Farid Uddin Attar va ser un gran poeta sufí persa del segle VI, en aquesta obra va realitzar un estudi sobre els “cercadors” per analitzar les diferents actituds en la investigació. Des d’aquells que s’acontenten amb el que ja posseeix sent així uns “cercadors” purament teòrics, fins a aquells que decideixen iniciar la seva recerca estudiant les diferents actituds que té per realitzar-la. I Rumí (1207-1273), poeta i destacat mestre espiritual persa, en un exemplar del llibre de les secrets (Asrar Nameh) va expressar la seva gran admiració i amor per Attar, en un dels seus versos: << Attar va ser l’ànima de la espiritualitat personificada i Sanai va ser els seus ulls; jo no faig més que seguir les seves petjades >>
Seguiremos las meditaciones de Nisargadatta posteriores a la publicación de Yo soy Eso. Nisargadatta es uno de los grandes maestros del Vedanta Advaita del siglo XX que enseña a recorrer el camino espiritual con la mente.
Joan de la Creu en els seus versos utilitza la imatge conjugal, com també fa Rumi, per expressar la unió amb Déu i la no dualitat. De la mateixa manera que Rumi és explícitament teista però amb un teisme cristià. Els poemes d’un gran místic i poeta ens ajudaran a aprendre a treballar en la via des de la sensibilitat. Pretenem superar les reticències al teisme i a la devoció. Per poder heretar la saviesa dels grans del passat aquestes reticències no són raonables. Llegirem els poemes: cántico espiritual, Romances, Dichos de luz y amor, Monte de perfección, y Canciones.
És un text important del budisme Mahayana inicial, escrit cap el segle IV de la nostra era que va tenir gran influència en el desenvolupament del budisme a la Xina, al Tibet i al Japó, convertint-se en un dels fonaments del budisme Chan. Aborda el reconeixement del món objectiu com una visió, com una manifestació de la ment: tots els fenòmens són buits, buits d’entitat i il·lusoris. Amb aquest coneixement s’arriba a comprendre que res ni ningú neix, viu i desapareix. És a causa de la memòria, la imaginació, el raonament i les afeccions, que donem per real el món que modelem. Tot està buit de substància, també la pròpia ment i la personalitat.
