El silenci és cosa seriosa

Article publicat a la revista VALORS, nº231
(Desembre, 2024, dedicat al silenci: “El silenci és un luxe?)
https://valors.org/revista/el-silenci-es-un-luxe/

Imaginem…

Imagina algú que parla i parla, cap endins i cap enfora. Que no calla encara que calli, perquè el seu cap no deixa d’enraonar: he de fer, haig d’anar, em va dir, com és que, ara que hi penso, que bé si, quina ràbia que… Etcètera! Imagina que si té un moment, ha de donar un cop d’ull a allò que diuen i comparteixen altres persones que també parlen i parlen… Imagina-la sense temps per mirar, per escoltar, per percebre de debò, per sentir, valorar, sorprendre’s, preguntar-se, interessar-se…

            Potser no ens cal imaginar gaire ni anar molt lluny per trobar algú en aquesta situació, potser fins i tot podria dur les nostres sabates… Qui més qui menys, poc o molt, sap el que és aquesta sensació de viure dins d’un petit tornado personal de paraules, ocupacions i presses… Però si ens aturem, si ens permetem uns moments per auscultar el nostre interior, hi ha alguna cosa més en nosaltres, això també ho sabem, de vegades ho hem pogut intuir. Com un rerefons silenciós de calma, d’atenció, de tendresa. Molt tènue potser, molt amagat, o en alguns moments s’ha fet més viu i present. Un rerefons difícil de concretar, però que d’alguna manera ens atrau, ens convida a recollir-nos-hi, una dimensió silenciosa… Ràpidament, però, s’imposen les urgències: “no hi ha temps…”

Sigui com sigui, el contrast entre superfície i fondària es deixa sentir. Són, necessàriament, dues realitats irreconciliables? Ben segur que no. Com més comprenem la naturalesa de cada àmbit més evident es mostra la possibilitat –i la necessitat!– de connectar-los. El problema, o el parany, té a veure amb deixar que la vida avanci amb el pilot automàtic posat, en mans dels automatismes del jo, sense contrapartida. Vegem-ho.

El jo i el seu silenci

Aquest monòleg que sovint ocupa tot l’espai interior, és el discurs del jo. La funció de l’estructura psíquica, cognitiva, que anomenem “jo”, o ego, que s’expressa en la ment que pensa i projecta a través de paraules i accions, és no deixar de donar forma a la realitat en funció de l’experiència passada i de les necessitats i expectatives futures. D’aquesta manera ens proporciona una visió simplificada, de superfície, en la qual sempre ocupem el centre de l’escena, a punt per reaccionar a les situacions, a punt per interrelacionar-nos amb els altres, per interpretar, predir…

El problema ve quan s’oblida l’altra cara de la moneda del coneixement, la que ens desplaça del petit escenari (o gàbia) i ens apropa a la realitat, tot posant-nos en contacte amb el seu batec, el seu valor, la seva presència. És el camí de la superfície a la profunditat, la dimensió silenciosa. Silenci que implica baixar el volum d’un monòleg interior que només ens parla de nosaltres mateixos, d’allò que hem fet i del que farem, del que esperem i del que voldríem… per tal de poder escoltar, sentir, percebre el que aquí hi ha. Passar de les cabòries a la realitat, presents al present. Per crear cal “fer espai a l’interior per deixar entrar l’univers, en un estat d’atenció que ens permet sentir el seu bategar“, li deia el poeta Valente a Antoni Tàpies. I el pintor respon: “Com és d’important entendre el paper del silenci! No és un caprici! El silenci et fa veure molt clarament la unitat universal de totes les coses. Estimula un esperit més comprensiu i solidari entre els éssers humans i amb la natura.”[1]  D’això es tracta. És en el silenci que “deixa entrar” la vida en nosaltres on es fa possible reconèixer el veritable valor de cada ésser, de cada cosa, i no ja en funció de la meva necessitat. Un silenci que travessa distàncies tot teixint una profunda comunió amb tot i tothom. “Si aprenem a callar –ens recorda Marià Corbí– és per aprendre a estar totalment alertes, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi ha. Des del silenci el món deixa de ser un camp de cacera en constant referència a mi, i cada cosa esdevé pura presència inexplicable.”[2]

