David Jou

TRES GRANS VIES DE CONEIXEMENT: la científica, l’estètica i la religiosa -per David Jou-

UserFiles/Image/David Jou.jpg

 

Tres grans vies de coneixement, la científica, l’estètica i la religiosa, ens ofereixen tres maneres diferents d’explotar la realitat, que participen, en graus diversos, de la raó, la intuïció i la revelació o, en altres paraules, del descobriment, la creació i la inundació. El coneixement científic subratlla el paper de la racionalitat: observa, experimenta, classifica, sistematitza, calcula, estableix lleis, comprova, dedueix i aspira a demostrar i convèncer. Les visites imprevisibles de la intuïció no li són alienes, però no l’exoneren de demostracions posteriors i comprovacions sistemàtiques. La seva revelació és la natura. El coneixement estètic accepta les fulguracions de la intuïció, els impulsos de l’emoció, la combinatòria dels desigs i dels records, les concrecions de la matèria, les ressonàncies dels sons, i aspira a seduir i a commoure. No renuncia a les estratègies de la reflexió ni a la disciplina de l’ofici, però no aspira a demostrar sinó a mostrar, assenyalar, fer aflorar, suggerir, intensificar. La seva revelació és el món interior i l’exterior, el meravellament, la sorpresa o l’horror. El saber religiós calla, mira, escolta, celebra, prega, es dóna, es deixa habitar pel misteri del Món i de l’Altre, oscil•la entre l’exaltació i l’atuïment, aspira a la fusió, a la solidaritat, a l’esperança, a la revolta contra la mort i la injustícia. La seva revelació és la paraula del sentit, la força de l’existència, el do de la Creació, el balbuceig de les Escriptures, la crida a la plenitud.

Aquests tres coneixements, i els seus confins amb l’ètica, són compatibles? En concret: la veritat de l’un anul•la la veritat de l’altre?, els valors de l’un, limiten els mitjans i les possibilitats de l’altre? No són mútuament commensurables els seus mètodes ni els seus interessos, però això no vol dir que siguin incompatibles en els seus afanys de saber, d’expressar i de donar-se. En preguntar-nos per la compatibilitat entre aquests coneixements, ens preguntem, de fet, què és el món i quins en són els límits. Podríem imaginar un món en què només el coneixement científic fos autèntic, en què la intuïció i l’amor fossin tan sols el resultat d’automatismes neuronals que algun dia coneixerem amb detall, en què el coneixement religiós fos una il•lusió atàvica que es desfarà algun dia. O bé podríem reconèixer autenticitat a tots tres coneixements, tot admetent factors transcendents inassolibles pel mètode científic i expressions artístiques que desborden el mer esteticisme i revelen aspectes profunds de l’autenticitat humana. Podríem pensar, en analogia amb els sentits, que així com la vista, oïda i tacte donen informacions complementàries sobre una mateixa realitat global, raó, intuïció i revelació subministren coneixements complementaris –científic, estètic, religiós—d’una mateixa realitat de fons, indivisible i profunda, amb diverses naturaleses. És en aquest sentit que goso parlar d’unitat, tot i que les informacions parcials que n’obtenim per les diverses vies puguin semblar de vegades contradictòries.

La resposta, però, no és immediata ni definitiva. Cal no minimitzar les contradiccions entre ciències i religió –que poden clarificar les seves fronteres mútues–, ni exagerar el tall entre els objectes de coneixement respectius –que trencaria d’antuvi la possibilitat d’indagar en la seva possible unitat. I cal no oblidar, tampoc, els conflictes entre les institucions religioses i polítiques i alguns desenvolupaments científics, com l’heliocentrisme o la teoria de l’evolució, que són testimoni de la dificultat de coexistència dels diferents punts de vista, especialment quan algun d’aquests punts de vista pretén abastar tota la realitat i dir-ne la paraula definitiva, i quan s’hi sumen el fanatisme i la violència. […]

Avui, l’autoritat del coneixement científic és tan gran que els altres han estat minimitzats o han esdevingut sospitosos: el coneixement estètic és vist com una forma d’entreteniment, com una decoració comercial sense capacitat transformadora; i el coneixement religiós és presentat com una il•lusió sense fonament, com una rèmora que absorbeix energies i les dilapida en preocupacions irreals. Que agradable seria un xic més de profunditat, un cert equilibri, un tast d’harmonia!

Ara bé, a la pràctica, les diverses formes de coneixement (científic, estètic, religiós) no són estanques. Algunes descobertes científiques han fet reexaminar algunes lectures religioses; algunes idees religioses han dificultat el pensament científic, amb censures i prohibicions. L’actitud personal del científic respecte al significat de les lleis de la natura, de l’atzar, o de l’origen de l’Univers pot estar influïda per les idees religioses del seu temps i la seva experiència vital.

Al cap i a la fi, el saber no és el final del trajecte, no elimina el misteri, sempre queden elements de desmesura, d’insinuació o d’enigma en la realitat.

(extracte de la introducció de: David Jou. Déu, cosmos, caos: horitzons del diàleg entre ciència i religió. Barcelona: Viena, 2008. 290 p.)