Marta Granés

Indagacions sobre religió en Corbí i Gauchet: fonamentacions per a una espiritualitat de «la sortida de la religió»

Files/1327502818 Flor Roca Peque T128x85.jpg

Presento les conseqüències de «la sortida de la religió»(1)  sobre l’espiritualitat que es deriven de l’estudi comparatiu de dos estudis: el de Gauchet, filòsof i historiador francès (2) i el de Corbí, epistemòleg català (3) . L’objectiu del treball ha estat rastrejar en els seus plantejaments la possibilitat de l’espiritualitat de la «sortida de la religió» i les característiques que assumiria (4).
Em centraré aquí en els trets de l’espiritualitat de la nova situació que resulten  coincidents en ambdues perspectives.

Llistats són aquests:

¬ el punt de partença és la constatació de que ens trobem en l’etapa de la retirada de la religió

¬  l’experiència religiosa està intrínsecament lligada a la naturalesa humana, n’és un element antropològic;

¬ cal aclarir la distància entre religió i espiritualitat

¬ l’espiritualitat continuarà després de «la sortida de la religió», perquè forma part de l’estructura humana

¬ la nostra és una època que arracona l’heteronomia en favor de la plena autonomia. D’aquí cal deduir que l’espiritualitat de «la sortida de la religió» s’haurà de fonamentar en l’autonomia, així és que haurà de ser concebuda i viscuda de manera que no comporti ni suposi dependència d’una entitat exterior en cap activitat humana ni en la comprensió del món.

¬ per tant l’espiritualitat deixarà de ser concebuda com un anar cap a fora de l’àmbit terrestre, per passar a ser interpretada com un anar a la mateixa realitat mundana. 

¬ l’espiritualitat no podrà tenir forma religiosa ja que la religió ha deixat de configurar la interpretació i valoració col·lectiva de la realitat. 

¬ l’espiritualitat de «la sortida de la religió» extraurà les formes de l’art, de la filosofia i també de les mateixes tradicions religioses si se saben llegir des de l’epistemologia no mítica. ¬ l’àmbit axiològic en els homes de les societats d’innovació, amb la retirada de la religió, ha quedat desestructurat, i caldrà advertir que l’oblit del cultiu de la dimensió espiritual té conseqüències distorsionadores en el desenvolupament humà tant a nivell individual com social. 

 

Passo a desenvolupar aquests trets:

 

1.         Per vies diferents els dos filòsofs conclouen en els seus estudis que la religió ha deixat de complir una funció configuradora de la vida col·lectiva, encara que la causa d’aquesta situació és vista de manera diferent per cada un dels autors. El plantejament de Corbí situa la religió en relació intrínseca amb les formes de sobrevivència preindustrials, fins a tal punt que segons siguin aquestes així seran la mitologia i els rituals. Y per tant les modificacions en les formes de sobrevivència es traduiran en canvis en la religió. La religiositat, doncs, es troba íntimament lligada a unes formes preindustrials de sobrevivència i a la seva cultura que es caracteritza amb uns trets molt específics. Corbí defineix aquestes societats gestadores de la religió com jeràrquiques, autoritàries, patriarcals, que precisen de fixació, creences i submissió per a configurar una interpretació i valoració estàtica del món adequada a les seves formes de vida. Si per les raons que siguin desapareix una forma de sobrevivència preindustrial, conseqüentment deixa d’estar operativa la interpretació de la realitat que imposa i la forma religiosa que hagi generat. Avui per les societats que viuen de la innovació i el canvi continu que han abandonat les antigues formes preindustrials de sobrevivència, la religió configurada segons els seus vells patrons, ha quedat obsoleta.

Des de l’enfocament de Gauchet actualment l’àmbit del sagrat amb formes religioses ha desaparegut de l’estructuració de la vida col·lectiva com fruit del total distanciament de Déu i del sagrat de l’esfera terrestre. Un allunyament que va començar amb l’aparició de l’Estat i que s’ha anat engrandint al llarg de la història fins el punt en què ha deixat de tenir-hi cap incidència com és el cas de les societats europees actuals.

Una primera aportació d’aquests autors a la reflexió sobre la possibilitat de laïcització de l’espiritualitat és la constatació raonada de que ens trobem en l’etapa de la retirada de la religió. 

