En aquest apartat afrontem el greu problema de la fonamentació de l'ètica en les societats de coneixement, SC, quan no es pot basar ni en les conseqüències de les religions i de les seves revelacions, ni tampoc en un cos ideològic que pretén ser la descripció de la realitat, ni tampoc en una naturalesa humana donada i immutable. En darrer terme, l'ètica ha de fonamentar-se sòlidament en la dimensió absoluta (DA). Intentarem descriure aquesta fonamentació. Segurament es produiran repeticions d'arguments ja exposats, però he volgut anar pas a pas, partint de la nostra condició animal, encara que fos al preu d'algunes iteracions.
L’espiritualitat com a repte i força transformadora en les societats de coneixement
En les noves societats, en la mesura en què aquestes viuen de la innovació i producció contínua de coneixement, allò absolut només pot ser viscut per la via de l’espiritualitat, com a la realitat sense fons ni forma que és, i no per la via de la religió. I en aquest sentit, tant per a la societat com per als seus membres, l’espiritualitat apareix com una necessitat i com un repte. No hi ha més manera de viure-ho, ja que la seva possibilitat ve determinada per la naturalesa i funció del coneixement que fa possible la mateixa societat. En altres paraules, en les noves societats el coneixement opera com a principi de realitat o matriu possibilitadora que no podem negar. Si vivim d’aquest tipus de coneixement i gràcies a ell, hem de acceptar-lo juntament amb aquells canvis antropològics, axiològics i religiosos que la seva presència i forma d’accionar impliquen.
Related Posts
This Post Has 0 Comments