Unes reflexions sobre la necessitat d’afavorir la capacitat de meravella en les criatures, i les seves aportacions. Extractes d’un petit gran llibre escrit per Rachel Carson, biòloga que es va convertir involuntàriament en pionera de l’ecologisme denunciant els efectes per la natura de l’us del DDT.
«No em toquis», segons Juan 20, 17, és el que li va dir Jesús a Maria Magdalena quan ella ho va reconèixer després de la seva resurrecció. Com he d'entendre jo, un ateu cristià confés, aquestes paraules? En primer lloc, vull associar-les amb la resposta de Crist quan els seus deixebles li pregunten com sabran que ha tornat, que ha ressuscitat. Crist els diu que estarà allà on hi hagi amor entre els seus creients. Estarà allà no com una persona a qui es pot tocar, sinó com el vincle d'amor i solidaritat entre la gent. De manera que «no em toquis, toca i relaciona't amb els altres en l'esperit de l'amor».
Deixem establert que el cultiu de la DA en les SC no pot fer-se per la via de la submissió, com es va realitzar en el passat, sinó que tendirà de realitzar per la via de la indagació i creació lliure. Amb això només hem plantejat la meitat de el problema del cultiu de la DA en les SC. En les SC, que viuen de la indagació i creació lliure, no és viable un cultiu de la CHP que no sigui també, com l'art i la ciència, indagació i creació lliure, en cas contrari comportaria una mena esquizofrènia en el pensar i en el sentir.
El gran mite del naixement proclama la veritat de tot i la unitat radical de tot, i si unitat, amor. [...] El mite diu que tota la realitat que veiem, toquem, sentim i vivim en la nostra vida quotidiana està prenyada de la dimensió absoluta. Aquesta dimensió absoluta es mostra des de les entranyes mateixes de totes les realitats del cosmos. El mite parla de la nostra condició peculiar humana, expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.
“Perquè no demanar-li a l’autor si ens pot aclarir els dubtes i qüestions que se’ns plantegen a partir de la lectura del llibre?” Així va sorgir aquesta proposta que es concretarà en tres sessions de diàleg amb en Marià Corbí sobre una obra que explora la no-entitat del jo, les dues dimensions de la realitat, el sentit de la mort, o del temps, entre altres temes
Resulta molt interessant per als ciutadans de les societats que viuen de la tecnologia aproximar-se a l’obra de Mawlânâ Rûmî -savi i poeta sufí persa del s.XIII- perquè al presentar-nos reflexions profundes sobre la natura humana en forma poètica enriqueix doblement la perspectiva abstracta amb la que ens interpretem a nosaltres i a la realitat a la que ens empeny l’us de la tecnociència.
Conjunt de poemes del gran pensador i poeta persa Rumi de el s. XIII. Es tracta d’una indagació de la dimensió absoluta de la realitat des de la sensibilitat i el cor. D’ell podem aprendre com gestionar la nostra sensibilitat per a la indagació d’aquesta dimensió.
Aquest text del budisme Mahayana planteja de manera concisa, en 302 versos o línies, la seva perspectiva sobre què és la qualitat humana profunda i com es cultiva. Té l’interès que d’ell es poden treure aclariments aptes per a la societat vint segles després de la seva aparició i situada a 7.500km de distància.
Per abordar aquest tema cal fer una breu presentació sobre l'estat de la qüestió per saber exactament on ens trobem. Segons l'informe Un futur que funciona: automatització, ocupació i productivitat publicat el 2017 per McKinsey & Company: "Suggereixen que la meitat de les activitats laborals de l'actualitat poguessin automatitzar per al 2055 tot i que això pot passar 20 anys abans o després depenent de diversos factors" (McKinsey & Company, 2017) I aquests factors són: (1) la viabilitat tècnica, (2) el cost de desenvolupar i implementar les solucions tecnològiques, (3) les dinàmiques de mercat laboral, (4) els beneficis econòmics i (5) la reglamentació i acceptació social.