 

2.         També en els dos filòsofs apareix la idea que hi ha un element antropològic constitutiu relacionat amb l’àmbit religiós, que per a Gauchet està íntimament lligat amb l’experiència de l’esfera de l’invisible, i per a Corbí amb un accés a la dimensió absoluta de la realitat originat a partir de la parla. Un element antropològic que per ambdós estudiosos és independent de les formes religioses encara que, exceptuant l’època actual, en tota la història humana s’ha mostrat sempre condicionat per elles.

Cal, però, mencionar una diferència en aquest punt entre les dues anàlisis que les distancia d’arrel i és que Gauchet concep l’experiència religiosa com aquella que fa referència a un àmbit sagrat separat del profà amb capacitat de revelar-se i que sempre haurà de concretar-se en creences, mentre que Corbí considera l’experiència religiosa com la de la dimensió absoluta intrínseca a la natura humana i a tota realitat, i que la seva expressió i interpretació sempre depèn de les construccions culturals. Una experiència sempre independent de sacralitats i de creences, les quals són únicament una qüestió relativa i pròpia del sistema de programació de societats preindustrials que s’han sobreimposat a l’experiència de la dimensió absoluta.

Una segona aportació dels dos autors estudiats és que lliguen l’experiència religiosa a la mateixa naturalesa humana, com un element antropològic. Aquesta visió situaria aquesta experiència com a part fonamental de l’estructura humana tot allunyant-se de col·locar-la en un àmbit extern al món dels humans.

 

3.         L’estudi de Gauchet es realitza des de l’epistemologia que Corbí anomena «mítica», és a dir, aquella que manté que els mites i els símbols són descriptius i que dona fonament a mantenir que Déu és una individualitat, una alteritat transcendent. Contràriament Corbí intenta mantenir-se a distància d’aquesta epistemologia tot tenint present, de manera sostinguda, en el seu estudi del fet religiós que aquest sempre s’ha presentat fins ara sota aquesta modalitat epistemològica a causa de les exigències del programa cultural preindustrial que ho va imposar a la religió. Aquesta constatació farà que Corbí prengui mites, símbols i rituals com a construccions humanes que no pretenen ser descripcions de la realitat sinó només modelacions.

Ens sembla que l’epistemologia no mítica, -aquella que considera que tots els nivells de la nostra vida són construcció, tant els conceptuals, els axiològics com els organitzatius-, es troba incardinada en la cultura de les societats d’innovació,  i encarada a l’epistemologia mítica configuradora de les religions pròpia de les cultures de societats preindustrials, resulta ser una eina molt útil i apropiada per apropar-se al coneixement de la dimensió absoluta, aquella que no te forma. Si des de l’epistemologia no mítica ens fem conscients de que tot és construcció, això ens hauria de permetre comprendre i tenir accés a la fondària de la que parlen les tradicions religioses que ens arriba sota una configuració epistemològica mítica.

Aquesta noció corbiana, absent en Gauchet, considerem que es converteix en una eina útil avui per poder distingir entre l’aspecte programador dels relats religiosos que demanda una epistemologia mítica, de l’aspecte que és només expressió i incitador de l’accés a la dimensió absoluta. I una vegada feta la destriada entre les dues vessants dels mites i rituals s’estaria en disposició d’extreure’n d’ells orientacions per a l’espiritualitat de «la sortida de la religió».

Del que acabem d’exposar podem extraure que l’epistemologia no mítica que opera en la cultura de les societats actuals que viuen de innovar és adequada per apropar-se a l’àmbit de la dimensió absoluta i per tant no cal haver d’adoptar l’epistemologia mítica per abordar-lo. Quedem alliberats d’haver d’operar amb una eina absent en la cultura actual.

 

4.         Hem trobat un gran acord entre els dos filòsofs en afirmar que la nostra és una època que arracona l’heteronomia en favor de la plena autonomia. Segons Gauchet el cristianisme es troba darrera de la generació de la democràcia en convertir-se en causa de l’assoliment de l’autonomia. El cristianisme empeny cap a la «reapropiació» del potencial de la individualitat, i amb ella apareix la plena subjectivació dels individus i de Déu. Arribats a aquest punt es fa possible la sortida de la religió com a despossessió, i conseqüentment també la sortida del mateix cristianisme, és per això que es pot afirmar que el cristianisme és la causa de la sortida del cristianisme. Per a Corbí darrera de la democràcia i l’autonomia es trobaria la peculiaritat de l’organització de la societat grega quallada en la polis.