Per això el silenci és cosa tan seriosa. L’animal depredador que som no pot tenir  –no té– fre, si no viu l’experiència del valor de l’altre, si no viu el profund i infinit valor del propi existir, si no té oportunitat de sentir l’infinit misteri de l’existència. Prou que ho veiem. Per contra, des de la seva possibilitat silenciosa, des d’un cor i una ment i uns sentits en actitud atenta, receptiva, la capacitat de reconeixement, de gratuïtat, d’interès gratuït i de compromís de l’ésser humà també és il·limitada. Viure com un ésser humà requereix que superfície i fons es mantinguin en connexió, que les capacitats de la persona beguin del silenci, sentin, coneguin des del seu silenci. Qui viu així, no oblida sobreviure, és clar, però ho fa vetllant per tot i per tothom des de la profunda comunió, minúscula espurna de vida que sap del misteri de cada bocí d’existència.

Una actitud, un art

Toquem de peus a terra. Com fer espai al silenci en unes vides tan ocupades i preocupades? Benvinguts siguin els dies idíl·lics i tranquils, en contacte amb la natura, però cultivar el silenci és alguna cosa més subtil i, alhora, sempre a l’abast, sigui quin sigui l’entorn. Més subtil perquè no depèn d’unes condicions determinades. I a l’abast, perquè… “silenci no és evasió, és trobada serena amb la realitat”… (Thich Nhat Hanh). Podríem dir que és tan senzill (o difícil) com callar per poder escoltar, com aplicar aquell canvi de clavilla que ressitua les capacitats de la projecció a l’acollida; que ens situa en actitud d’apertura, d’exploració, d’atenció plena, amb tot l’ésser, a punt per rebre la presència de l’altre, dels altres, de la vida.

            Com es concreta? En quietud o en moviment, qualsevol element interior o exterior pot ser objecte de la nostra pràctica silenciosa. Aturar-se al matí uns pocs minuts, abans d’engegar a córrer, per prendre consciència del moviment de la respiració, del do de la vida a cada inspiració i expiració. Moments de recolliment, d’escolta del propi interior. Atenció al moviment del cos al caminar; atenció als colors, olors, sons, als elements de l’entorn. Unir imaginació, cor i ment, fins a poder sentir l’impacte dels dos bilions de galàxies que poblen l’univers. Assaborir a poc a poc un poema. Repetir una paraula, una expressió, deixar que ens impregni. Cantar perquè sí, caminar perquè sí, col·laborar perquè sí, no per aconseguir això o allò… tot això és silenci. Mètodes i tècniques de concentració desenvolupades al llarg dels segles ens poden ajudar a enfortir i consolidar la capacitat d’atenció, i a compartir la pràctica amb altres persones. Però tenint ben present que l’art consisteix en fer possible aquell gir que allibera al jo de la seva gàbia al propiciar que les capacitats puguin percebre i sentir des del seu propi silenci.

Des d’aquesta perspectiva, agafen tota la força les paraules de Cristina Kaufmann (1939-2006), carmelita del convent de Mataró: “el silenci és com la mare, l’úter de la persona, ja que només des d’ell rep vida que és comunicació. És en el silenci on cobra o recupera l’aptitud de percebre el missatge de tot el que l’envolta, on pot descobrir el ritme entre silenci i paraula, entre soledat i comunió.”[3]

            Silenci que dota de vida a la vida, perquè és la condició de poder sentir la seva presència, rebre el seu dir… i correspondre-hi!

Teresa Guardans

[1] José Ángel Valente, Antoni Tàpies. Comunicación sobre el muro. La rosa cúbica, 1998. p.35

[2] Marià Corbí. El conocimiento silencioso. Fragmenta, 2016. p. 152 i ss.

[3] C. Kaufmann. El rostro femenino de Dios, Desclée de Brouwer, 1997. p.95