéssim vist, veure-la amb innocència, veure-la amb ulls que han estat banyats pel buit, amb ulls no marcats pel coneixement –és aleshores quan veure és una experiència extraordinària. La paraula experiència és lletja, s’associa amb emoció, coneixement, continuïtat; el “veure” al que m’estic referint no és cap d’aquestes coses. És d’un altre ordre, radicalment nou. Per copsar aquesta qualitat tan nova cal humilitat, la humilitat que mai ha estat contaminada per l’orgull, per la vanitat.

Es “veu” amb la totalitat del propi ésser, aquell que no es troba en estat de necessitat, de conflicte i opció, sinó en estat de passivitat activa; el cervell roman completament quiet, despert en la seva totalitat. Aquest “veure” és el miracle de la humilitat, no és romanticisme absurd ni sentimentalisme, amb les seves crueltats i humors, ni emoció amb les seves ones d’entusiasme i depressió. És alguna cosa tan completament nova, que en aquesta atenció total només hi ha silenci. Allò nou existeix des d’aquest buit.

Hi ha atenció quan el cervell està totalment quiet; viu i sensible, però quiet. Aquí no hi ha un centre des del qual atendre, mentre que la concentració, per contra, posseeix un centre amb les seves exclusions. L’atenció, el veure complet i instantani, acaba amb la supèrbia. Aquest “estat” despert és humilitat. L’atenció és virtut perquè en ella floreixen la bondat i la caritat. Sense humilitat no hi ha virtut.