Però si bé cada un dels autors singularitza una via diferent de gestació de la democràcia, ambdós constaten el seu ple assoliment avui, és a dir, coincideixen en interpretar la situació actual com el moment en el que es produeix de manera extensiva l’abandonament complet de l’heteronomia en favor de l’autonomia. D’aquí cal deduir que l’espiritualitat de «la sortida de la religió» s’haurà de fonamentar en l’autonomia, així és que l’accés a la dimensió absoluta haurà de ser concebuda i viscuda de manera que no comporti ni suposi dependència d’una entitat exterior en cap activitat humana ni en la comprensió del món. Aquesta ens sembla una aportació important de cara a dilucidar l’espiritualitat de «la sortida de la religió».

 

5.         L’establiment de la plena autonomia, conseqüentment, també condueix a deixar d’esperar que les decisions sobre la vida, els projectes individuals i col·lectius, el sentit de ser-en-el-món, l’orientació de l’actuació vinguin dictades des de fora, des d’una alteritat, tornant-se evident que les haurà de prendre cada individu i cada grup, assumint els riscs com exercici de la seva pròpia autonomia.

Podem donar un pas més pel que fa a l’efecte sobre el cultiu de l’espiritualitat que té l’abandonament de l’heteronomia que viu la nostra època. L’espiritualitat deixarà de ser concebuda com un anar cap a fora de l’àmbit terrestre, per passar a ser interpretada com un anar a la mateixa realitat mundana. Aquest ens sembla un capgirament radical de la proposta religiosa mai viscuda anteriorment en la història de la cultura (5).  La nova espiritualitat haurà de configurar-se assumint la plena autonomia dels individus i col·lectius en tots els àmbits de la vida.

 

6.         Reflexionar sobre la diferenciació entre espiritualitat i religió resulta important per poder previsualitzar com serà una espiritualitat en societats no religioses. Sobre aquest punt Corbí fa un esforç per discriminar fonamentadament entre espiritualitat i religió partint de la diferència entre fe i creença. Per a ell la fe despullada de creença no és noticia conceptual ni tampoc simbòlica de la dimensió absoluta, és allò què els grans autors espirituals de les tradicions religioses anomenen «coneixement silenciós» o «coneixement no-coneixement», és a dir, és la notícia des del si de la no-dualitat entre subjectes i objectes. Aquesta notícia es diferencia clarament de la creença, que és un element i una formulació que prové del programa col·lectiu -per tant són culturals- d’una societat preindustrial. I la religió sorgiria de la unió inseparable de fe i creença.

Gauchet tot i formular la possibilitat d’una espiritualitat no religiosa no especifica una distinció clara entre els dos termes. Per a ell espiritualitat vindria a designar un qüestionament que es presenta en l’home de tot temps i cultura sobre ser-en-el-món, una recerca que en el passat es va recolzar en la religió i que ara haurà de ser plantejada fora d’ella. Sota el terme fe ell hi veu la dinàmica que porta a buscar una confirmació interior, fruit de trobar Déu en el que podríem anomenar una revelació interior que comporta llibertat respecte a la tradició rebuda i la simple observança. Per tant, per a Gauchet, tot i que no ho formuli perquè s’hi nega explícitament, espiritualitat és més que un mer qüestionament filosòfic. En aquest plantejament malgrat la falta de concisió i la presència de l’epistemologia mítica amb la que opera hi hauria similitud amb la definició de fe de Corbí.

L’aclariment de la diferència i distància entre fe i religió que aporten ambdós autors permet pensar en la possibilitat avui d’una espiritualitat sense forma religiosa ja que la religió ha deixat de tenir el paper configurador de la interpretació i valoració col·lectiva de la realitat. L’espiritualitat post-religiosa no tindrà, evidentment, elements religiosos ni tampoc els heretats dels cristianisme. 

 

7.         Gauchet situa l’experiència espiritual en correspondència amb «un nucli antropològic irreductible» en l’ésser humà, i Corbí en la parla, element de l’estructura antropològica que desplega un doble accés a la realitat, aquell relatiu a nosaltres i aquell que ja no ho és, l’absolut.  La relació que estableix Corbí entre la parla i l’experiència de la dimensió no relativa ens sembla una de les aportacions més importants en concretar-la en una funció pròpia de la natura humana. L’aportació d’aquesta reflexió és que l’espiritualitat continuarà després de «la sortida de la religió», perquè forma part de l’estructura humana. Els estudis dels dos autors els porten a afirmar que l’espiritualitat de «la sortida de la religió» és tant possible com ho ha estat en el passat pel fet que s’arrela en la mateixa naturalesa humana, raó per la qual la retirada de Déu o de les creences no l’afectarien en absolut. I en tant que element antropològic el seu arraconament comporta conseqüències per l’estabilitat psicològica dels individus i col·lectius.

