Marià Corbí A un vivent que té un doble accés a la realitat se li plantegen dues possibilitats: una és fer totes les construccions culturals recolzades en la nostra condició necessiteu i, per tant, en l'autoreferència a la nostra condició de vivents, la qual cosa suposa que fem les construccions i la seva gestió des de la nostra egocentració que, per les dificultats que es presenten, es transforma en egoisme. L'altra possibilitat recolzem totes les nostres construccions culturals en l'experiència de la dimensió absoluta de la nostra condició humana. La humanitat, en tota la seva història, ha fonamentat tots els trets de la cultura i les seves construccions al servei de la nostra condició d'individualitats necessitades mogudes per l'ego, les necessitats i els desitjos. Des d'aquell individu necessitat i egoista es van construir tots els tipus d'organitzacions socials, tots els col·lectius, països, etc. Tota la realitat de la terra és aquí al nostre servei, disposada a la nostra explotació.
L’espiritualitat com a repte i força transformadora en les societats de coneixement
En les noves societats, en la mesura en què aquestes viuen de la innovació i producció contínua de coneixement, allò absolut només pot ser viscut per la via de l’espiritualitat, com a la realitat sense fons ni forma que és, i no per la via de la religió. I en aquest sentit, tant per a la societat com per als seus membres, l’espiritualitat apareix com una necessitat i com un repte. No hi ha més manera de viure-ho, ja que la seva possibilitat ve determinada per la naturalesa i funció del coneixement que fa possible la mateixa societat. En altres paraules, en les noves societats el coneixement opera com a principi de realitat o matriu possibilitadora que no podem negar. Si vivim d’aquest tipus de coneixement i gràcies a ell, hem de acceptar-lo juntament amb aquells canvis antropològics, axiològics i religiosos que la seva presència i forma d’accionar impliquen.
Relacionats
