Marià Corbí

Sobre les expectatives. Reflexions

Cal silenciar la necessitat i el desig per a descobrir que el lloc de la nostra residència no és el nucli de desigs i temors sinó allò que és la nostra veritable realitat, el “no-dos”. Quan això s’ha entès a fons, l’ego, com a paquet de desigs i temors que és, pot dur a terme la seva funció que és servir la vida.

Tot el que sigui silenciar l’ego per tal de traslladar la nostra “residència” d’allò que pensem ser a allò que veritablement som, és silenciar el seu poder per a generar uns temors que no estan al servei de la vida i dissoldre el seu poder deformador de la realitat.

El desig, lliure d’identificacions, perd l’egocentració i es converteix en amor.

Tenir “expectatives” vol dir fer-se una idea de les coses i de les persones, una representació, una imatge, i esperar que aquesta s’acompleixi. I si no és així, ens sentim molt defraudats i deprimits.
Tenim expectatives pel que fa a nosaltres mateixos. Ens fem una imatge del que creiem que hem de ser i volem ser. Pel que fa als amics: volem que compleixin la imatge que ens hem fet d’ells, que sempre té a veure amb un paper que haguessin de complir amb nosaltres.
Fem el mateix amb la família, encara que amb més duresa. No són ells els que ens interessen sinó a la imatge que ens hem fet d’ells. I han d’adequar-se a aquesta imatge, que és un rol que han de complir vers nosaltres.
Podem dir el mateix dels companys de treball. No s’accepta a les persones tal qual són perquè s’exigeix d’elles que s’adeqüin a la idea que ens hem fet d’elles. No són les persones el que interessa sinó només al disseny que hem fet d’elles. Han d’enquadrar-se en el meu món, si no, no les accepto.
Molt fàcilment pensem que aquesta actitud és molt noble perquè ens sembla que exigim que les coses siguin com han de ser, però de noblesa, res: el que volem és que els altres siguin allò que a nosaltres ens interessa que siguin. I allò que els exigim sempre te a veure amb el nostre propi interès, comoditat, sistema de creences, ideologia, manera de ser…
Les nostres idees i exigències pel que fa als altres obeeixen sempre al nostre propi favor, no al bé d’ells. No acceptem que siguin com són perquè no compleixen el rol que els assignem. No els acceptem febles i imperfectes perquè ens sembla que afebleixen la nostra pròpia fragilitat. Els exigim que enforteixin la nostra debilitat, que ens donin suport.
Tenim expectatives perquè ens sembla que la nostra fortalesa ha de venir de fora, i la fortalesa només pot sorgir de l’interior. Aprendre a no tenir expectatives és aprendre a fer peu a dins. No en l’ego sinó en els nivells estables i profunds del nostre propi ésser, que no són altra cosa que “El que és”.

Qui té expectatives pel que fa a la realitat, intenta forçar-la perquè entri en el seu motlle. Un motlle traçat pel desig i fixat per la por.
Cadascú de nosaltres té una expectativa central, generada per la nostra por més central. Però la realitat no és el nostre motlle; no cap en ell. No cap en els estrets motlles de la por.
Qui espera alguna cosa d’algú o del que sigui, vol forçar a aquest algú o el que sigui a que compleixi el paper que li ha assignat. I el paper que les expectatives assignen a la realitat és que apuntalin la nostra debilitat des de fora.
Qui assigna aquests papers al real és la por.
Por a què?
A quedar-se sense suports externs. I res no obeeix als papers que li són assignats, perquè tothom té por i es dedica a assignar papers als altres.

Per a no tenir expectatives cal silenciar la por i cal confiar en “Déu”, en la “vida” en “Això”. Qui s’aferra a les expectatives pretén agafar el volant de la marxa de la realitat, de la pròpia realitat. Som uns perucs, pèssims conductors del real.
Qui s’aferra a les expectatives, subjecta espantat el volant de la seva vida i acaba estavellant-se, perquè som incapaços de governar la complexitat, perquè els criteris que ens imposen les nostres expectatives són massa estrets i perquè conduïm engarrotats per la por.
Cal conduir la pròpia vida sense aferrar-se massa al volant, deixant-lo anar quan se’ns bloquegen els camins.
Si un es confia en “Això que és”, en “Això no dual” que és l’únic actor, alguna cosa ens condueix correctament. Si superem la por i confiem en “allò subtil que condueix la vida dels éssers humans”. I la sortida és millor que el que s’esperava, encara que sigui la què menys ens imaginàvem i esperàvem.
La clau és en la confiança i en la no-por.

Les mateixes consideracions es poden aplicar a la professió i a la vida en general. Qui mira la vida amb expectatives, viu en un món de pures representacions; i les re-presentacions substitueixen la realitat. Les expectatives són com un vel que ens separa de la realitat que és. Qui no veu i accepta la realitat que és, tal com ve, no pot veure allò que ve en aquesta realitat. “El què és” no ve en les nostres representacions i idees, sinó en el que veritablement hi ha.

No esperar res de res ni de ningú. Aleshores es deixa lliure a la realitat; aleshores es pot presentar el “sense forma” en tota forma. Les expectatives li barren el camí.

Els sentiments negatius

Si s’accepten sentiments negatius, s’aferma la lectura de la realitat des del subjecte; amb això s’enforteix la dualitat.
Cal anul·lar la diferència entre sentiments negatius justificats i injustificats. Des de la vida quotidiana aquesta diferenciació és legítima i necessària; des de la voluntat de fer el camí, aquesta diferenciació no té sentit i és, en qualsevol cas, tant en el cas dels sentiments negatius justificats, com en el cas dels injustificats, un obstacle.
Eliminar els sentiments negatius és mètode de camí espiritual.
Fomentar els sentiments positius vers tot i tothom és equivalent a “actuar sense actuar”, és “un sentir sense sentir”, perquè és un exercici de sentir silenciós, és un treball de silenci del jo. El jo no pot tenir només sentiments positius. Per a aconseguir-ho cal callar al jo.
Promoure els sentiments positius, com a mètode, és callar les interpretacions de les coses i les persones que fa el jo, i és fomentar el silenci de la interpretació. Una interpretació que sempre intenta ser positiva, no prové del jo.
Els sentiments positius, que fomenten el silenciament del jo i dels seus judicis, afavoreixen el que es puguin veure i sentir les coses des de la no dualitat. Si envers a tot i tothom es procura sentir en positiu, i no s’accepten sentiments negatius, s’eviten els judicis del jo i es fomenta l’aproximació del sentir a la realitat des del silenci del jo. És, doncs, un eficaç i imprescindible instrument del camí interior.
És difícil ponderar la seva importància.
Si treballem amb la ment per a sortir de la dualitat i, alhora, acceptem els sentiments negatius “justificats”, fem com Penèlope, destruïm de nit el que teixim de dia. Si es practica el karma-yoga (l’acció gratuïta), acceptant sentiments negatius, el yoga resulta voluntariós i fals. Perdem amb el sentir el que hem guanyat amb l’acció.