 

8.         Gauchet veu que l’espiritualitat té la possibilitat intrínseca de presentar-se deslligada de configuracions religioses així les formes que agafi en «la sortida de la religió» hauran de venir necessàriament d’altres àmbits com per exemple l’art o la filosofia. Diferent és la postura de Corbí que considera que el cultiu de l’accés a la dimensió absoluta de la realitat on millor s’explicita és en les tradicions religioses i que, per tant, seria un error i un risc deixar a la població desmantellada del cultiu d’aquest element antropològic mentre reinventem l’accés a aquesta dimensió. Caldrà recórrer a les tradicions per tal d’obtenir camins de cultiu de l’espiritualitat que s’han anat forjant durant mil·lennis, i han estat llargament verificats evitant així possibles errors en l’elaboració de noves propostes.

Des dels dos plantejaments s’afirma que l’espiritualitat de «la sortida de la religió» podrà prendre formes no religioses que extraurà de l’art, de la filosofia i també de les mateixes tradicions religioses si se saben llegir des de l’epistemologia no mítica.

 

9.         Un element important per la reflexió que ens proposem és el lligam entre qualitat humana i cultiu de l’espiritualitat que desenvolupa el treball de Corbí. Mostra que el cultiu de la dimensió absoluta passa per fer sortir als individus de l’egocentració pròpia de tota espècie animal, promovent el desenvolupament de la llibertat, el desaferrament, l’interès i l’amor. Aquestes qualitats que no poden aparèixer mentre la necessitat i el desig dominin la ment i el sentir, ni tampoc mentre sigui la depredació en profit propi o del propi grup l’objectiu de les accions i dels projectes, impliquen un refinament en la percepció, valoració de la realitat i també en la relació amb ella. Així és que el cultiu de l’espiritualitat des d’aquesta perspectiva suposa una major qualitat humana. En un escenari dominat per l’egocentració, la cohesió social serà dèbil perquè fàcilment s’entrarà en un conflicte d’interessos, així és que caldrà el cultiu explícit de la dimensió absoluta per a que es desencadeni interès gratuït per la realitat.

A partir de la clarificació del lligam entre experiència religiosa i qualitat humana s’evidencien els beneficis del cultiu de la dimensió absoluta de la realitat com font d’estabilitat profunda per a individus i col·lectius. Caldrà que les noves societats tinguin present aquestes qualitats que es deriven del cultiu de l’accés a la dimensió absoluta per tal que en fomentin aquesta dimensió humana.

 

10.       En ambdós autors, com ja hem apuntat, trobem una certesa inamovible que s’ha arribat al final de l’etapa en què la religió organitzava la visió de la realitat, imposava uns valors sagrats, establia com havia de ser l’estructura familiar i social, la moralitat, la manera correcta i bona de viure. Els dos adverteixen que l’àmbit axiològic en els homes de les societats d’innovació, amb la retirada de la religió, ha quedat desestructurat, tant a nivell col·lectiu com individual la qual cosa reverteix en problemes qualitatius.

Ambdós autors veuen el perill que aquest buit axiològic te sobre l’actuar i la presa de decisions dels humans: sense la qualitat que proporciona l’espiritualitat, els individus de les noves societats industrials viurien a nivell de purs depredadors (Corbí) i els conduiria a identificar-se simplement amb un rol social sense més dimensions i amb un cert desequilibri pel fet d’obviar les preguntes de fons sobre l’ésser humà (Gauchet). Així és que ambdós estarien sostenint que, en la situació de «la sortida de la religió», no tenir en compte aquest element constitutiu de la natura humana suposaria un greu perjudici pels individus, l’espècie i el planeta. L’experiència de la dimensió absoluta en paraules de Corbí, o de nivells invisibles i absoluts en les de Gauchet, compleix funcions fonamentals pel bon funcionament individual i col·lectiu que la perspectiva corbiana concreta com aportadora de la flexibilitat necessària per respondre als canvis en el medi i, en la visió gauchetiana, es veuen com equilibradores de la dimensió relativa.

Els dos autors adverteixen seriosament que l’oblit del cultiu de la dimensió espiritual tindria conseqüències distorsionadores en el desenvolupament humà tant a nivell individual com social.

 

Per acabar una frase de Gauchet amb la que estaria d’acord Corbí: «Las sociedades funcionaron masivamente con religión. ¿Qué ocurre cuando una sociedad se pone a funcionar fuera de la religión? Ése es el tema del desencantamiento del mundo. …Todavía quedan por elucidar, una vez que se las ha formulado, las formas que adopta el proceso de desencantamiento y las consecuencias a las que conduce.» (6).

                                SÍNTESI DEL TREBALL DE RECERCA. (DESCARREGAR)

 


 

______________________________________

 

[1] expressió treta de Marcel Gauchet per referir-se a la situació de les societats actuals més desenvolupades tecno-científicament  respecte a la religió.

2 Marcel Gauchet és director d’estudis a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de Paris i és redactor en cap de la revista Débat. Filòsof i historiador interessat per la sociologia i per l’etnologia. Es considera fill intel·lectual i espiritual del maig del 68, tot i què ha anat evolucionant cap a postures polítiques allunyades del gauchisme primerenc. Es declara proper i deixeble de Max Weber encara que Gauchet considera que ell atribueix a la religió un major paper en l’estructuració de societats antigues. L’obra de Kantorowicz que posa en evidència les possibilitats contingudes en «l’Encarnació», tot i que van tardar 1000 anys en fructificar, li va servir per comprendre la revolució del cristianisme occidental a partir del segle XI. Aquest autor també li fa entendre que entre el 1000 i 1500 a Europa s’inventa un nou tipus de poder al voltant del rei i del regne en el qual les virtualitats cristianes en matèria de dissociació del cel i la terra s’actualitzaren. Serà aquest tipus de poder una de les principals raons de la sortida de la religió. Gauchet és autor del llibre “El desencantamiento del mundo”, ha publicat fonamentalment en les revistes Textures (1970-1976), Libre (1977-1985) i Le Débat (des de 1980); també ha publicat diversos llibres de temàtica molt diferent (mardones, José M. :2004; valladolid bueno, t. : 2004).

3 Marià Corbí és doctor en Filosofia i llicenciat en Teologia; ha estat professor del departament de Ciències Socials a ESADE Business School i de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. Des de 1999 dirigeix el Centre d’Estudi de las Tradicions de Saviesa, de Barcelona. És epistemòleg de les formacions axiològiques, estudiós de les conseqüències ideológiques i religioses de les transformacions generades per la societat industrial i postindustrial. Molts anys d’investigació des de les més diverses especialitats (lingüística, epistemologia, sociologia, antropologia, història de les religions…), li han permès aclarir la relació entre els sistemes de valors de les societats i els seus sistemes de vida, entre les formes religioses d’un grup social y el seu modus vivendi.

4 Soc conscient que la percepció de l’actual situació de la religió per part de sociòlegs, estudiosos del fet religiós i teòlegs no és unànime. Mentre per a uns és un fet generalitzat incontestable, per altres aquesta crisi només la pateix una petita part de la població mundial al temps que en extenses zones del planeta es dóna una revifalla de la religió; per això aquests darrers afirmen que a nivell global la situació avui pot ser qualificada de pervivència de la religió. Des de les jerarquies de les diverses Esglésies cristianes s’accepta el fet de la laïcització de la societat que es manifesta en un descens notable en la pràctica religiosa i en una independència de la ciutadania respecte a les corresponents doctrines morals minorant, quasi fins a desaparèixer, la seva influència sobre el comportament i valors assumits pels ciutadans (Rouco Varela, A.M., 2009; Mora, M., 2010). D’altra banda no tots els sociòlegs estarien d’acord en interpretar la davallada en la pràctica de rituals religiosos com una crisi que desemboca en la laïcització, sinó que ho interpreten com un canvi en la religiositat de la població (Berger, P.L., 2004,2005; Casanova, J., 2004,2007; García Jiménez, E., 2007)

 5 Ens estaríem referint a un capgirament en el plantejament de l’espiritualitat a nivell col·lectiu i social ja que els místics de totes les tradicions, a nivell individual, han plantejat des de sempre el retorn a la realitat d’aquí.

 6 Ferry, L.; Gauchet, M. Lo religioso después de la religión. [F-G: RDR] Barcelona: Anthropos, 2006. pg.26